UN VOL LLARG
No és estrany, amb els temps que corren, que els superherois liderin el nostre constant afany d’evasió. Tots necessitem herois i heroïnes –si és amb superpoders, millor–, ni que sigui per treure’ns la mala consciència i delegar responsabilitats sobre el fet que el món vagi pel pedregar i pensem que seran ells els que vindran a salvar-nos els mobles. El que passa és que amb el crèdit vitalici que els estem donant, aquesta colla de superdotats no sembla que tinguin aturador; tot el contrari, s’han muntat una festa de pijames interminable que ni els futbolistes, els altres semidéus a qui adorem en aquest món de pa i circ.
Ara podríem discutir qui és el rei de la pista, fins i tot expressar les nostres preferències, però tothom té clar que qui ho va començar tot és el més gran entre els grans: Superman.
Creat el 1938 per Joe Shuster i Jerry Siegel, l’Home d’Acer es va fer ràpidament popular més enllà de les pàgines de la revista Action Comics amb els serials de ràdio, televisió i cinema, fins al punt que durant molt temps no hi havia cuca viva que no hagués sentit allò de: “És un ocell? És un avió? És Superman!” No va ser, però, fins a la seva irrupció a la pantalla gran, quaranta anys després, que el personatge estrella de DC Comics –l’editorial que acabaria conformant la seva mitologia moderna– ens fes somiar, a grans i petits, que tot era possible en aquest ball de disfresses.
Parlem del 1978, una era en què tot estava per descobrir, sobretot en el camp de la fantasia i la ciència-ficció, com un any abans ens havia descobert La guerra de les galàxies. Concebuda encara a la manera de fer clàssica, Superman, la pel·lícula va irrompre poderosa, colossal, majestuosa, ja des dels seus impressionants títols de crèdit (en 3D) al ritme de la fanfàrria del mestre John Williams. Encara avui, més de quaranta anys després de la seva estrena, se’ns posa la pell de gallina. Si bé és cert que, vista avui dia, s’hi aprecia una certa innocència i un colorisme propis dels setanta –la foscor i el dramatisme de Batman encara no s’havien imposat, ni de bon tros influït en el nostre superheroi en qüestió fins que Snyder en va agafar les regnes de la franquícia recentment– la pel·lícula es manté sòlida, bàsicament perquè el guió és impecable.
Richard Donner, l’escollit per dirigir-la, no només hi va posar el talent (inqüestionable), sinó que és es va implicar fins al punt de reescriure el guió (elaborat per Mario Puzo), que va saber plasmar l’esperit del còmic i l’essència del superheroi. No deixa de ser l’odissea d’un personatge que, com Moisès, és lliurat a la seva sort en una nau/cistell que acabarà aterrant al nostre planeta i sent acollit per uns pares adoptius. Aquí continuarà un viatge bíblic, el d’un messies còsmic que haurà de descobrir quina missió té a la vida i lluitar contra el destí, no només enfrontant-se a múltiples enemics (amb Lex Luthor al capdavant), sinó a les pròpies pors, capacitats i fracassos. Veure’l desafiar les lleis de la naturalesa i del destí (sabent la mort dels seus éssers estimats) per capgirar la història, commou. L’humanitza.
De Superman, se n’ha parlat molt, se n’han fet tesis i, fins i tot, molts cineastes n’han professat el seu amor. Com Quentin Tarantino, en el cèlebre monòleg de Kill Bill: Volum 2, quan Bill (David Carradine) recita a Beatrix Kiddo (Umma Thurman) les bondats del superheroi, però en canvi desmereix el seu alter ego, Clark Kent: “Kent és la disfressa de Superman per encaixar com nosaltres. És dèbil, és un covard. Clark Kent és la crítica de Superman al món sencer”... No soc ningú per contradir nostre senyor ( Tarantino, s’entén), però el que m’agrada del binomi Ka-L (el nom real de Superman) / Clark Kent és precisament que ens hi veiem reflectits, al nostre pesar, revelant-nos que sí, que som una raça imperfecta, però digna de ser salvada dels seus errors. O no.