Les mines i Modric

Cul­tura i Con­flicte, entes­tada a trans­me­tre el mis­satge pels màxims canals pos­si­bles, també escolta i des­perta la veu dels alum­nes d’ins­ti­tut en les ses­si­ons post­funció esco­lars. El 27 de gener es va fer al TNC la pri­mera sessió d’aquest any mar­cat per la pandèmia en horari lec­tiu. Els alum­nes de bat­xi­lle­rat dels Maris­tes la Imma­cu­lada, de l’Ins­ti­tut del Tea­tre, del Col·legi de Tea­tre, de l’Eòlia i de la UPC van que­dar cap­ti­vats per una peça expli­cada des de la deli­ca­desa de trac­tar les vio­la­ci­ons sense neces­si­tat de repre­sen­tar-les, ni de repro­duir el dolor, ni d’estig­ma­tit­zar més les vícti­mes. En la sessió de pre­gun­tes dels alum­nes, una noia de la dar­rera fila, va fer l’apre­ci­ació clau: “Això va pas­sar fa vint-i-cinc anys, però sem­bla que ens vul­gueu recor­dar que avui també estan pas­sant crims a Síria, i nosal­tres, com la soci­e­tat bar­ce­lo­nina del 1992 que estava cele­brant els Jocs Olímpics, seguim sense immu­tar-nos.” “La injustícia i l’abús de poder estan molt més a prop del que es pugui ima­gi­nar. El tea­tre ajuda a des­per­tar consciències. És un camí de res­pon­sa­bi­li­tat”, sen­ten­ci­a­ven els actors de Cul­tura i Con­flicte davant dels alum­nes. Aquest 26 de febrer, es pre­para una altra sessió post­funció després del passi pre­vist per a ins­ti­tuts de Figue­res. El col·lec­tiu té clar que el seu repte és con­ta­giar als espec­ta­dors amb sen­si­bi­li­tat i inci­tar-los a una revolta que impe­deixi aquesta impu­ni­tat.

Ben mirat, Cul­tura i Con­flicte pretén impul­sar un canvi en l’espec­ta­dor (ja sigui al tea­tre, a la pan­ta­lla o mit­jançant l’expo­sició). Han desen­vo­lu­pat els tres for­mats per mirar d’arri­bar al màxim de gent. Són relats cen­trats en el mateix tema (la vio­lació de 25.000 a 50.000 dones durant el con­flicte de l’ex-Ioguslàvia), però donant pre­pon­derància a deter­mi­nats tes­ti­mo­nis, depe­nent de si es plasma en un for­mat o en un altre. L’objec­tiu és clar, rema­ta­ven en la post­funció al TNC: “Nosal­tres podem ser pro­ta­go­nis­tes perquè la rea­li­tat canviï.” El pro­jecte es remunta dos anys enrere, quan Joan Arqué i Anna Maria Ricart van pen­sar a fer una adap­tació d’un lli­bre que narra aquests fets. Quasi per casu­a­li­tat, van des­per­tar la veu que els mena­ria al for­mat actual: la peri­o­dista Teresa Turi­era havia estat cor­res­pon­sal inter­na­ci­o­nal i havia seguit tant la guerra dels Bal­cans com els poste­rior judi­cis per crims de vio­lació: no tenia sen­tit donar vida als per­so­nat­ges lite­ra­ris si es podia repro­duir la veu de les dones que ho van patir en pri­mera per­sona. Una de les difi­cul­tats, reco­nei­xia Anna Maria Ricat, va ser tro­bar el to: “Quin dret teníem de par­lar d’allò?” Joan Arqué en la sessió esco­lar deia que havien fugit de la por­no­gra­fia emo­ci­o­nal. Podia ser molt potent repro­duir un abús, però no dig­ni­fi­cava les dones. Per això, el punt de par­tida va ser la seva veu, que els dema­nava que ho difon­gues­sin, que se sabés. Perquè, vint-i-cinc anys després dels fets, encara no sen­ten que s’hagi fet justícia. El punt de vista, doncs, és el de les super­vi­vents (“no els agrada iden­ti­fi­car-se com a vícti­mes”, comenta el direc­tor sovint) que expli­quen el fet des del seu pre­sent. I també s’hi inclou la veu dels fills que, si no els mata­ven les famílies de les mares vio­la­des, aca­ba­ven sovint en refor­ma­to­ris. Ara, han vol­gut conèixer les mares i, de mica en mica, les han aju­dat a treure’s una culpa que duien a sobre. Per con­tras­tar la situ­ació cri­mi­nal de les ciu­tats de l’ex-Ioguslàvia (Sara­jevo també va ser orgu­llosa ciu­tat olímpica anys enrere, com Bar­ce­lona) l’obra de tea­tre con­vida els actors a expli­car què feien en els anys noranta i com­pro­ven que l’agi­tació olímpica va arra­co­nar un digne comen­tari del pre­si­dent Pas­qual Mara­gall en el dis­curs d’ober­tura dels Jocs, a Montjuïc, dema­nant una “pau olímpica” que no es va pro­duir. De fet, la con­nexió amb les tes­ti­mo­nis arriba via l’ofi­cina que Bar­ce­lona va obrir per soli­da­rit­zar-se amb Sara­jevo (també s’hi van vin­cu­lar ciu­tats com Saba­dell).

