Crítica
JOYCE I LA MORT
Sempre resulta gratificant tornar al James Joyce primigeni, el del primer llibre, Dublinesos, al davant dels que el detesten com a autor de les magmàtiques Ulisses i Finnegans Wake. No vull entrar en debats i torno a la frase inicial amb motiu de la nova edició de Navona –un bombonet– del conte capità de Dublinesos, Els morts, amb traducció d’Elisabet Ràfols i la cirereta del pròleg del poeta Sebastià Alzamora.
Hem dir que disposàvem de les edicions del savi Joaquim Mallafré, publicades en diverses edicions, entre les quals les d’Edhasa i Proa. El conte en solitari, potser com a conseqüència del film pòstum de John Huston, que el va dirigir amb la mascareta d’oxigen i tocat de mort per un enfisema pulmonar, va disposar de noves versions, com la de 3i4 a càrrec de Sofia Pastor el 1999, o la d’Helena Rotés per a Deriva el 1996, amb el títol Els morts i altres contes i un pròleg de lectura obligatòria. Alzamora inicia la introducció amb una pertinent reflexió sobre el costumisme, que connecta, ni que sigui de manera lateral, amb algunes de les descripcions de l’Ulisses. Publicat el 1914 quan feia més d’una dècada que havia abandonat Dublín, ciutat a la qual ja no va tornar, el conjunt retratava la vida a la capital irlandesa immediatament abans de la Primera Guerra Mundial, amb un enginy i una perspicàcia només comparable a altres genis del conte com Txèkhov, Maupassant i el gran Dylan Thomas, eclipsat per la seva poesia. Només amb aquests contes ja parlaríem d’un clàssic.
El fet de ser el primer capítol d’una obra majúscula no pot evitar gaudir d’una lectura plena, fins i tot amb independència, de l’obra d’un autor superb. Alzamora indica que Els morts és una poderosa meditació lírica escrita amb la fondària d’un Keats i la força d’un Yeats. És un conte ple de detalls i subtileses, mai explícit com un bon poema. El realisme, el sentit de l’humor, la ingerència insuportable dels anglesos –la independència parcial del país es va produir el 1921–, la mateixa celebració en què s’escenifica o els sentiments canviants dels protagonistes donen al conte la categoria de nouvelle perquè passen moltes coses, en comparació amb els altres relats inclosos. Els morts és una obra rodona, una peça de rellotgeria, en què l’imaginari apareix nítid abans d’entrar en altres períodes més abstractes de la seva obra. Diríem que amb els anys ha superat amb interès un altre dels seus clàssics, Retrat de l’artista adolescent. Recordem que, com havia fet Dylan Thomas, Joyce va aconseguir fer parlar els morts a Finnegans Wake. Al conte, el tema central és també la mort, el pas del temps i els dubtes a través dels pecats, incrementats per l’educació amb els jesuïtes. El daltabaix emocional ha obert les interpretacions. Si tenen un parell d’hores, ho poden comprovar.
El gran futur d’Emmet Cohen
Emmet Cohen (Nova York, 1990) va ser el guanyador el 2019 dels American Pianists Awards presentats per l’Associació de Pianistes dels Estats Units, una plataforma que està visibilitzant talents joves sepultats sota les figures i per un públic envellit que sempre menjaríem el que ja coneixem.
Amb una banda de base formada per Russell Hall al contrabaix i Kyle Poole a la bateria, i el reforç en algunes peces de Melissa Aldana al saxo i Marquis Hill a la trompeta, el deu temes de Cohen evoquen el jazz alegre i tavernari d’altres temps, la manera de tocar com si fos l’últim dia i un senti del risc estimulant. Tal com especifica la seva nova casa de discos, la banda de Cohen “evoca vívidament escenes de l’passat: els sorollosos clubs nocturns de l’Harlem de la dècada de 1920, els estridents dolors de part dels anys naixents de l’jazz, els burlescos gimnàstics dels bojos de cinema mut arriscats. Però en la música de l’pianista i compositor Emmet Cohen, el passat sempre és present, si no aventurar-se amb astúcia es converteix en un futur amb les orelles obertes mentre entrem en una nova iteració dels rugents anys vint.” El pastitx és servit i funciona perquè la música resulta tremendament actual, tant per la qualitat i virtuosisme dels músics com per la seva actitud. Grans!
