RESSACA POSTTEMPESTA

Una estruc­tura gegant volant amb intèrprets que prac­ti­quen un core­o­gra­fia fent figu­res geomètri­ques. Pot recor­dar la xarxa de La Fura dels Baus. O les inter­ven­ci­ons de dansa ver­ti­cal. És, efec­ti­va­ment, una actu­ació molt efec­tiva, llu­mi­nosa, que con­vida a sumar-se a la festa de la dansa. I que cul­mina amb una invi­tació a ballar. És clar que la situ­ació actual exi­geix que el movi­ment es limiti a moure els braços asse­guts a la cadira i aquesta no deu­ria ser la intenció de quan es va crear aquest dis­po­si­tiu abans de la pandèmia. L’espec­ta­cu­la­ri­tat de l’escena (amb uns cos­sos flo­tant al cos­tat del quart pis) con­vida més a fer-hi fotos que no pas a posar-se a ballar. Recor­dava una mena d’atracció simi­lar a la de la cara­vana dels Reis d’Ori­ent: core­o­gra­fia mimètica, ves­tits llam­pants; sim­pli­ci­tat de llen­guatge; qua­dre expres­siu efec­tista. La pujada de l’estruc­tura i els sis balla­rins amb una grua al cos­tat del Born va coin­ci­dir, pràcti­ca­ment, amb el viatge dels nano­satèl·lits del Kazakhs­tan, tota una invi­tació a acce­dir al Nou Món de l’uni­vers. Aquest rec­tan­gle de tres dimen­si­ons per­met donar el punt de suport perquè els balla­rins puguin ampliar els seus movi­ments pro­jec­tant-se des de les parets i també amaga alguna sor­presa final amb uns tra­pe­zis que es des­pen­gen al buit i que per­me­ten una piru­eta que recorda un remolí ver­ti­cal. Eufo­ria com­pleix a bas­ta­ment amb l’objec­tiu de ser un dis­po­si­tiu atrac­tiu, sor­pre­nent, pen­sat per al gran públic, sense neces­si­tat d’un gran des­ple­ga­ment ni inves­ti­gació core­ogràfica però garan­tint l’espec­ta­cu­la­ri­tat. És la pri­mera copro­ducció d’aques­tes carac­terísti­ques de la Quin­zena, que ante­ri­or­ment havien con­trac­tat peces com ara Block (2019) i Ori­gami (2018). I que ense­nya quina és l’ambició d’un fes­ti­val que s’ha anat demos­trant com a xarxa trans­ver­sal d’espec­ta­cles i públics amb el movi­ment (eclèctic) com a pal de paller.

Ana Bor­rosa té una dansa que busca l’enfron­ta­ment, és rep­ta­dora. Si ja va sor­pren­dre i denun­ciar el mas­clisme impe­rant a Pink­fish (Premi de la Crítica d’Arts del Car­rer 2019), ara s’expressa amb guants de ren­tar plats i una camisa trans­pa­rent de pun­tes. Es mouen silen­ci­o­ses (com a Sonoma o Obli­vion) com si levi­tes­sin en comp­tes de cami­nar, però en comp­tes de patir el negre de dol de les filles de Ber­narda Alba ho fan amb un blanc reve­la­dor i un posat que les alli­bera. I que torna a qüesti­o­nar l’hete­ro­pa­tri­ar­cat, ara des d’una mirada més madura (menys lúdica que els exer­ci­cis de natació sin­cro­nit­zada). El movi­ment coral és quasi hipnòtic, i par­teix d’unes balla­ri­nes que miren al públic, amb un posat seriós (intri­gant) i que es des­pla­cen contínua­ment, des del dar­rere de la cor­tina (del cor­tijo de Ber­narda Alba a la plaça pública). Ara es veuen capa­ces d’expres­sar a qui esti­men i per què llui­ten. Ana Bor­rosa és una de les veus que ense­nya les esquer­des de l’sta­tus quo i que, expo­sant-se al cap­da­vant, pretén superar-lo. Arriba el temps en què hi ha d’haver un diàleg molt més horit­zon­tal, inte­gra­dor, curiós amb la diferència. Caldrà intel·ligència (i humor) per lli­mar les diferències històriques. Però amb l’hones­te­dat i la capa­ci­tat d’expo­sar idees amb la con­cepció d’una core­o­gra­fia tot acaba tenint sen­tit (per molt abs­tracta que sigui la dansa, per molt ambigu que sigui el dis­curs).

