EL RETAULE DE GUARDIOLA

Ima­gi­nin que tenen un DeLo­rean i que poden viat­jar al segle XV. A la pan­ta­lleta, a la case­lla del lloc de destí, hi han de posar “Sant Sal­va­dor de Guar­di­ola, Bages” i, a la de l’any, “1404”. Després del llam­pec i de tot allò a la velo­ci­tat de la llum, quan ja siguin a lloc, pas­sin per l’església par­ro­quial i pre­gun­tin per Lluís Bor­rassà, el pin­tor que està pin­tant el retaule del Sal­va­dor. No sé quina cara fa, ja m’ho expli­ca­ran, que tinc curi­o­si­tat.

Al pin­tor segur que li agra­darà conèixer, i els demano que li ho expli­quin, que aquell retaule que ara enlles­teix aca­barà en una ermita de la loca­li­tat, on s’estarà fins al 1922, apro­xi­ma­da­ment. “Pas mala­ment, cinc segles d’ús”, ima­gino que dirà. Facin-li sabe­dor que lla­vors el va com­prar l’arqui­tecte que va fer el porxo de l’ermita, Ale­xan­dre Soler i March, l’autor de l’edi­fici de la seu d’Eco­no­mia on va entrar la Guàrdia Civil el 20-S del 2017. Bé, això últim, pot­ser no cal. Comen­tin-li que Soler va publi­car un arti­cle el 1925 en què expli­cava, amb emoció, com va des­co­brir el retaule: “Oberta la cape­lla, una sob­tada impressió em deixà cla­vat al peu de la porta: sobre l’altar, a manera de teló de fons de la vene­rada Mare de Déu del Cas­tell, es veia brut i mal­pa­rat el retaule d’en Bor­rassà [...] Quin goig poder reco­llir una obra com aquesta, sal­var-la de l’oblit i del des­co­nei­xe­ment en què es tenia i d’una immi­nent des­trucció!” Soler el va con­ser­var uns anys, fins que el va ven­dre a un impor­tant empre­sari bar­ce­loní, Ròmul Bosch i Cata­ri­neu. Poden dir-li també que en Bosch es va arruïnar i va neces­si­tar empe­nyo­rar la col·lecció d’art que posseïa. Totes les obres, també el retaule de Guar­di­ola, van estar-s’hi uns anys, al Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya. Aquí m’agra­da­ria veure la cara que farà en Bor­rassà, perquè hau­ran d’expli­car-li què és un museu. I hau­ran d’expli­car-li també la Guerra Civil i tot allò de Franco, i que un fran­quista es va apo­de­rar de les empre­ses d’en Bosch, i que el fran­quista es va endur les obres d’art del museu, i que el retaule va aca­bar en un pala­uet on vivia el fran­quista, que es deia Julio Muñoz Ramo­net. I el fran­quista va morir a Suïssa i va dei­xar dit al tes­ta­ment que totes les obres d’art havien de ser per a la ciu­tat de Bar­ce­lona, però els hereus s’hi han negat i han ama­gat el retaule. Sí, el retaule de Guar­di­ola, el retaule que ell, en Bor­rassà, ara pinta. I comen­tin-li que, fins i tot, s’han fet judi­cis als tri­bu­nals. Sí, pel seu retaule. I com que el retaule el tenen ama­gat i avui no en podem gau­dir, ens hem de con­for­mar amb la foto­gra­fia en blanc i negre que il·lus­tra aquest arti­cle. Mos­trin-li-la, si us plau, que no s’estra­nyi i els pren­gui per bojos. I quan aca­bin, salu­din en Bor­rassà de part meva i tor­nin cap al segle XXI. O millor no, que­din-se al segle XV. Jo ho faria.