EL FENOMEN RÀDIO VILABLAREIX

Els mitjans de comunicació estan derivant gradualment cap al resultadisme, presos d’un concepte amb ressons cortesans: audiència, reduïble a una cosa més clara i primària: diners. Tot acaba en diners: audiència, continguts dels programes, horaris, convidats, nepotismes, vets...; d’una manera o d’una altra tot va a parar a la bossa.

Aquest cronista és conscient –massa– de l’efecte produït quan es compara en termes de valor l’actualitat amb els temps passats. Vet aquí un vell inadaptat al progrés, diran, ancorat i arrecerat en formes i valors obsolets, etc. Però en grau major o menor, el futur és de tots. No si abans estàvem millor, sinó què es pot fer en cada termini. En la immensa majoria dels mitjans de comunicació destaquen dos elements fatalment reduccionistes: el partidisme –i l’amiguisme– sobre els fets tractats i les estrelles convidades, i uns escandalosos ignorància i menyspreu per tota forma de cultura en què no vegin (o creguin veure) un rendiment immediat –ciència, art, pensament, història.

El cas és més flagrant en els mitjans més poderosos, és a dir més rics, els grans grups de difusió i les corporacions. Per això és una ventada d’aire fresc un mitjà independent, no lligat a obediències espúries, valent i amb vida pròpia, en definitiva –qui m’hauria dit fa un temps com es revaloraria aquest mot–, lliure.

És el cas de Ràdio Vilablareix –pronunciïs Vilablareig, amb la e tònica oberta–, obra i gràcia d’en Didac –sense accent– Romagós, un irrepetible i entranyable amic ple de curiositat, interès i ganes de fer-ho bé. Vilablareix és una petita població a tocar, pel sud, de la vila de Girona, de pocs habitants i una ràdio local en desinhibit procés d’expansió. Un aspecte positiu de l’actualitat és que ja no cal una seu al passeig de Gràcia per ser present. Amb connexió a la xarxa tant és si ets dalt d’una muntanya remota o a la 5a avinguda de Nova York.

En Didac compagina admirablement l’escalf local –és d’on és i no li escatima dedicació i afecte– amb el conreu de materials –tant me fa quedar pompós– universals. Per ca seva ha passat gairebé tothom que ha fet res d’interès, un barem subjectiu que es resol quan es dona veu a tothom, no només als exclusius llepaculs de sempre, que, com les olives inaugurals no demanades als restaurants, te’ls trobes cada dia d’ofici obligat a TV3 i a les ràdios del règim. Desitjo tot l’èxit del món a Ràdio Vilablareix. Perquè em sembla un valor per a la difusió de la cultura, i perquè en Didac em cau molt bé. Que cadascú reparteixi les objectivitats com li plagui.