Articles

Opinió

EL FENOMEN RÀDIO VILABLAREIX

Normalment tot acaba en diners: audiència, continguts, convidats, vets, nepotismes...; d’una manera o d’una altra, tot va a parar a la bossa

Els mit­jans de comu­ni­cació estan deri­vant gra­du­al­ment cap al resul­ta­disme, pre­sos d’un con­cepte amb res­sons cor­te­sans: audiència, reduïble a una cosa més clara i primària: diners. Tot acaba en diners: audiència, con­tin­guts dels pro­gra­mes, hora­ris, con­vi­dats, nepo­tis­mes, vets...; d’una manera o d’una altra tot va a parar a la bossa.

Aquest cro­nista és cons­ci­ent –massa– de l’efecte produït quan es com­para en ter­mes de valor l’actu­a­li­tat amb els temps pas­sats. Vet aquí un vell ina­dap­tat al progrés, diran, anco­rat i arre­ce­rat en for­mes i valors obso­lets, etc. Però en grau major o menor, el futur és de tots. No si abans estàvem millor, sinó què es pot fer en cada ter­mini. En la immensa majo­ria dels mit­jans de comu­ni­cació des­ta­quen dos ele­ments fatal­ment reduc­ci­o­nis­tes: el par­ti­disme –i l’ami­guisme– sobre els fets trac­tats i les estre­lles con­vi­da­des, i uns escan­da­lo­sos ignorància i menys­preu per tota forma de cul­tura en què no vegin (o cre­guin veure) un ren­di­ment imme­diat –ciència, art, pen­sa­ment, història.

El cas és més fla­grant en els mit­jans més pode­ro­sos, és a dir més rics, els grans grups de difusió i les cor­po­ra­ci­ons. Per això és una ven­tada d’aire fresc un mitjà inde­pen­dent, no lli­gat a obediències espúries, valent i amb vida pròpia, en defi­ni­tiva –qui m’hau­ria dit fa un temps com es reva­lo­ra­ria aquest mot–, lliure.

És el cas de Ràdio Vila­bla­reix –pro­nunciïs Vila­bla­reig, amb la e tònica oberta–, obra i gràcia d’en Didac –sense accent– Romagós, un irre­pe­ti­ble i entra­nya­ble amic ple de curi­o­si­tat, interès i ganes de fer-ho bé. Vila­bla­reix és una petita població a tocar, pel sud, de la vila de Girona, de pocs habi­tants i una ràdio local en desin­hi­bit procés d’expansió. Un aspecte posi­tiu de l’actu­a­li­tat és que ja no cal una seu al pas­seig de Gràcia per ser pre­sent. Amb con­nexió a la xarxa tant és si ets dalt d’una mun­ta­nya remota o a la 5a avin­guda de Nova York.

En Didac com­pa­gina admi­ra­ble­ment l’escalf local –és d’on és i no li esca­tima dedi­cació i afecte– amb el con­reu de mate­ri­als –tant me fa que­dar pompós– uni­ver­sals. Per ca seva ha pas­sat gai­rebé tot­hom que ha fet res d’interès, un barem sub­jec­tiu que es resol quan es dona veu a tot­hom, no només als exclu­sius lle­pa­culs de sem­pre, que, com les oli­ves inau­gu­rals no dema­na­des als res­tau­rants, te’ls tro­bes cada dia d’ofici obli­gat a TV3 i a les ràdios del règim. Desitjo tot l’èxit del món a Ràdio Vila­bla­reix. Perquè em sem­bla un valor per a la difusió de la cul­tura, i perquè en Didac em cau molt bé. Que cadascú repar­teixi les objec­ti­vi­tats com li pla­gui.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.