La fantasia de la dansa

Només fa quatre anys que es va iniciar (i el darrer es pot comptar per la generositat de reprogramar bona part del cartell quan els teatres van anar reobrint, molt més enllà del termini de la Quinzena de Dansa) i ja és un programa indispensable. S’estén per deu municipis i en només disset dies (i un cap de setmana posterior al Mercat de les Flors) voreja les 250 activitats relacionades amb la dansa. Per a tots els públics. Per a tots els gustos. Per a totes les butxaques. Es fa dir Quinzena de la Dansa Metropolitana però, insaciable, s’allarga fins al municipi de Terrassa i amplia els quinze dies previstos en tres caps de setmana. La darrera edició va començar la setmana passada i ofereix encara un grapat d’espectacles de referència internacional. Té un cartell en què es combina la creació de casa (eclèctica) amb la internacional amb tota naturalitat. S’ha fet còmplice del Sismògraf, el festival de referència de dansa de Catalunya. I és que si la trobada d’Olot intenta crear circuits amb peces de dansa de diferent format perquè cada municipi tingui una xarxa adequada al seu tipus d’equipament cultural, la Quinzena ja va néixer amb aquest objectiu, liderat per l’Ajuntament de Barcelona, però coordinant-se amb representants de tècnics de Cultura dels municipis implicats. Fins al punt de compartir producció conjunta que circula per totes les places. Cada teatre, a més, signa la seva identitat singularitzant el seu cartell. Si la Quinzena demostra que no sap de fronteres ni de cronòmetre (perquè s’esplaia tant com vol) també pot conciliar coordinació i diferència.

La inauguració del festival es va fer al mNACTEC de Terrassa (Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya) el divendres 5 de març, amb la fusió de fragments de Luaº, d’Ancorae Danza, i de Máquinas Sagradas, de Juan Carlos Lérida. La nit abans, però, Andrés Corchero ja havia estrenat al Mercat de les Flors Teresa. En aquest treball, el coreògraf convida a beure’s el buit, a deixar que el dins i el fora transitin per un mateix. Entendre que el que subjecta també estreny; que el que convida a fer cessions del cos pot comportar una plenitud còsmica. Teresa és un treball calmat, amb una càrrega molt forta d’emoció que convida a deixar-se anar com a espectador. D’entrada, se sent imbuït pel dolor, però passada una frontera, s’accedeix a un món de goig solitari, i de mica en mica, aprenent a mirar, es troben companys. Cadascú fa el viatge a la transcendència amb el seu propi camí, amb la seva música, al seu ritme. Sigui amb braços brillants, infinits; sigui amb una mirada turmentada mentre es pica el pit i les entranyes; sigui com qui cau del cavall encegat, com qui cau de genolls (com Santa Teresa de Jesús) a terra, el cosmos els acaba donant un sentit, una forma, una comunió estranya.

Coincidint amb la inauguració, al Teatre Joventut es va fer la primera funció de Cruces, del bailaor de flamenc de l’Hospitalet de Llobregat José Manuel Álvarez, un jove que des dels 10 anys es va sentir atret pel flamenc. En fa un grapat que balla pels tablaos i té la curiositat (i la convicció) que el flamenc és lliure i pot casar amb tot. El seu segon treball, estrenat al Tanzhaus nrw de Düsseldorf ja insinua mixtures, contagis amb altres músics i amb l’espontaneïtat de poder intercanviar rols. Amb una dramatúrgia molt simple, i una escenografia que remet a les cadires dels tablaos, només amb respatllers flotant. Certament, en molts moments (començant per l’arrencada, amb una primera peça com si el públic esperés, d’esquena, entre les cametes) es percep una voluntat d’enquadrar diferent. Com l’impressionisme, que va anar imprimint subjectivitat en un quadre encara figuratiu (optant per descentrar la figura central, o retratant un mateix espai amb diferent llum per copsar la varietat emocional d’una mateixa estampa), el bailaor comença a trobar contrastos en el que podria ser un llenguatge propi.

El seu ball és enèrgic, amb uns girs prodigiosos i una potència a les cames que s’equilibra amb l’aire dels braços. Juga més amb la percussió que no pas amb la guitarra i el cante que, de fet, destil·len més cap als pals més foscos i profunds. Ell encara llueix l’energia de la joventut, de les ganes d’aprendre i de compartir nexes amb altres disciplines i, sobretot, altres corrents artístics. El seu joc és repicar talons constantment, encara molt a prop d’un flamenc clàssic però resseguint les petjades d’altres companys de flamenc de mentalitat oberta com María Pagés.

