“Som un país de sedimentació”

M’he plantejat el dubte que algú pugui dir que si no s’ha llegit les anteriors en l’última no hi entendrà res. No és el meu cas. Són tres històries autònomes, es poden llegir de manera separada, però en la meva intenció sí que formen part d’un projecte comú.

Neixen de la voluntat d’escriure sobre dos temes: quedar-se i anar-se’n. Hi ha un poema de Joan Oliver, Vacances pagades, que diu: “He decidit d’anar-me’n per sempre / Amén / L’endemà tornaré / [...] / Però me’n tornaré demà passat...”, i jo, que també tenia aquestes sensacions vitals, ho he intentat escriure. El primer impuls va ser crear una ficció a l’entorn d’això. El segon impuls va ser dir, en comptes de fer una ficció fem com una ficció però a partir de fets reals. Quins fets reals tinc a l’abast? Doncs hi ha un avi meu que va decidir anar-se’n. Ja ho tinc. I a partir d’aquí, mentre la feia, aportacions exteriors em van anar obrint possibilitats alternatives. Mentre escrivia Un home que se’n va, em va sorgir la possibilitat d’escriure la història dels Bassat, a partir d’una trobada amb Lluís Bassat, que és d’una família que té una marcada mitologia del retorn.

Perquè m’interessa, perquè la tinc a prop, perquè mato tres ocells d’un tret: parlar del que vulgui, excavar en la pròpia història i explicar un que se’n va i arriba a Catalunya i un que es queda, que es queda a Catalunya. I si hi afegim els Bassat, són uns jueus de Corfú d’origen sefardita que tornen, i venen també a Catalunya. La suma de catalans que han vingut, que s’han quedat i que han tornat dona una determinada Catalunya.

Efectivament. Per exemple, els Lamolla, la meva família materna, que arriben en el segle XIX de Nàpols, aterren al Priorat, i del Priorat passen a la zona de Lleida. I després passen cap a l’entorn de Barcelona. Els moviments en aquella època són molt més complexos. Hi ha una atracció que exerceixen els nuclis urbans mitjans, no només Barcelona, sobre el seu entorn rural més immediat, i a poc a poc es va expandint. Terrassa creix amb gent que ve de Viladecavalls, Esparreguera, Rellinars i després amb gent que ve d’Aragó, de València i encara després amb els que venen per exemple de Castro del Río, com el meu avi patern. La característica central de la Catalunya moderna, no la contemporània, va ser l’existència d’una xarxa de ciutats mitjanes, referenciada amb Barcelona. Barcelona era la capital, però hi havia tota una xarxa de ciutats amb relacions amb la capital, però que funcionava com a xarxa, no com a embut.

El que ha costat més és investigar. Però el mètode del llibre, que és un mètode narratiu allunyat d’unes memòries, és un mètode arqueològic. Jo tinc la superfície, que és la meva pròpia memòria del que he vist i m’han explicat i excavo en aquesta superfície. Però surto del que veig. Per exemple, com a estratègia narrativa el llibre no comença amb l’inici de la història dels avis. Tampoc comença pel final. Comença on arrenca la pròpia memòria. Jo sé això. Anem a saber què més hi ha.

El narrador no desapareix mai, es va fent present. Algú dirà que són unes memòries. No, perquè són coses que no m’han passat a mi. És una recerca històrica? No, perquè una recerca no explica el que fa el narrador, explica allò que troba. Què és? Una narració.

S’assembla més a una novel·la que no pas a un llibre d’història o de sociologia.

Hi ha poca recreació. No hi ha com una fórmula de docudrama en què uns actors interpreten unes escenes que no he pogut descriure a partir de la memòria. En tot cas hi ha condicionals. “Això podria haver passat.” Tot el que hi escric, o ho he viscut o m’ho han explicat, o ho he llegit, o ho he suposat, especialment en la part més reculada, i en aquest punt hi ha una certa exposició dels propis mites familiars.

