SENSE PERDÓ

Un gran fresc en una novel·la breu, una nouvelle, és el que ens ofereix el pintor i narrador de Marràqueix Mahi Binebine (1959) en la seva nova obra, Carrer del Perdó, la primera que apareix en català, a més amb superba una traducció del poeta Manuel Forcano. En part ambientada en un carreró on la medina de Marràqueix toca a la ciutat nova, l’obra recupera els records d’una noia, la Hayat –vol dir la ‘vida’ en àrab–, que es mou entre la fascinació per la seva veïna de dalt, una ballarina de dansa del ventre, i l’ambient sòrdid de casa seva, marcat per un pare violent i abusador i una mare que viu aliena als excessos del patró. Al costat, tota una cort de personatges creixen dins del text, des de l’avi de la Hayat, que havia estat casat amb la ballarina, fins a les criades, la vident i les bessones, filles de la ballarina, amb qui la protagonista manté una relació problemàtica de gelosia. Carrer del Perdó és una obra breu i, alhora gran, una nouvelle intensa, que pots llegir en un parell d’hores, però que recordes cada cop que te’n separes. L’aventura de llegir, els records, les vivències i el maltractament són ingredients d’una obra que m’ha recordat La vida al davant, d’Émile Ajar, també publicada per Angle; El pa de cada dia, del tangerí Mohamed Xukri, o aquestes grans narracions breus de cervells de la literatura francesa com Patrick Modiano, Marguerite Duras i Annie Ernaux. Carrer del Perdó és una petita obra mestra, plena de racons poètics dins d’una claveguera immunda.

Les connexions entre els personatges fan avançar la narració de manera trepidant: la ballarina mostra contínuament la seva generositat i manté una relació esplendorosa amb el seu antic marit; la vident s’avança a tot el que passa, i la Hayat narra el distanciament de l’àmbit familiar gràcies a l’empenta de la ballarina. Sent un conte, el llibre, com els esmentats, resulta entranyable. Binebine, que és un pintor reconegut internacionalment, presenta els personatges de manera senzilla i nítida, però el dibuix és com el dels seus quadres més figuratius, tira cap a l’abstracció o cap a un angle de deformitat perquè el lector els pugui interpretar com vulgui. Quan parla de la ballarina s’eleva: “Era el meu ídol, l’ésser a qui jo devia tot i de qui millor que ningú sabia mesurar l’enorme geni artístic.” O de l’avi: “Trenta anys més tard, a mi se’m continua fent un nus a la gola quan penso en l’emoció de l’Avi quan Madame Lamon va pronunciar el seu discurs.” Les frases poètiques enmig de la narració fluïda m’han recordat també la força i la cruesa amb què Naguib Mahfuz descriu les imatges de la desgràcia i la joia que formen les vides al carreró del Caire on situa l’obra mestra El carreró dels miracles. Binebine no és menys que tots aquests mestres en la seva petita obra gegant.