País de ritmes i rimes

Lil­dami, P.A.W.N. Gang, 31 FAM, Flashy Ice Cream, JazzWo­man, Bad Gyal... Vet aquí un reguit­zell de noms que, per qüesti­ons de fonètica, algú podria situar en un barri d’Atlanta però que han sor­git al Vallès, Bar­ce­lona, el País Valencià o el Maresme. La seva empremta en tota una gene­ració de cata­lans és cada vegada més pro­funda i, com­pa­rar l’impacte de les músiques urba­nes als Països Cata­lans amb el que, dècades enrere, va tenir el rock català o, fins i tot, la Nova Cançó és pos­si­ble que cada dia sigui menys ago­sa­rat. L’empre­so­na­ment, ara fa uns dies, del raper llei­datà Pablo Hasél, així com l’exili a Bèlgica del mallorquí Valtònyc, coin­ci­dei­xen en un moment en què els rit­mes i les rimes, amb tots els seus arte­fac­tes sonors i, molt espe­ci­al­ment, el seu argot, són a Cata­lu­nya tot un signe d’afir­mació gene­ra­ci­o­nal i ocu­pen un espai més que relle­vant en el pano­rama musi­cal del país. Als ins­ti­tuts, les des­su­a­do­res de 2Pac han aga­fat ter­reny a les de Nir­vana i, als parcs, fa temps que s’hi dis­pu­ten com­bats de rimes en forma de “bata­lles de galls”. Les repro­duc­ci­ons d’algu­nes d’aques­tes cançons –Estiu, de Zoo; Valen­tina, de 31 FAM; Pai, de Bad Gyal; No al Borbó, de Valtònyc– a les pla­ta­for­mes digi­tals es comp­ten per mili­ons. I, entre la remar­cada diver­si­tat en tots nivells d’aquesta escena que, a Cata­lu­nya, es va coent des de fa almenys vint-i-cinc anys, cal cele­brar, per fi, la plena nor­ma­lit­zació del català.

Quan als Estats Units, en la dècada dels vui­tanta, el rap –que havia nas­cut en fes­tes al car­rer de bar­ris negres de Nova York una dècada abans– va viure el seu apo­geu amb obres com­ba­ti­ves com It takes a nation of milli­ons to hold us back de Public Enemy i Straight Outta Comp­ton de N.W.A., Cata­lu­nya tot just s’endin­sava en l’era de domini del rock català. I no va ser fins a la dècada dels noranta que el hip-hop a Cata­lu­nya, amb noms com els de Solo Los Solo, Ari­anna Pue­llo, Gero­nación i Fal­sa­larma, així com nom­bro­ses ini­ci­a­ti­ves des de l’under­ground, va dei­xar de ser infèrtil. Tot i epi­so­dis més aviat anecdòtics com la cançó de Slips que Fran­cesc Bell­munt va uti­lit­zar per a un film de l’any 1985, Un parell d’ous, o Jo no soc un polac, un tema del raper El Disop de l’any 1999, va caler espe­rar fins ben entrat el segle XXI per poder par­lar d’una escena mínima­ment mus­cu­losa de hip-hop en llen­gua cata­lana.

A Pere Crim, de Sant Andreu de la Barca, se li atri­bu­eix l’auto­ria del que es con­si­dera el pri­mer disc de rap ínte­gra­ment en català: L’odi en un gest (2003). I a At Ver­sa­ris, grup del saba­de­llenc Pau Llonch (artífex, temps després, de Ver­sem­brant, una escola popu­lar iti­ne­rant que pretén fomen­tar la consciència crítica dels joves, mit­jançant tallers de rima, gra­fits o break-dance), haver-se con­ver­tit en punta de llança d’un movi­ment que, ja ben entrats els anys 2000, i amb noms com els de Pirat’s Sound Sis­tema, Gato-El-Qui­man i El Nota, va esde­ve­nir cab­dal per enten­dre la situ­ació d’efer­vescència actual.

