MATAR COM A IDEOLOGIA

Terrible i colpidora. Així és la minisèrie noruega 22. Juli, que es pot veure a Filmin, i que tracta sobre els atemptats que va perpetrar el neonazi Anders Breivik a Oslo i a l’illa d’Utoya el 22 de juliol del 2011, amb els quals va posar fi a la vida de setanta-set persones, la majoria menors de 20 anys. En sis capítols es recreen les hores prèvies a la massacre i els dies posteriors, des del punt de vista de persones que en van resultar afectades de manera indirecta. Amb un estil gairebé documental, fa que no et puguis aixoplugar en la idea que es tracta de ficció i et recorda que està basada en fets reals, encara que els personatges protagonistes siguin inventats. La sèrie no mostra en cap moment les escenes de violència inconcebible que es van viure aquell dia, especialment a l’illa d’Utoya, on Breivik va disparar indiscriminadament contra els nois i noies que estaven participant en un campament de les joventuts del Partit Laborista mentre cridava i reia. Això ja ho han fet dues pel·lícules: una que porta el mateix títol que la sèrie però en anglès, l’americana 22 July, dirigida el 2018 per Paul Greengrass, i la noruega Utoya 22. juli, dirigida el mateix any per Erik Poppe. El que fa la sèrie és ampliar la visió de l’horror i posar en context molts altres elements. El fil conductor és una jove periodista que està investigant com afecten les retallades pressupostàries el servei d’urgències d’un hospital de referència d’Oslo. La noia acabarà cobrint els atemptats i descobrint, finalment, els errors que va cometre el cos de policia en la sinistra cadena d’esdeveniments. La metgessa que li va filtrar el tema de les retallades és la mateixa que després intenta fer tot el possible per salvar els ferits que aniran arribant a l’hospital. A les sales d’urgències també treballa un altre dels protagonistes, un jove migrant del servei de neteja que veu tot el que passa amb el cor encongit. En paral·lel, coneixem un policia que se sent culpable i que també viu els efectes de les retallades en els serveis policials i socials. El veiem en un dels moments més impactants, quan agents i sanitaris han de recórrer l’illa d’Utoya per localitzar les víctimes, carregant les bosses per al trasllat dels cadàvers. Aquesta escena, com la dels helicòpters medicalitzats que sobrevolen la ciutat, o la filera de cotxes dels serveis funeraris que van circulant mentre sona A Hard Rain’s a-Gonna Fall, de Bob Dylan, posen en imatges l’angoixa i la devastació d’aquells moments. La mestra que ha de consolar a l’escola el germà petit d’una de les víctimes és la imatge del desconcert i la incredulitat d’una societat, la noruega, que precisament el 2011 va ser considerada com la millor de tot el món per viure-hi, segons l’ONU. Segurament, però, el personatge més rellevant d’aquesta sèrie és el d’un bloguer d’extrema dreta que amb els seus escrits incendiaris atia l’odi racial i el supremacisme. Aquest jove aparentment pulcre i educat passa de l’alegria inicial de pensar que els atacs són obra de gihadistes, a voler-se treure les culpes de sobre quan es descobreix la intencionalitat del terrorista. Anders Breivik, que va ser considerat en plenes facultats mentals quan va cometre els atemptats, va citar blocs d’extrema dreta per justificar-se. A la sèrie, pràcticament no apareix en cap moment, només se l’entreveu durant el seu judici, quan fa la salutació nazi davant del tribunal. Com diu un dels protagonistes , en contra del que molts volien pensar, el que va fer no va ser l’obra inevitable d’un boig, ni una mena de catàstrofe natural que no es podia aturar. Va ser una massacre motivada per una ideologia, la d’extrema dreta, que no apareix del no res, sinó que està incrustada en un sistema que falla i que li permet perpetuar-se.