TOT PER LA BANDERA

The Mauritanian s’englobaria dins el gènere força explorat de les lluites judicials en defensa de causes perdudes davant de grans poders gairebé intocables. Estrenyent el cercle, aquesta proposta estaria ubicada en l’àmbit militar. Veient el tràiler de seguida ve a la memòria Alguns homes bons (1992), en què Tom Cruise i Jack Nicholson portaven el seu duel personal i interpretatiu fins als extrems. També se situa al mateix escenari, la base nord-americana de Guantánamo, on suposadament el govern dels Estats Units traspassa els límits legals, ètics i humans. Però en realitat és l’únic nexe, perquè els dos films tenen poc a veure. The Mauritanian recorda més l’excel·lent Rendition (2007), perquè en totes dues a l’Oncle Sam se li’n foten els drets civils i de tot tipus. A la pel·lícula de Gavin Hood no es tallaven ni un pèl a l’hora de torturar un sospitós egipci, que realment no era cap amenaça ni en sabia gens, de posar bombes.

Basada en fets reals, aquesta nova producció dirigida per Kevin Macdonald (El último rey de Escocia) aprofundeix en la duresa i la llargària de les detencions arbitràries i il·legals a Guantánamo, que fins i tot esdevenen autèntiques conspiracions. El director escocès es mou una altra vegada en el terreny de la denúncia històrica, com va fer amb l’oscaritzat documental Un día en septiembre (1999), en què aportava proves sobre el desastrós intent de rescat dels onze atletes israelians assassinats en els Jocs Olímpics de Munic el 1972. Aquí manté un relat prou lineal i amb un cert aire de documental, i s’envolta d’un encertat càsting per afrontar la història de Diario de Guantánamo, les memòries de Mohamedou Ould Salahi (interpretat per Tahar Rahim) en què es basa aquesta pel·lícula. Després de gairebé una dècada retingut a Guantánamo sense càrrecs ni judici, el personatge de Rahim troba una petita espurna d’esperança amb les advocades interpretades per Jodie Foster (El silenci els anyells, Taxi driver, Acusats, Contact) i Shailene Woodley (Divergent, Snowden). La rèplica la dona inicialment la figura del fiscal militar de torn, el tinent coronel Stuart Couch. Aquest paper està reservat al polivalent Benedict Cumberbatch, una de les apostes actuals més sòlides de Hollywood, després d’haver brillat a El cinquè poder, Hawking o The imitation game (Desxifrant l’enigma). Cumberbatch es posa tan aviat en la pell de Julian Assange com en la del Doctor Strange o en la d’un malvat galàctic a Star Trek. A The Mauritanian, però, s’adona aviat de quin és el costat bo.

La ràbia, l’impacte i la indignació que acaba sentint el tinent coronel Stuart Couch es contagia finalment a l’espectador amb la revelació de les atrocitats comeses a la base militar nord-americana, on sembla que la llei va quedar enquistada als murs d’una suposada Constitució. Òbviament, el fet que tot estigui basat en fets reals converteix aquest cinema polític en una denúncia en tota regla de la corrupció governamental, que ho permet tot en nom de la bandera. Una filosofia habitual en la història del poder i que patim en l’actualitat en diverses versions i de ben a prop.