La referència d’Encara hi ha algú al bosc (amb què es com­pleta tant l’obra de tea­tre com el docu­men­tal) és una cita d’una de les valen­tes tes­ti­mo­nis. No s’atre­veix a anar gaire més enllà del camí cone­gut. Perquè, un quart de segle més tard, encara tem aquell sol­dat que li va adver­tir que tor­na­ria, sense ni l’ànim d’amenaçar-la. Cer­ta­ment, la situ­ació no ha millo­rat gaire, segons ha pogut veure l’equip de Cul­tura i Con­flicte, perquè es con­ti­nua difo­nent un cert dis­curs d’odi entre les dife­rents comu­ni­tats, tot i que fins molt poc abans de la guerra, tot­hom havia estat con­vi­vint sense posar cap pega als dife­rents sen­ti­ments reli­gi­o­sos. La majo­ria dels agres­sors viuen a prop de les dones vio­la­des. Elles van ser repu­di­a­des per les seves famílies; d’altres van pre­fe­rir callar (per això la xifra de vio­la­ci­ons és tant vari­a­ble).. La ferida segueix oberta. Les mares encara veuen sovint en els fills els pares que les van vio­lar fa vint-i-cinc anys. “Elles no volen ven­jança, volen justícia”, resu­mei­xen des de Cul­tura i Con­flicte.

La noia de qui parlàvem al prin­cipi de l’arti­cle comen­tava als seus com­panys i a l’equip artístic que feia dos anys havia fet un viatge per Bòsnia i Her­ce­go­vina i Croàcia. Van voler anar a la casa on el juga­dor de fut­bol del Madrid Luka Modric va viure de petit, durant la guerra dels Bal­cans. Els seus com­pa­tri­o­tes esta­ven eufòrics perquè la selecció havia acce­dit a la final del mun­dial, i el mig­cam­pista era un dels refe­rents indis­cu­ti­bles. Quan van arri­bar al domi­cili (que, supo­sa­da­ment, era prou popu­lar perquè figurés com a pos­si­ble emplaçament turístic) es van tro­bar que era inac­ces­si­ble: l’envol­ta­ven car­tells en què s’adver­tia que era un camp ple de mines anti­per­so­nes encara per reti­rar. Una altra vivència res­sona a Encara hi ha algú al bosc: el cor­res­pon­sal de l’Avui Eric Hauck, sor­tia vençut de Sara­jevo amb el cos mort del fotògraf i amic Jordi Pujol Puente la nit en què els afi­ci­o­nats del Barça cele­bra­ven el gol de Koe­man que va per­me­tre gua­nyar la pri­mera copa d’Europa, el 1992. Tan­quem el cer­cle: De Modric i les mines, en fa qua­tre dies; de Jordi Puente i la joiosa Bar­ce­lona olímpica, prop de trenta anys.