País de ritmes i rimes

Lildami, P.A.W.N. Gang, 31 FAM, Flashy Ice Cream, JazzWoman, Bad Gyal... Vet aquí un reguitzell de noms que, per qüestions de fonètica, algú podria situar en un barri d’Atlanta però que han sorgit al Vallès, Barcelona, el País Valencià o el Maresme. La seva empremta en tota una generació de catalans és cada vegada més profunda i, comparar l’impacte de les músiques urbanes als Països Catalans amb el que, dècades enrere, va tenir el rock català o, fins i tot, la Nova Cançó és possible que cada dia sigui menys agosarat. L’empresonament, ara fa uns dies, del raper lleidatà Pablo Hasél, així com l’exili a Bèlgica del mallorquí Valtònyc, coincideixen en un moment en què els ritmes i les rimes, amb tots els seus artefactes sonors i, molt especialment, el seu argot, són a Catalunya tot un signe d’afirmació generacional i ocupen un espai més que rellevant en el panorama musical del país. Als instituts, les dessuadores de 2Pac han agafat terreny a les de Nirvana i, als parcs, fa temps que s’hi disputen combats de rimes en forma de “batalles de galls”. Les reproduccions d’algunes d’aquestes cançons –Estiu, de Zoo; Valentina, de 31 FAM; Pai, de Bad Gyal; No al Borbó, de Valtònyc– a les plataformes digitals es compten per milions. I, entre la remarcada diversitat en tots nivells d’aquesta escena que, a Catalunya, es va coent des de fa almenys vint-i-cinc anys, cal celebrar, per fi, la plena normalització del català.

Quan als Estats Units, en la dècada dels vuitanta, el rap –que havia nascut en festes al carrer de barris negres de Nova York una dècada abans– va viure el seu apogeu amb obres combatives com It takes a nation of millions to hold us back de Public Enemy i Straight Outta Compton de N.W.A., Catalunya tot just s’endinsava en l’era de domini del rock català. I no va ser fins a la dècada dels noranta que el hip-hop a Catalunya, amb noms com els de Solo Los Solo, Arianna Puello, Geronación i Falsalarma, així com nombroses iniciatives des de l’underground, va deixar de ser infèrtil. Tot i episodis més aviat anecdòtics com la cançó de Slips que Francesc Bellmunt va utilitzar per a un film de l’any 1985, Un parell d’ous, o Jo no soc un polac, un tema del raper El Disop de l’any 1999, va caler esperar fins ben entrat el segle XXI per poder parlar d’una escena mínimament musculosa de hip-hop en llengua catalana.

A Pere Crim, de Sant Andreu de la Barca, se li atribueix l’autoria del que es considera el primer disc de rap íntegrament en català: L’odi en un gest (2003). I a At Versaris, grup del sabadellenc Pau Llonch (artífex, temps després, de Versembrant, una escola popular itinerant que pretén fomentar la consciència crítica dels joves, mitjançant tallers de rima, grafits o break-dance), haver-se convertit en punta de llança d’un moviment que, ja ben entrats els anys 2000, i amb noms com els de Pirat’s Sound Sistema, Gato-El-Quiman i El Nota, va esdevenir cabdal per entendre la situació d’efervescència actual.

El Vallès Occidental, d’on van sortir, entre d’altres, els esmentats Solo Los Solo, Falsalarma i At Versaris, s’ha refermat com a fortí del rap –o el trap– fet a Catalunya. Lildami, alter ego de Damià Rodríguez, un dels noms de referència d’aquestes noves músiques urbanes, és de Terrassa i ha projectat una manera d’entendre el trap molt allunyada dels estereotips de drogues, luxes i violència a què sovint ha estat associat, amb una “havanera trap”, fins i tot, com es pot escoltar en el seu últim treball, de temàtica homosexual. Lildami, autor de petits himnes com Pau Gasol i La dels Manel, fa només uns dies que ha publicat un disc (Viatge en espiral) i ha impulsat també un festival, Maleducats, que es presenta com “el primer festival dedicat a la música urbana i art urbà de nova generació als Països Catalans” i que, si la pandèmia ho permet, celebrarà una primera edició el pròxim mes de juliol a la Masia els Bellots de Terrassa. “Mola veure xavals de 16 o 17 anys que comencen a rapejar i ho fan en català perquè uns quants, potser, els hem demostrat que es pot fer així”, explicava amb satisfacció en una entrevista fa unes setmanes a El Punt Avui. “Vull deixar el pavelló ben alt i competir amb artistes de la resta de l’Estat, ja no únicament en qualitat, sinó en nombre de visites a les xarxes, que és fonamental. Vull deixar-ho tot preparat perquè algun dia surti a Catalunya algun altre raper i se’ns mengi.”

