EL DEBAT INCLUSIU

Ja fa uns quants anys que alguns historiadors han arribat a la conclusió que Carlota de Mecklenburg-Strelitz –reina de la Gran Bretanya des del 1761, quan es va casar amb el rei George III, fins a la seva mort el 1818– tenia ascendència africana, per un avantpassat de la branca portuguesa de la seva família que havia tingut fills amb una dona negra. Aquest curiós detall ha pres volada ara gràcies a la sèrie de Netflix Los Bridgerton, que s’ha convertit en tot un fenomen televisiu i que ha obert un interessant debat sobre els repartiments inclusius. La sèrie es basa en les novel·les romàntiques de l’autora Julia Quinn, ambientades a Londres en l’època de la Regència (a començaments dels segle XIX). A les novel·les, els personatges són guapos, rics i blancs, com s’espera pel context històric. Els productors de la sèrie, en canvi, han apostat per un repartiment divers. Els protagonistes són igualment guapos i rics, però no tots són blancs. Així, veiem homes i dones negres i asiàtics escenificant balls d’època, vivint en mansions luxoses i preocupant-se per xafarderies sobre qui festeja amb qui. “La reina ha fet molt per nosaltres”, diu en un dels capítols una aristòcrata negra en referència a la reina Carlota, que a la sèrie apareix com una monarca altiva i malhumorada. Sembla que en els seus últims anys la reina real també va tenir mal caràcter, i això segurament és l’única espurna de precisió històrica que es pot apreciar a Los Bridgerton, al marge dels decorats (vestuari i perruques també semblen exagerats). En qualsevol cas, la sèrie s’ha convertit en la més vista de Netflix en la seva estrena, amb 86 milions d’espectadors. Un èxit innegable que ja té garantida la segona temporada, malgrat l’argument previsible i ensucrat (que a sobre et venen com a mostra d’empoderament femení!). S’ha dit que és una barreja de Gossip Girl (sèrie sobre jovenalla elitista de Nova York) i l’univers de Jane Austen, però sens dubte això és una banalització de l’obra de la gran novel·lista anglesa. Ara bé, deixant de banda el qüestionable interès argumental, Los Bridgerton sí que fa reflexionar sobre les representacions normatives. És cert que en un primer moment desconcerta veure aristòcrates amb rastes. O dames asiàtiques a la cort d’Isabel I, com passa al film del 2018 María, reina de Escocia. Tenim alguns precedents antics: el magnífic Denzel Washington fent de Don Pedro d’Aragó a Molt soroll per no res, l’adaptació del clàssic de William Shakespeare que va fer el 1993 Kenneth Branagh. I més recents: l’actor anglès d’origen indi Dev Patel assumint el paper protagonista de La Increíble historia de David Copperfield en una revisió de l’obra de Charles Dickens. Pot sobtar veure gent que no és blanca fent papers de blancs –a la inversa no tant, com veiem a les cavalcades de Reis–, però ningú negarà que és una bona manera d’obrir-se, fet que molts actors i actrius agrairan. Tanmateix, l’aposta va més enllà: “Hi ha més gent que es vol veure reflectida a la pantalla”, diuen els responsables de Netflix. Llavors és lògic preguntar-se si els repartiments inclusius són, de fet, una estratègia comercial i si no fan més mal que bé venent fantasies i amagant al públic la crua realitat del racisme al llarg de la història.