El Vallès Occi­den­tal, d’on van sor­tir, entre d’altres, els esmen­tats Solo Los Solo, Fal­sa­larma i At Ver­sa­ris, s’ha refer­mat com a fortí del rap –o el trap– fet a Cata­lu­nya. Lil­dami, alter ego de Damià Rodríguez, un dels noms de referència d’aques­tes noves músiques urba­nes, és de Ter­rassa i ha pro­jec­tat una manera d’enten­dre el trap molt allu­nyada dels este­re­o­tips de dro­gues, luxes i violència a què sovint ha estat asso­ciat, amb una “hava­nera trap”, fins i tot, com es pot escol­tar en el seu últim tre­ball, de temàtica homo­se­xual. Lil­dami, autor de petits him­nes com Pau Gasol i La dels Manel, fa només uns dies que ha publi­cat un disc (Viatge en espi­ral) i ha impul­sat també un fes­ti­val, Male­du­cats, que es pre­senta com “el pri­mer fes­ti­val dedi­cat a la música urbana i art urbà de nova gene­ració als Països Cata­lans” i que, si la pandèmia ho per­met, cele­brarà una pri­mera edició el pròxim mes de juliol a la Masia els Bellots de Ter­rassa. “Mola veure xavals de 16 o 17 anys que comen­cen a rape­jar i ho fan en català perquè uns quants, pot­ser, els hem demos­trat que es pot fer així”, expli­cava amb satis­facció en una entre­vista fa unes set­ma­nes a El Punt Avui. “Vull dei­xar el pavelló ben alt i com­pe­tir amb artis­tes de la resta de l’Estat, ja no única­ment en qua­li­tat, sinó en nom­bre de visi­tes a les xar­xes, que és fona­men­tal. Vull dei­xar-ho tot pre­pa­rat perquè algun dia surti a Cata­lu­nya algun altre raper i se’ns mengi.”

De Saba­dell, d’altra banda, pro­ve­nen for­ma­ci­ons com Flashy Ice Cream i 31 FAM, un altre dels grans fenòmens juve­nils del país, com que­dava més que demos­trat en un capítol de la segona tem­po­rada de la sèrie de TV3 Les de l’hoquei, amb sin­to­nia a ritme de trap de la bar­ce­lo­nina Kyne i en què una de les noies es delec­tava per anar, pre­ci­sa­ment, a un con­cert d’aquest grup de Saba­dell. “Hi ha molts joves que, per timi­desa o el que sigui, es guar­den dins seu uns sen­ti­ments i unes emo­ci­ons que, després, poden sen­tir en boca dels grups que els agra­den”, feia notar Ban­dam (Fer­ran Vilalta), un dels inte­grants de 31 FAM, fa uns mesos en una con­versa amb qui escriu aques­tes línies. “Jo, de petit, que era molt callat, quan tenia un pro­blema em posava una base de rap i començava a escriure i a omplir de lle­tres el meu mòbil. El rap, per a molts joves, és fona­men­tal per obrir-se i no que­dar-se les coses a dins. I, com a soci­e­tat, no ens ado­nem de la importància que això té actu­al­ment.”

Ja a Bar­ce­lona, i sense fugir de les coor­de­na­des del trap, una rami­fi­cació del rap, és neces­sari atu­rar-se també en la pet­jada que ha dei­xat P.A.W.N. Gang, que amb una bar­reja de fan­far­ro­ne­ria i orgull, pro­cla­ma­ven ara fa tres anys a El Punt Avui que no hi havia “ningú d’entre 16 i 20 anys a Bar­ce­lona” que des­co­negués la seva existència. P.A.W.N. Gang, amb l’honor de figu­rar en les enci­clopèdies del futur com a pri­mer grup de trap en català, encara que amb unes llicències que farien posar els pèls de punta a uns quants filòlegs, fan notar que les músiques urba­nes, ben mirat, no par­len de res que no hagi par­lat el rock & roll tota la vida, i que can­tar amb un català cor­recte no seria fidel a l’exer­cici que bus­quen les músiques urba­nes en gene­ral: ser un reflex d’allò que passa als car­rers de la ciu­tat. “El trap és una música de car­rer i no es pot can­tar de cap altra manera que no sigui amb el català que es parla al car­rer”, sen­ten­cien amb rotun­di­tat.