De Sabadell, d’altra banda, provenen formacions com Flashy Ice Cream i 31 FAM, un altre dels grans fenòmens juvenils del país, com quedava més que demostrat en un capítol de la segona temporada de la sèrie de TV3 Les de l’hoquei, amb sintonia a ritme de trap de la barcelonina Kyne i en què una de les noies es delectava per anar, precisament, a un concert d’aquest grup de Sabadell. “Hi ha molts joves que, per timidesa o el que sigui, es guarden dins seu uns sentiments i unes emocions que, després, poden sentir en boca dels grups que els agraden”, feia notar Bandam (Ferran Vilalta), un dels integrants de 31 FAM, fa uns mesos en una conversa amb qui escriu aquestes línies. “Jo, de petit, que era molt callat, quan tenia un problema em posava una base de rap i començava a escriure i a omplir de lletres el meu mòbil. El rap, per a molts joves, és fonamental per obrir-se i no quedar-se les coses a dins. I, com a societat, no ens adonem de la importància que això té actualment.”

Ja a Barcelona, i sense fugir de les coordenades del trap, una ramificació del rap, és necessari aturar-se també en la petjada que ha deixat P.A.W.N. Gang, que amb una barreja de fanfarroneria i orgull, proclamaven ara fa tres anys a El Punt Avui que no hi havia “ningú d’entre 16 i 20 anys a Barcelona” que desconegués la seva existència. P.A.W.N. Gang, amb l’honor de figurar en les enciclopèdies del futur com a primer grup de trap en català, encara que amb unes llicències que farien posar els pèls de punta a uns quants filòlegs, fan notar que les músiques urbanes, ben mirat, no parlen de res que no hagi parlat el rock & roll tota la vida, i que cantar amb un català correcte no seria fidel a l’exercici que busquen les músiques urbanes en general: ser un reflex d’allò que passa als carrers de la ciutat. “El trap és una música de carrer i no es pot cantar de cap altra manera que no sigui amb el català que es parla al carrer”, sentencien amb rotunditat.

Parlar de músiques urbanes actualment a Catalunya, d’altra banda, implica un viatge fins al País Valencià, lloc d’origen, així d’entrada, de veterans del rap de l’àmbit estatal com els alacantins Zona Norte Posse i Nach. El paper que, per exemple ha jugat Zoo, un col·lectiu nascut fa set anys a Gandia que conjuga rap, electrònica i ska i que es caracteritza també per les seves cançons de contingut polític i social, ha estat fonamental. I, també des de València, amb noms com Pupil·les, JazzWoman (nom artístic de Carmen Aguado) i Tesa, s’ha projectat una perspectiva orgullosament feminista del rap. “De vegades semblem una mica monets de fira: «Au, va, traiem les xicones a cantar un poquet...» No hauria de caldre que s’emfatitzés el fet de ser una dona. Ets una rapera i ja està”, proclama tanmateix Tesa, defensora també del component rural, i no únicament urbà, que pot tenir el rap, així com de la necessitat de desestigmatitzar gèneres com el reggaeton. “Els ritmes no tenen la culpa de res”, afirma. “Un ritme, una successió de cops, no pot ser ni masclista ni res més que música. Molta gent, del reggaeton, en critica les lletres masclistes, però Tremenda Jauría [col·lectiu madrileny], en canvi, va fer un reggaeton que era feminisme pur i dur.”

El panorama del hip-hop actual en territoris de parla catalana, però, va engreixant-se a mesura que els joves l’adopten com una de les eines per formar-se una identitat. El maresmenc Still Ill, un dels tres cantants dels combatius Lágrimas de Sangre, s’estrena en solitari –i en català– amb Allò que no mor mai. Des de Lleida debuta també discogràficament Yung Rajola, amb cançons que exalcen la “batalla” d’Urquinaona. I els barcelonins Senyor Oca, guanyadors l’any 2017 del Sona 9, proclamen als quatre vents fer “rap de la terra”, una etiqueta que, l’any 2018, va servir per titular el primer recopilatori de rap en català, un El Tec i la Teca [recopilació per excel·lència dels anys del rock català] en l’època dels beats i Auto-Tune. Hi participaven, entre molts d’altres, Homes Llúdriga (des de Vallcarca, un altre enclavament hip-hop a tenir en compte), Valtònyc, La Lliga dels Superherois, Entelequia, Elane, Lil Russia, Pau Brugada & Paula Grande, Daura Mangara i els mateixos Senyor Oca, que, a Llavor, la cançó que hi incloïen, feien notar que, allò que havien començat “quatre”, s’havia convertit en tota una “escena”: “Rap de la terra és el que ens omple les venes / Vam començar quatre i ara som una escena / la crítica era forta i la nostra aposta plena / venim des del fons com el cant de les balenes.”