Jo no sé com eren, però sé com m’hauria agradat que fossin. I d’on trec el que m’agradaria? De les meves lectures. Sobretot en la primera part de la novel·la, que és l’anterior a l’època dels meus avis. I, per tant, si la meva família era italiana, o napolitana perquè aleshores Itàlia encara no existia com a entitat política, doncs jo soc lector d’Il gattopardo o d’El jardí dels Fizzi-Contini o de La Cartoixa de Parma. Quan veig que els de Lleida fan calés, jo soc un lector de La febre d’or i quan veig els meus parents de Canet agafaven el barco i se n’anaven a Amèrica i tornaven, doncs jo llegeixo l’Espriu, que parla dels pilots de Sinera. Per tant, hi projecto mite, però això és explícit, es diu. Volia fer-ho encara més evident, escrivint cada part a la manera d’aquests models literaris, però m’he contingut.

Un personatge efímer. El que per a mi serà la casa dels avis, ja no hi és. I, a més, no és una casa que ve de sempre. Se la fan quan neixo jo.

Exacte. I cada capítol gros remet a una casa. Per a mi l’exili i la presó és la casa buida. La casa de la joventut dels meus avis, del seu entusiasme polític i catalanista és la seu de la Fraternitat Republicana. La seu de la postguerra és la casa del costat de la via. La casa és protagonista com a concepte, sobretot la de Canet.

Una característica de la trilogia és que en el fons el guió és el mateix. És el guió de la narrativa europea del segle XX. Un punt de referència és El jardí dels Fizzi-Contini. Hi havia un jardí, va venir una tempesta, va destruir el jardí, però nosaltres ens hem quedat, vivim en el jardí recordant el que havia estat abans i lamentant la tempesta. Fins i tot la vida dels que vam néixer després està marcada per aquest període d’intensitat extraordinària que va del 1936 al 1945, a Catalunya, a Espanya, a Europa. Tots els que venim després hem de viure en un solar que va ser arrasat per una tempesta i amb la memòria que abans hi havia una altra cosa. És un guió comú als tres llibres. Hi ha un quart objectiu a banda dels que he dit abans: explicar l’emigració, explicar la meva família, explicar Catalunya i explicar el segle XX.

Això em va passar més amb el primer llibre, amb L’home que se’n va. Al meu altre avi, Vicente Villatoro Porcel, el condemnen a mort i a casa sempre s’ha dit que era molt bona persona i que tenia idees republicanes. Consulto el sumari i veig que la condemna va ser per haver atracat un banc. Després aprofundeixo i veig que ell era d’Izquierda Republicana en un poble, Castro del Río, on dominava la CNT, que va proclamar la revolució llibertària i va abolir els diners. Però com que el món exterior continuava funcionant com sempre, van ajuntar tots els diners del poble en un fons comú per redistribuir-los. I la gent de la CNT i el meu avi van anar a rebentar la caixa forta del banc per retirar-los. I ho van fer amb una aportació única a la història dels atracaments: van deixar un rebut conforme s’enduien els diners, cosa que en el judici va ser letal.

La història no em desmenteix que fos bona persona, però va atracar un banc. I a més a més, era del comitè local en un moment que van matar trenta persones. Ho sabia? Ho podria haver evitat i no va poder? No va voler? No ho sé. Però si jo em miro amb empatia al meu avi, m’he de mirar amb empatia tots els altres.

Quan vaig anar a Castro del Río, a la tornada vaig escriure un descobriment sensacional: hi va haver trenta morts, però ningú va disparar cap tret. En aquest segon llibre, amb l’altre avi he descobert un personatge festiu, que tendeix a la frivolitat. La meva àvia sempre imaginava l’exili d’ell com si l’avi hagués fotut el camp, se’n va anar a França i ves a saber què hi va fer, com si hagués sigut una gresca contínua... Quan vaig als llocs on va estar, doncs potser sí, però no pas tota l’estona. El camp de concentració de Bram era un camp bèstia, i Setfonts era un camp bèstia. I tornant a la pregunta sobre les coses que he trobat, m’adono que en realitat a les famílies sovint no hi ha transmissió oral de la memòria, hi ha ocultació oral de la memòria.

