EL COMBAT DE JOAN FUSTER

“Si amb el blau de la senyera volen establir una frontera amb la resta dels Països Catalans, automàticament n’implantaran una altra, molt més, dins el País Valencià.” “«La segona llengua» obligatòria –l’espanyol o el francès, imposada pels estats respectius– no serà mai una «segona llengua», sinó la «primera».” “Si hi ha una esperança de salvació per al «català» ha de ser assumida enèrgicament pels catalanoparlants i pels castellanoparlants que se’ns unesquen en una mateixa concepció nacional.” “La tendència és a suposar que tota la burgesia catalana era de la Lliga i que cada fabricant de tèxtil venia a ser una rèplica de Cambó [...] La burgesia és la classe més «contradictòria» del que imaginen els seus enemics de classe [...]”. Les reflexions anteriors corresponen a Joan Fuster, l’intel·lectual català més influent de la segona meitat del segle XX, i es poden trobar en el recull Escrits de combat, amb pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira i epíleg de Ferran Garcia-Oliver. Un llibre en què el lector trobarà els elements més característics de Fuster, com ara la sòlida erudició, l’estil incisiu, la ironia mordaç i la capacitat per fixar els grans debats.

No es tracta, malgrat tot, d’un recull melangiós, ancorat en el passat. Només cal rellegir els articles aplegats en el recull o les cites amb què començàvem aquesta ressenya per adonar-se, tal com ens recorda Carod-Rovira, de: “La vigència dels postulats defensats, l’agreujament dels perills que ja ens sotjaven dècades enrere i la valoració estimulant de la frescor mordaç del seu estil personal.” Un tret que posa de manifest la incapacitat de vèncer els obstacles que ens tenallen, però també les nostres limitacions col·lectives i, per damunt de tot, que deixen constància de la capacitat de Joan Fuster per albirar-los. Els Escrits de combat són, doncs, una lectura recomanable per a aquells que es volen seguir nodrint d’arguments; perquè, tal com ens recordava el cantautor, “encara hi ha combat”.