“Vull treure amargor a la llengua”

Una mica però no del tot. D’entrada, hem de tenir clar que si podem referir-nos al català que ara es parla és perquè el català es parla. Això és una gran notícia i ho hem de valorar. El català és una llengua espontània, rica, divertida, familiar, social, amical, plena de recursos, que s’escapa de la normativa estricta. Amb això no vull dir que haguem d’obrir les portes a tota mena de castellanismes haguts i per haver.

Li poso un exemple. El diccionari descriptiu de l’Institut d’Estudis Catalans obra de Joaquim Rafel té 110.000 entrades. Aquest diccionari té uns filtres i no hi ha castellanismes flagrants. D’altra banda, el diccionari normatiu, el DIEC2, té 70.000 entrades. Hi ha 40.000 entrades de diferència, que corresponen a un català natural, espontani, que té cap i peus i que al DIEC no hi caben, com si fossin fora de la llei.

Que quan arriba un corrector de mitjans de comunicació, de llibres, ho veta. Fins i tot s’arriba a esmenar textos d’abans de Fabra i es canvia el lèxic per fer-lo normatiu. Per exemple, Josep Pla i Prudenci Bertrana escrivien lot. Doncs el corrector ho agafa i hi posa llanterna. Això fa que paraules normalíssimes que no es poden fer servir desapareguin. I fa uns mesos, l’IEC va admetre lot com a paraula catalana. En el llibre en parlo d’un centenar llarg. Però n’hi ha 40.000!

Exacte, tot el que ha sortit de dins. I de vegades per raons que no són del tot correctes, com ultracorreccions, deformacions, errors, modismes. Un exemple, en els anys vuitanta vam decidir que hi havia unes postres que es deien xarrup perquè sorbet no ens agradava. Els lingüistes ens van advertir que xarrup estava molt malament perquè sorbet ve del turc i aquesta és l’etimologia correcta. Collonut, doncs que convisquin totes dues. Durant moltes dècades els catalans no podíem dir misto ni en broma. Havíem de dir llumí. Fa uns anys es va acceptar. Ve del castellà mixto, ja ho sabem, però curiosament en castellà aquesta paraula ha desaparegut, per tant ja no és un calc. Tot el que neix de dins, hauria de ser bo.

Sí. I a més, és una visió molt etimologista. La normativització del català ha sigut importantíssima i ha ajudat en molts aspectes, sobretot a fer del català una llengua respectable, per a l’administració, per a la ciència, per a l’empresa, per als estudis. Ara bé, de vegades trobo que hi hem perdut en un terreny, que és el de la irrespectabilitat, el de la naturalitat, la vida social.

Sí, però de vegades no hi té res a veure. Un altre exemple. El mot recolzar. Va sortir de manera popular contraposada al castellanisme apoiar. És perfectament català, tot i que busca una solució en el mateix sentit. Doncs Fabra va dir, no, no diguem recolzar, que és exercir una força d’amunt cap avall, sinó que hem de dir donar suport. Diguem recolzar i recolzament i tirem endavant!

Mira, en català hi ha una expressió que és fer denteta. Molts diem fer dentetes. Doncs aquesta última no és normativa. Per què? I també soc partidari que paraules contingudes en frases fetes tinguin vida autònoma. Si hi ha l’expressió fer-se l’orni s’hauria de poder dir no siguis orni, per exemple.

Això és perquè som molt etimologistes. Per què no s’hauria de poder dir? Ha passat amb Puig-reig, que es pronuncia purreig, o amb Castelldefeels, que va perdre la segona e.

Si s’imposés, per què no? És més difícil, perquè la toponímia és el que està més fossilitzat, però.

Aquest exemple és molt bo! El 1814, a la gramàtica de Pau Ballot, aquest senyor fa una recomanació curiosa: de Barcelona no en digueu Barna, perquè es podria confondre amb una ciutat búlgara que es diu així. Per tant, no és un mot dels anys vuitanta del segle XX, al 1814 ja es deia. Ara ha caigut una mica en desús. Però la gent ho havia arribat a posar als remitents de les cartes. Ara es posa BCN, com a l’aeroport. Tot el que són formes col·loquials i malnoms és un món molt ric que l’IEC el té una mica deixat de la mà de Déu.