Àngel Duran ja va cap­ti­var amb el seu tre­ball enigmàtic The beauty of it en el Sismògraf 2020. Ara, sota la ini­ci­a­tiva de la Quin­zena de Dansa, ens tras­llada el seu movi­ment d’autòmat a l’inte­rior d’una fàbrica tèxtil. Al cos­tat d’unes bates pen­ja­des que repre­sen­ten les tre­ba­lla­do­res (que evoca el mun­tatge tea­tral El silenci dels telers), Duran assu­meix el per­so­natge del capatàs, una jerar­quia que li per­met dia­lo­gar amb elles, mirar-se-les i, segu­ra­ment, fer broma amb altres homes que manen en un altra sub­secció de la fàbrica. La colònia tèxtil li per­met retro­ce­dir fins als temps d’una feina molt menys meca­nit­zada. I fins a una banda sonora del NO-DO i la sin­to­nia feliç (i que camu­fla un capi­ta­lisme inci­pi­ent) Tres cosas (salud, dinero y amor) dels anys setanta. Cer­ta­ment, les fàbri­ques tèxtils dei­xa­rien de fun­ci­o­nar mol­tes dècades abans. La música nostàlgica li per­met, però, assen­tar un pre­ce­dent i poder qüesti­o­nar l’actu­a­li­tat. El mas­clisme del pas­sat(queda evi­dent per les repas­sa­des que fa als mani­quins), ara se’l com­bat ober­ta­ment. Però les bases del progrés de les clas­ses més humils (l’accés al con­su­misme uni­ver­sal), en rea­li­tat, han abo­cat el pla­neta al límit per la con­ta­mi­nació. Avui el progrés ha estat mal entès i no ha sabut sumar els èxits de la tec­no­lo­gia (eli­mi­nació de fei­nes manu­als per la major eficiència de les màqui­nes) per repar­tir la res­pon­sa­bi­li­tat del tre­ball i ampliar la riquesa cul­tu­ral de la comu­ni­tat. La Trinca ja ho can­tava amb el seu Anna Maria. Ter­ri­ble cons­ta­tació. Dues dècades després de la cançó de Cris­tina y Los Stop, resulta que tot penja d’un fil. I Àngel Duran sap ser­vir aquesta vul­ne­ra­bi­li­tat amb un movi­ment acu­rat, que trans­forma en argu­ment i per­so­natge i que cons­tata el punt de par­tida d’un debat que va sent hora que s’assu­meixi ober­ta­ment. Ball polític, sí, sens cap mena de dubte. De fet, pot con­si­de­rar-se una crítica al relat mas­culí però sense la con­tundència d’altres peces com ara Hey, her­mana, Fem (la llista de Lour­des) i La volta al món en 80 ties..

Juan Car­los Lérida s’atre­veix amb tot. En aquest Máqui­nas sagra­das que ha recu­pe­rat per a la Quin­zena, el bai­laor balla acom­pa­nyat d’un can­taor i d’un cotxe. El vehi­cle, apa­rent­ment silenciós, escup so tot repi­cant amb les claus angle­ses, un cop aixe­cat el capó. Ni tan sols uti­litza la ràdio (com a Vinc d’esde­ve­nir, de Quim Bigas, al TNT 2020). Ara, Lérida remet la seva inves­ti­gació de fla­menc empíric a un taller mecànic. Els seus com­panys (de manera simi­lar als tre­ba­lla­dors de la fàbrica fami­liar de Joan Català en el mun­tatge) van que­dar asto­rats de la vida bri­llant que podia rebo­tar sota la grua hidràulica que aixeca el vehi­cle. O zapa­te­ando sobre els frag­ments de matrícules. Hi ha una força bes­tial que s’enfronta amb el vehi­cle silenciós i ama­tent a l’embran­zida fla­menca. A l’inte­rior de la nau, el can­taor es va des­plaçar a una altura que el con­ver­tia quasi en una mena d’àngel quei­xant-se res­so­nant per les vol­tes de la nau. La força con­cen­trada esdevé un reclam sor­pre­nent i un con­trast nota­ble amb el vehi­cle. La bèstia del fla­menc i la bellesa intensa d’aquest art que atrapa i com­mou.

