LA BELLESA DE L’AIGUA

Anomenat “el Quixot del Romanticisme”, l’obra de Friedrich de la Motte Fouqué fa honor a una biografia de llegenda, que quan ha estat evocada supera el llegat de les seves mateixes obres, entre les quals Ondina és potser la que millor ha superat els avatars del temps i de les modes. Avui ens arriba en una traducció al català impecable de Clara Formosa, militant de la literatura alemanya com ho ha estat el seu pare, i amb belles il·lustracions d’Arthur Rackham.

L’argument d’aquest conte llarg és senzill però ple de simbolismes: Ondina és filla d’una deïtat fluvial que la va entregar a un pescador en un intercanvi amb la seva filla humana per tal d’aconseguir una ànima. L’entorn màgic del bosc on viu es veurà trasbalsat per l’aparició del cavaller Huldebrand, de qui s’enamora i a qui s’uneix fins a viatjar a les terres de Ringstetten, de les quals ell és senyor, acompanyats per l’espectral figura del Kuhlborn. Allà haurà de lluitar i adaptar-se a un món que li és del tot aliè… Més enllà d’aquest conte de princeses, la poesia fa surar l’obra i l’eleva fins al gènere fantàstic, cosa que la fa especialment digerible. Ondina va ser glosada per Goethe i Heine, com abans havien saludat l’obra de l’influent escriptor Friedrich Hebbel i Richard Wagner. De fet, un dels mecanismes de l’obra és obrir-nos a la suggestió, del palau on neix al fons del mar al desig de l’amor, tema que en el segle XX ha estat el gran ideal literari i del cinema. Friedrich de la Motte Fouqué va aconseguir que la personificació de la criatura fos una recerca més enllà de l’amor. L’aventura i l’aigua són els complements a la trama de personatges singulars. L’autèntica dimensió i origen de la noia, la infelicitat que li va provocant la informació sobre el seu passat resulten temes laterals per agilitzar el relat, que encara avui, et sotmet a un estat de contrast, entre la mimesi de la infelicitat i el goig de la bellesa sense límit. El misteri de la natura, el retorn recargolat al barroc, serveixen també per incrementar la passió, fita primordial del segon Romanticisme en què ha estat inscrit aquest clàssic. Un dels encerts de l’obra és la capacitat de transformació, que la va fer molt popular durant un llarg període de temps. L’aventura és aquest trànsit permanent entre la realitat i la imaginació. De la Motte Fouqué va subvertir el realisme per derivar-lo a un món meravellós, ocult, natural i, alhora, comprensible.

Ha estat un encert trobar una traductora com Formosa, perquè és capaç de mantenir el pols del relat amb els equilibris al·legòrics i la deriva gairebé psicodèlica. Els diàlegs sorgeixen vius per a un lector actual. Mai, però, resulten sobrers o innecessaris. El viatge, la força de la natura o la marxa incessant de l’aigua fan que ens introduïm en una situació de somni, màgica més enllà de qualsevol tòpic. Tots hem estat, o estem, perduts. Aquest relat és una constatació de les nostres mateixes personalitats. La lectura psicoanalítica afegeix l’oblit i la memòria, la intensitat de l’amor idealitzat i la hostilitat de les forces malignes. Cal obrir els ulls per embadalir-nos dins d’aquest somni.