No. Neix per donar-li rang i codificar l’idioma com a qualsevol altra llengua seriosa del món. Hi hem perdut alguna cosa, però, que és la part deformada, embarbussada i canviant que el català tenia en el segle XVII o XVIII. Això ho diu Francesc Pujols, no ho dic jo. Ell diu que Fabra fa una gran tasca, però deixa fora el català del segle XVI al XIX. Jo no t’ho diré d’una manera tan taxativa, però alguna cosa s’ha perdut. Et poso un altre exemple: en el segle XVI, senzill era un castellanisme. En català dèiem simple. Si haguessin tingut una normativa, els haurien dit: “No diguis senzill, digues simple.” Senzill va anar guanyant terreny i ara conviu amb simple, potser és més freqüent i té un significat lleugerament diferent. Hem tingut llibertat durant nou-cents anys i, de sobte, hem posat el fre. Un fre molt encertat, però que ens ha fet perdre alguns aspectes de naturalitat i espontaneïtat. No podem tenir una llengua fossilitzada. Hem de potenciar-ne l’evolució i tot el que neix des de dins.

De tota la gent que ha anat arribant, molts s’han incorporat al català. Alguns sectors no, i en són molt reticents, però no es tracta només dels parlants individuals. Això és un aspecte. Un altre aspecte és YoutTube, les teles, les músiques, les modes...

Jo no tinc solucions per a això, és més el terreny de la política lingüística, però a mi em sembla que una llengua al més espontània i natural possible, sempre dins d’uns paràmetres que tinguin cap i peus, ajuda que la gent se la senti seva i que la faci servir. I aquí hi entren els joves, que són un món a part. Els joves diuen joder, me la suda. Però aquesta gent als 40 anys no parlarà així. El seu català haurà evolucionat. Al llarg de la vida enriqueixes la llengua. Jo als 17 anys ni borratxo hauria dit una frase feta de l’estil “no hi veig de cap ull”. Ara que en tinc 57 li dic al meu fill “ets un tanoca”, paraula que m’hauria mort si l’hagués hagut de pronunciar als 17 anys. La llengua que parlem evoluciona i va agafant matisos depenent de amb qui et fas, on treballes, què llegeixes i què t’influeix. Jo no em preocuparia pel fet que pensem que el català dels joves és dolent o pobre o castellanitzat. Ho és. Però també té molt argot.

En aquestes músiques que menciona potser no, però el cert és que avui dia hi ha una quantitat de música en català que no te l’acabes. En els anys vuitanta hi havia Duble Buble i para de comptar, era molt escarransit. Avui dia hi ha molta gent i en van sortint, de manera que els Manel avui ja són com iaios. I Els Amics de les Arts, també. Perquè al seu costat hi ha gent de 20, 22, 24 anys que també fan música en català. No sé quina sortida tenen, però veig que van tirant. El seu català no és normatiu al cent per cent, però això no ens ha d’amoïnar. Recorda la polèmica als noranta pel Boig per tu, perquè deien reflexat en comptes de reflectit? Tots els mals fossin com aquest! I la Rosalía, a Fucking money man, diu cumpleanys. D’acord, és un barbarisme. Però al costat de cumpleanys fa una promoció internacional del català espectacular. Per una incorrecció no ens hem de posar pedres al fetge. No tot el lèxic juvenil és una merda. No tot l’argot juvenil és un calc del castellà. Ho nego de mig a mig. Hi ha molt argot propi.

Espero que l’esforç que llegeixo que vol fer TV3 es faci i acabin reforçant un canal infantil. De totes maneres, estan més ben assistits els nens que els joves. Fins a 12 anys hi ha material, en català. Dels 12 als 30 és on patim més. Ara, que patíem igual en els anys setanta i vuitanta. Jo soc partidari que hi hagi material, encara que als grans no ens agradi. Als anys seixanta hi va haver una polèmica molt forta a Cavall fort. Albert Jané defensava la traducció dels còmics belgues de moda i va tenir una gran oposició dels que deien que no podia ser, que no era nostre, que era una cultura importada. Jané tenia tota la raó del món! S’havien de fer còmics belgues i avui s’ha de fer manga.

L’he escrit amb humor perquè tractar de llengua per al gran públic sense humor és dur. He pretès treure una mica d’amargor al tema de la llengua. Que el català sigui una llengua divertida. A més a més, és important que el català no faci vell. Hi ha gent que es meravella de com escrivia Sagarra. Molt bé!, però Sagarra escrivia en els anys trenta del segle passat i ara som al 2021. Som uns altres, parlem d’una altra manera, fem servir unes altres expressions i tot el que ens neix de dins és bo vehicular-ho i que tingui vida.

Tinc notícies que l’IEC això ho té al cap i ha de resoldre una grafia pròpia que ens ajudi a no posar la w, ni la h i les dues p de whatsapp.