Par­lar de músiques urba­nes actu­al­ment a Cata­lu­nya, d’altra banda, implica un viatge fins al País Valencià, lloc d’ori­gen, així d’entrada, de vete­rans del rap de l’àmbit esta­tal com els ala­can­tins Zona Norte Posse i Nach. El paper que, per exem­ple ha jugat Zoo, un col·lec­tiu nas­cut fa set anys a Gan­dia que con­juga rap, electrònica i ska i que es carac­te­ritza també per les seves cançons de con­tin­gut polític i social, ha estat fona­men­tal. I, també des de València, amb noms com Pupil·les, JazzWo­man (nom artístic de Car­men Aguado) i Tesa, s’ha pro­jec­tat una pers­pec­tiva orgu­llo­sa­ment femi­nista del rap. “De vega­des sem­blem una mica monets de fira: «Au, va, tra­iem les xico­nes a can­tar un poquet...» No hau­ria de cal­dre que s’emfa­titzés el fet de ser una dona. Ets una rapera i ja està”, pro­clama tan­ma­teix Tesa, defen­sora també del com­po­nent rural, i no única­ment urbà, que pot tenir el rap, així com de la neces­si­tat de deses­tig­ma­tit­zar gèneres com el reg­ga­e­ton. “Els rit­mes no tenen la culpa de res”, afirma. “Un ritme, una suc­cessió de cops, no pot ser ni mas­clista ni res més que música. Molta gent, del reg­ga­e­ton, en cri­tica les lle­tres mas­clis­tes, però Tre­menda Jauría [col·lec­tiu madri­leny], en canvi, va fer un reg­ga­e­ton que era femi­nisme pur i dur.”

El pano­rama del hip-hop actual en ter­ri­to­ris de parla cata­lana, però, va engrei­xant-se a mesura que els joves l’adop­ten com una de les eines per for­mar-se una iden­ti­tat. El mares­menc Still Ill, un dels tres can­tants dels com­ba­tius Lágri­mas de San­gre, s’estrena en soli­tari –i en català– amb Allò que no mor mai. Des de Lleida debuta també dis­cogràfica­ment Yung Rajola, amb cançons que exal­cen la “bata­lla” d’Urqui­na­ona. I els bar­ce­lo­nins Senyor Oca, gua­nya­dors l’any 2017 del Sona 9, pro­cla­men als qua­tre vents fer “rap de la terra”, una eti­queta que, l’any 2018, va ser­vir per titu­lar el pri­mer reco­pi­la­tori de rap en català, un El Tec i la Teca [reco­pi­lació per excel·lència dels anys del rock català] en l’època dels beats i Auto-Tune. Hi par­ti­ci­pa­ven, entre molts d’altres, Homes Llúdriga (des de Vall­carca, un altre encla­va­ment hip-hop a tenir en compte), Valtònyc, La Lliga dels Super­he­rois, Ente­le­quia, Elane, Lil Rus­sia, Pau Bru­gada & Paula Grande, Daura Man­gara i els matei­xos Senyor Oca, que, a Lla­vor, la cançó que hi incloïen, feien notar que, allò que havien començat “qua­tre”, s’havia con­ver­tit en tota una “escena”: “Rap de la terra és el que ens omple les venes / Vam començar qua­tre i ara som una escena / la crítica era forta i la nos­tra aposta plena / venim des del fons com el cant de les bale­nes.”