El que més s’oculta és el pitjor. No el més frívol o el més alegre. El més dolorós. Allò que t’ha fet mal. En el llibre dels Bassat, un parent seu que va estar a Auschwitz no va explicar mai res als fills. I quan tenia 70 anys ho va explicar a la seva professora de ball, mentre ballaven. La presó, l’exili, són coses que fan mal i la transmissió oral costa.

Amb trets de caràcter, però també amb visions del món, em reconec pròxim als meus avis. I tinc la sensació que també hi reconec els meus fills i en part també els meus nets, que ja comencen a fer-se grans; hi ha una transmissió de la visió del món.

Quan el meu avi escriu els seus articles a L’Acció de Terrassa, diu: “Jo soc catalanista, lliberal i republicà.” M’agrada. I, a més, jo no en tenia la certesa, perquè algú de les Joventuts d’Esquerra Republicana en els anys trenta podia tenir una concepció del fet nacional una mica perillosa. Però ell diu, dictadures cap. I s’enfronta a la gent de la FAI que fa segons què. Aquí hi trobo una manera de mirar el món que, d’altra banda, no és purament ideològica ni política. A mi, d’on em surt? Del que he llegit? Segurament, però també dels àpats a casa o del que deien l’avi i l’àvia quan comentaven la televisió.

La suma dels tres llibres explica una cosa molt més important que, per exemple, el procés, que és la fàbrica de catalans. Aquest país és un país que es va construint per sedimentació. Jo em dic Villatoro, el meu pare ve de Castro del Río amb 20 anys i ara porta el llaç groc quan surt de casa i té una senyera al balcó. Quan vaig escriure el llibre sobre el meu avi andalús vaig anar al poble, que és a Còrdova, amb el meu pare. I vam anar a un enterrament. I el meu pare em va dir: “Aquí, ho fan diferent que nosaltres.” La sedimentació ja s’havia produït. I a La casa dels avis, que parla dels d’aquí, dels de tota la vida, doncs el rebesavi venia de Nàpols, és a dir fins i tot aquella història que representa la continuïtat i les arrels, la terra, doncs parla de gent que, en termes històrics, va venir fa quatre dies. La suma dels que venen, dels que tornen, ens dona una imatge del país.

Pot ser que en algun moment hi hagi hagut gent que hagi pensat que el seu origen els penalitzava en l’ascens social. Pot haver passat. L’emigrant es divideix en dos tipus, el que creu que arriba a un lloc per sempre i el que creu que hi és de pas. I hi ha gent que no marxarà mai però en el seu interior aquí hi és de pas. I té d’ell mateix la imatge d’algú de fora.

Aquest és un altre cas, aquest considera que ell no s’ha mogut, sinó que li estan movent el terra sota els peus. I aquí també hi juga un tema, que no surt al llibre, però que em sembla interessant com a reflexió, que és l’absència d’una societat civil no catalanista. Aquest altre món s’alimenta més de la televisió que de la societat civil. Per això crec que en el fons, tot i que s’hagi tensat la relació en funció de l’origen familiar o de la llengua, la unitat civil no s’ha trencat, perquè quan vols socialitzar i vols apuntar els fills a un club esportiu o a fer alguna activitat, a música, a fer castells, no tens dues opcions, en tens una. I si això no es trenca, la nació perdura, independentment de la representació política que surti. El 1939 es podia tenir molt més que ara la sensació que la fàbrica de catalans s’havia trencat. I l’aposta política i vital del meu avi als anys trenta va sortir derrotada, va sortir malament, molt malament. Però el fil no es va trencar. I tinc la sensació que ara el fil no s’ha trencat.