SENSE NOUS DETALLS

La traducció a l’espanyol del títol d’aquesta estrena de la cartellera ha estat Pequeños detalles, i el cert és que el thriller psicològic de John Lee Hancock no aporta al gènere ni tan sols petits matisos o novetats que sorprenguin. És cert que, en els darrers temps, dins la temàtica d’assassins en sèrie està gairebé tot dit (El silenci dels anyells, Seven, Zodiac, American psycho, Funny games, Insomni, Jennifer 8, El col·leccionista d’ossos, Instint bàsic, Copycat, El col·leccionista d’amants...), però a tota una producció de Hollywood de la Warner Bros, amb tres guanyadors d’Oscars com a protagonistes, se li ha de demanar una mica més. Com a mínim, detalls.

No és que The little things no estigui ben construïda, que no mantingui el suspens ni que no tingui una factura i realització impecables. La problemàtica neix i acaba amb el fet que tot plegat és previsible i conegut. I més quan al presumpte dolent de torn, un extraordinari Jared Leto (inquietat i meravellós a Blade Runner 2049), ja l’han enxampat a la meitat de pel·lícula. Dit això, la seva interpretació i la més que solvent d’un sempre magnètic Denzel Washington esdevenen el millor del film, que no és poc. A partir d’aquí, la història i el punt de partida és una melodia massa coneguda: una parella de policies antagònics de generacions, formació i estil ben diferents es complementen i confabulen per atrapar un assassí en sèrie. Està tot dit. Només el final, del qual no farem espòiler, intenta amb un gir oferir una certa sorpresa i ambigüitat a l’habitual desenllaç, però sense arribar a enlluernar l’espectador. Això sí, dona pas a una petita reflexió i missatge sobre qui són els bons i els dolents, i el pes de saber estar al bàndol correcte tot i que els mètodes emprats de vegades infringeixin la llei. No tot s’hi val. O sí. Tot és qüestió de bona o mala consciència. Al Pacino ens alliçonava d’allò més bé al final d’Insomni.

En aquest film no falten els tòpics pel que fa al perfil de l’agent Joe Deacon (Denzel Washington), un home turmentat pel seu passat, per un cas no resolt i per un error que l’ha arrossegat a l’abisme. Més del mateix. El seu company de batalla és Rami Malek (el Freddie Mercury de la premiada Bohemian Rhapsody), policia universitari, amb una família idíl·lica. L’atmosfera en què ens endinsem amb tots dos és fosca i ens provocarà un desassossec continu. A més, la personalitat i profunditat del trio principal està molt ben treballada. Tanmateix, no és suficient. Denzel Washington ens recorda el policia contundent amb passat tèrbol de L’equalitzador, l’heroi imperfecte d’El llibre d’Eli, l’ànima trencada d’El vuelo i El mensajero del miedo, el lluitador solitari i defensor de causes perdudes d’Els set magnífics i Filadèlfia, el també policia recte i voluntariós de Fallen o l’inspector perspicaç i de gran intuïció d’El col·leccionista d’ossos. Té una mica de tots, però amb un guió tan previsible i una narració més que trillada, l’atenció anirà disminuint a mesura que arribi el final, tot i que sembli el contrari, i tot i els esforços d’un dels millors actors de les darreres tres dècades de l’univers de Hollywood.