Ben diferent és la proposta de Soren Evinson a l’Antic Teatre, que va encadenar funcions al Sâlmon amb les de la Quinzena. El ballarí i performer Soren Evinson demostra un domini del cos envejable i una capacitat de situar-lo (a mig camí del personatge i del seu testimoni) en una reflexió incòmoda. El públic necessita estar molt despert i reaccionar als seus girs, que van de la seducció divertida a un cinisme desesperat, a una desorientació absoluta. I mentre planen els seus dubtes sobre el consum, el desig, la sexualitat, va desordenant un espai quasi buit, que va embrutant a mesura que treu la roba penjada d’unes cadenes daurades. Convoca un viatge per sortir dels llimbs, per anunciar un desig íntim i anònim.

El seu “qué bonito!” passa de ser divertidament ridícul a ser insultant. L’espectador ha de prendre una posició en aquesta acció en què Evinson prova de destronar els seus mites, sobre l’hedonisme, l’adulació, el caprici i les modes. L’actor posa el cos un altre cop al centre. Com ja va fer a A nation is born in me. S’exposa vulnerable, renunciant voluntàriament a espais de major confort artístic, utilitzant el seu domini del moviment: salta dels moviments rodons, immensos, poderosos a una mena de tics quasi espasmòdics, per revelar i transmetre inseguretat i incomoditats a parts iguals. Necessita desprendre’s del seu coneixement per exposar, com una oració de penitència, les seves debilitats. Aquestes reflexions podrien ser enteses com un dogmatisme bonista, però s’escapa d’aquesta volada quan es diu des de la vulnerabilitat exposada.

El codi de Soren Evinson té un cert aire de canvis continus de tendència. Evinson no és còmode perquè formula preguntes (a ell i a l’audiència) des d’un format antipàtic. Però és honest en la seva forma i aconsegueix trencar el mirall. És acariciant a contrapèl com detecta les cicatrius i les grata amb l’ungla per arrencar barroerament la crosta infectada.

Bona part de les actuacions de la Quinzena són al carrer. El Máquinas Sagradas, de Juan Carlos Lérida es programarà en altres escenaris (el cap de setmana passat va estar a la Caldereria de Cornellà i el 21 participa en el cicle Filatures al MUHBA Oliva Artés de Barcelona. I la producció de circ espectacular Euforia preveu onze funcions en set municipis. Dissabte passat, al parc de la Trinitat Vella feien doblet Miquel Barcelona i David Vento Dance Theatre. Amb Roges, Miquel Barcelona fa un pas més cap als nostres dies. Després de la ruralitat de [Kórps], ara planteja l’angoixa de la Guerra Civil i com tot es reconstrueix amb el suport dels altres. Amb un vestuari industrial (de brigadista), sense armes, però amb el cos disposat a lluitar contra el feixisme. No en saben, de trinxeres, ni de com defensar una plaça. Se senten sols i tremolen, vulnerables; defensa tova de primera línia de foc. Només quan s’arrauleixen, quan hi ha contacte, torna la calma i la seguretat. El neguit constant de la primera part es tanca amb els cossos estirats a terra, vençuts. Però és gràcies a la memòria, a la reivindicació dels drets pels quals lluiten que aquests cossos tornen a tenir enteresa, a sentir-se altaveus, portaveus d’una igualtat i fraternitat universals. Indala, per la seva banda, té una textura ben diferent: torsos descoberts i posicions d’equilibri que marquen la treballada musculatura. Les postures acrobàtiques que poden recordar les de beboy s’alternen amb altres moviments d’equilibri i amb la roda Cyr circense. Hi ha una concentració interior dels artistes que contrasta amb les formes de ball que desenvolupen. Són cossos forts, ferms, que flirtegen amb l’espectacularitat i l’espiritualitat(tot i que és de molt pocs matisos, rude, que no projecta prou).

És impossible fer una llista de tot el que es pot veure aquests dies. En tot cas, enfoquem alguns imperdibles. Com ara l’Animal de séquia, de Sol Picó(que va passar pel Grec del 2019, mig d’incògnit). Serà només aquest cap de setmana al Mercat de les Flors. En l’obra, esquerda els codis de la cultura popular a través de fer una radiografia (còmplice i amable) de les bandes de música popular. També en aquest escenari es programa, del 25 al 27 de març, Traces, de Wim Vandekeybus (un coreògraf que fa anys que no visita Catalunya i que tenia un públic molt fidel a la seva dansa física). Hi ha més internacionals. Com Olivier Dubois (19 al 21 de març) i el Ballet de Lorraine amb el Programa Cunningham (les mateixes dates), també al Mercat de les Flors. I al TNC es podrà gaudir de Hidden, el darrer treball de Lali Ayguadé (el va haver de presentar en streaming a l’últim Temporada Alta). I al Teatre Sagarra de Cornellà es programa La set i la revolució, una perla del Temporada Alta 2018.