Recuperar veus

La biografia és un gènere que ha donat obres esplèndides, eines que permeten conèixer el personatge i la seva època i que resulten especialment atractives, sobretot quan l’autor és capaç de combinar el rigor històric amb la creativitat literària i la intuïció psicològica, tal com remarca François Dosse. Els referents anglosaxons ens ofereixen, en aquest sentit, models esplèndids, llibres que s’han convertit en clàssics, però també en tenim a casa nostra. Els tres llibres que hem seleccionat no són pròpiament biografies, sinó reculls de vides que, o bé “han fet història”, o bé, tot i havent-ne fet, han estat sistemàticament oblidades.

El primer recull les Vides catalanes que han fet història. En total, cent vint biografies escrites per més de cent especialistes, tots ells dirigits pel professor Borja de Riquer, tota una garantia de rigor científic i voluntat divulgadora. Si en el volum dedicat a la Història mundial de Catalunya, que ha venut més de 30.000 exemplars, hom va fer una aposta innovadora, aquest volum no es queda enrere i enfoca la història del país a través d’algun dels seus principals protagonistes. El llibre inclou personatges coneguts, com ara Jaume I i Salvador Espriu, però també perfils de personatges menys coneguts, com ara Indíbil i Mandoni, reis del poble ibèric dels ilergets. I fins i tot alguna nissaga que ha deixat una forta petjada, com ara els Güell. La tria de personatges és, lògicament, discutible. Hi ha qui subratllarà l’escassa presència de dones (només vint-i-quatre, una per cada quatre homes); d’altres posaran l’incís en els pocs representants de les classes populars, i també s’hi trobaran a faltar personatges destacables, com ara Antoni Gaudí, Ramon Llull o Víctor Català, tots ells incorporats a la Història mundial de Catalunya. La dificultat d’escollir cent vint personatges representatius de més de dos mil anys d’història era ben manifesta, però el lector hi trobarà una selecció ben representativa i, per damunt de tot, un fil conductor per conèixer la història del país a partir d’algun dels seus protagonistes. Algunes biografies resulten més o menys conegudes, però també hi ha perfils i detalls inèdits, com ara la carta de Gaziel al seu amic Jordi Rubió el 1957, inclosa en la biografia de Manuel Llanas, en què el periodista català expressa el seu escepticisme sobre una entesa entre Catalunya i Espanya, una vegada constatat “l’intransigent dogmatisme castellà”, la “incapacitat política permanent i un individualisme ferotge” dels catalans. Davant d’aquest escenari, Gaziel decideix refugiar-se en “el separatisme platònic o mental”. A banda de la descoberta de nous detalls o de la reconstrucció d’un trencaclosques de la complexitat del país, l’abast temporal del recull permet que el lector conegui les dificultats de construir una biografia a mesura que ens allunyem en el temps. N’és un bon exemple la patrona de Barcelona, Eulàlia, una figura que “depassa els límits històrics i és un dels principals símbols de Barcelona i, de retruc, del país”, tal com ens recorda Robert Baró. Malgrat tot, es fa difícil destriar la llegenda de la realitat.

La segona lectura escollida és un recull dels Republicans catalans del segle XIX. No es tracta, però, d’una selecció de les figures més conegudes i representatives del republicanisme català, com ara Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall. Més aviat ens trobem, tal com recorda Pere Gabriel en la presentació, davant “una petita llista d’heterodoxos que no acabaren mai de ser acceptats per l’oficialitat dominant de l’època, ni tampoc per la de l’esquerra, en què tots ells se situaren”. Aquest, però, no és el principal fil argumental, sinó “les consideracions i percepcions concretes” que els diversos personatges feren i tingueren sobre la “nacionalització política espanyola”, impulsada, i fins i tot imposada, des de la centralitat de l’Estat. En el llibre trobem casos com el de Josep Maria Vallès i Ribot, cap del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) de Catalunya a partir del 1881, a qui alguns dels seus contemporanis situaven “més abocat a l’afirmació catalana i catalanista que no pas a la defensa reivindicativa social i esquerrana”, mentre que d’altres “li discutien sempre la catalanitat”. Resulta igualment interessant el cas de Josep Roca i Roca, resseguit per Juli Colom, que es caracteritzava per un fort component del nacionalisme espanyol, tal com es va posar de manifest en el debat sobre la qüestió colonial i que, això no obstant, va esdevenir una de les cares visibles de Solidaritat Catalana en la mesura que preveia aquest moviment com una oportunitat per regenerar Espanya i per lluitar, a través de la democràcia, contra un règim monàrquic corrupte. En el recull també trobem trajectòries molt menys conegudes, com ara Sebastià Sunyer, un dels torturats de Montjuïc el 1896 o Juan Antonio Llinàs, un dels primers promotors de l’enderrocament de la Ciutadella. En total set biografies caracteritzades pel rigor històric i l’interès per conèixer molt millor la complexitat del republicanisme decimonònic.

La tercera proposta va a càrrec de Gonzalo Berger i Tània Balló i recull “la història oblidada de les milicianes antifeixistes”. La Guerra Civil ha generat una bibliografia immensa, gairebé inabastable, però el paper de la dona ha estat molt poc tractat; val a dir que molt recentment i sense gaire detall. El llibre parteix d’una llista de 1.195 combatents, i davant la impossibilitat de revelar el rostre de cadascuna, en traça un perfil d’algunes a través de vint-i-un capítols protagonitzats per un col·lectiu o un perfil. El detonant, en alguns casos, és un article periodístic; en d’altres, un col·lectiu d’un partit o sindicat, o fins i tot una fotografia. No es perdin el darrer capítol, dedicat a “Les cinc de Mallorca detingudes a l’Escola Graduada de Manacor” i fotografiades hores abans de ser afusellades. O el que es dedica a Maria Ginestà, una “icona de la revolució” a través d’una coneguda fotografia captada a la terrassa de l’Hotel Colón el juliol del 1936. L’atractiu del llibre no només rau en les històries recuperades, sinó també en la capacitat dels autors per entrellaçar-les de manera original, amb un trencaclosques de capítols en què les protagonistes fluctuen de forma natural i esdevenen l’excusa idònia per parlar-nos de la participació política, l’amor i el sofriment. També, per explicar-les amb un estil fresc, encomanadís, en què el lector sent que participa en la recerca i no pot evitar sentir-se alleujat davant els interrogants resolts, o neguitós pels dubtes raonables. Les combatents no és només una meravellosa redescoberta del passat, sinó també una lliçó de compromís molt útil per al present.