Està molt bé que la Beca­Des­per­ta­LAB doni l’opor­tu­ni­tat a Bitch, de la Fun­dación Mis Bra­gas. Tenen tan­tes coses a dir, a pre­gun­tar ober­ta­ment al públic, que s’esta­ven actu­ant a sobre des de feia mesos (quan la pandèmia va atu­rar-ho tot). Ara s’ha pogut veure aquesta peça entre con­cert i espec­ta­cle en què el relat sobre­passa els límits i es va com­ple­tant entre l’acció, la música i el text pro­jec­tat al fons. La línia que va desen­vo­lu­pant Bitch, amb més clare­dat, és la de voler des­a­parèixer, de voler pas­sar des­a­per­ce­buda. Es pot vin­cu­lar al moment de la pri­mera mens­tru­ació, la sen­sació que el cos ha can­viat i que no se sap com reac­ci­o­nar. El fil de la regla és llarg perquè per­met fer un qüesti­o­nari a les noies, però també als seus com­panys o veïns de pis i a la cana­lla. The Feli­uet­tes ja va fer tota una cançó, una mena d’oda, al sag­nat lliure a Ake­larre , des­dra­ma­tit­zant una situ­ació fisiològica. També San­dra Jiménez relata les qua­tre fases de la mens­tru­ació en la seva pri­mera core­o­gra­fia, amb un llen­guatge molt més abs­tracte i íntim a Luaº. En el segon filó que es desprèn d’aquest “voler des­a­parèixer” hi apa­reix l’anorèxia. En rea­li­tat, en aquest crit silenciós hi ha la neces­si­tat de sen­tir-se per­sona amb veu, ser escol­tada. En un dolor i uns can­vis que no se saben iden­ti­fi­car i que defor­men el mirall i la rea­li­tat de l’entorn. En el seu món de des­co­berta les cris­pe­tes sem­blen ser metàfora de la super­fi­ci­a­li­tat, d’allò que tapa les raons i les rei­vin­di­ca­ci­ons més urgents. Les dues actrius (Andrea Mari­nel·lo i Gaia Bau­tista) bus­quen la con­nexió amb el públic (el citen pel nom de pila, si tro­ben amics a pla­tea) i el con­vi­den a par­ti­ci­par en una mena d’enquesta espontània. La forma va del buit a l’excés. D’expo­sar tot allò que els empipa i de sen­tir-se lliu­res a l’escena. Per ves­tir-se com els sem­bli, per can­tar allò que sen­ten, per com­par­tir inti­mi­tats. La Fun­dación Mis Bra­gas s’estrena com a com­pa­nyia. I com a pri­mera opor­tu­ni­tat han esquit­xat tot el que neces­si­ta­ven, el que els venia al pap, sense pre­o­cu­par-se per l’ordre o pel ritme. La forma, en part, és el seu propi dis­curs. En la incer­tesa dels cre­ua­ments de camins, es tasta de tot una mica. I es con­ti­nua vivint i con­ta­gi­ant entu­si­asme dalt de l’escena. Ara que he acon­se­guit el micro, exploto amb unes veus afi­na­des, uns bons acom­pa­nya­ments musi­cals d’Albert Martí i la inten­si­tat de les que es volen rebel·lar als statu quo i que neces­si­ten expe­ri­men­tar i sen­tir-se elles matei­xes per des­co­brir-se i per fer-se conèixer amb urgència. S’han gua­nyat la veu, i les ganes de no des­a­parèixer.

Com a 1984, de George Orwell, un home ha de sobre­viure a un sis­tema auto­ri­tari apa­rent­ment democràtic, d’una soci­e­tat malalta d’un futur ima­gi­nat. El poder ha esta­blert que, als 50 anys, cal demos­trar que s’és útil per a la soci­e­tat. Si no, se’ls con­vida a des­a­parèixer. Pep Pla i Albert Boro­nat en van fer una dolo­rosa i íntima versió a Zero. Ara, Miquel Sit­jar dia­loga ell sol amb les màqui­nes, una mena de Siri que el tena­lla, que l’arra­cona perquè es deixi vèncer. Aquest home sol, en rea­li­tat, rep una tru­cada ante­rior, que li dona la clau per aixe­car una crisi ines­pe­rada. El sis­tema s’ha tor­nat tan per­vers que s’ha con­ver­tit en una mena de rea­lity tele­vi­siu. La seva denúncia, ago­sa­rada, des­es­pe­rada, pro­voca un col·lapse que mai se sabrà si pot tren­car el sis­tema. O bé tot forma part d’un engany, d’una il·lusió, perquè delati pos­si­bles cons­pi­ra­dors. Com més audiència, més capa­ci­tat de pres­si­o­nar un rao­na­ment que, en rea­li­tat, man­lleva la pos­si­bi­li­tat de pen­sar. Pot­ser com a demos­tració d’espe­rit crític (ador­mit en la seva feina d’adu­la­dor per garan­tir els suports del líder), l’home sol emma­gat­zema lli­bres. Fah­ren­heit 451 vibra sota aquesta amenaça. I el foc de la raó sem­bla que es pot encen­dre gràcies al paper que guarda impre­ses pàgines sen­ce­res de novel·la amb les quals empa­tit­zar amb els pro­ta­go­nis­tes dels lli­bres i rea­pren­dre a qüesti­o­nar ordres. Tot i la por, tot i la mort, tot i el final. Muriel Villa­nu­eva i Jordi Cade­llans han escrit una peça que sap man­te­nir el ritme, que dona prou eines a l’actor per man­te­nir la tensió amb l’espec­ta­dor. I que sap jugar amb l’ambigüitat i la vul­ne­ra­bi­li­tat del pro­ta­go­nista per con­ver­tir-lo en un heroi mític a ulls de l’espec­ta­dor. En la seva cai­guda del cavall hi ha la for­ta­lesa de la dig­ni­tat humana. L’actor Jordi Cade­llans, que ha codi­ri­git amb Raül Tor­tosa el mun­tatge, ja es va estre­nar recent­ment com a dra­ma­turg amb Here comes your man, un tre­ball per a només dos actors que també ser­via la trama als intèrprets amb prous girs i un diàleg fluid car­re­gat de con­trovèrsia que cap­tu­rava l’espec­ta­dor.