Una estructura gegant volant amb intèrprets que practiquen un coreografia fent figures geomètriques. Pot recordar la xarxa de La Fura dels Baus. O les intervencions de dansa vertical. És, efectivament, una actuació molt efectiva, lluminosa, que convida a sumar-se a la festa de la dansa. I que culmina amb una invitació a ballar. És clar que la situació actual exigeix que el moviment es limiti a moure els braços asseguts a la cadira i aquesta no deuria ser la intenció de quan es va crear aquest dispositiu abans de la pandèmia. L’espectacularitat de l’escena (amb uns cossos flotant al costat del quart pis) convida més a fer-hi fotos que no pas a posar-se a ballar. Recordava una mena d’atracció similar a la de la caravana dels Reis d’Orient: coreografia mimètica, vestits llampants; simplicitat de llenguatge; quadre expressiu efectista. La pujada de l’estructura i els sis ballarins amb una grua al costat del Born va coincidir, pràcticament, amb el viatge dels nanosatèl·lits del Kazakhstan, tota una invitació a accedir al Nou Món de l’univers. Aquest rectangle de tres dimensions permet donar el punt de suport perquè els ballarins puguin ampliar els seus moviments projectant-se des de les parets i també amaga alguna sorpresa final amb uns trapezis que es despengen al buit i que permeten una pirueta que recorda un remolí vertical. Euforia compleix a bastament amb l’objectiu de ser un dispositiu atractiu, sorprenent, pensat per al gran públic, sense necessitat d’un gran desplegament ni investigació coreogràfica però garantint l’espectacularitat. És la primera coproducció d’aquestes característiques de la Quinzena, que anteriorment havien contractat peces com ara Block (2019) i Origami (2018). I que ensenya quina és l’ambició d’un festival que s’ha anat demostrant com a xarxa transversal d’espectacles i públics amb el moviment (eclèctic) com a pal de paller.

Ana Borrosa té una dansa que busca l’enfrontament, és reptadora. Si ja va sorprendre i denunciar el masclisme imperant a Pinkfish (Premi de la Crítica d’Arts del Carrer 2019), ara s’expressa amb guants de rentar plats i una camisa transparent de puntes. Es mouen silencioses (com a Sonoma o Oblivion) com si levitessin en comptes de caminar, però en comptes de patir el negre de dol de les filles de Bernarda Alba ho fan amb un blanc revelador i un posat que les allibera. I que torna a qüestionar l’heteropatriarcat, ara des d’una mirada més madura (menys lúdica que els exercicis de natació sincronitzada). El moviment coral és quasi hipnòtic, i parteix d’unes ballarines que miren al públic, amb un posat seriós (intrigant) i que es desplacen contínuament, des del darrere de la cortina (del cortijo de Bernarda Alba a la plaça pública). Ara es veuen capaces d’expressar a qui estimen i per què lluiten. Ana Borrosa és una de les veus que ensenya les esquerdes de l’status quo i que, exposant-se al capdavant, pretén superar-lo. Arriba el temps en què hi ha d’haver un diàleg molt més horitzontal, integrador, curiós amb la diferència. Caldrà intel·ligència (i humor) per llimar les diferències històriques. Però amb l’honestedat i la capacitat d’exposar idees amb la concepció d’una coreografia tot acaba tenint sentit (per molt abstracta que sigui la dansa, per molt ambigu que sigui el discurs).

Àngel Duran ja va captivar amb el seu treball enigmàtic The beauty of it en el Sismògraf 2020. Ara, sota la iniciativa de la Quinzena de Dansa, ens trasllada el seu moviment d’autòmat a l’interior d’una fàbrica tèxtil. Al costat d’unes bates penjades que representen les treballadores (que evoca el muntatge teatral El silenci dels telers), Duran assumeix el personatge del capatàs, una jerarquia que li permet dialogar amb elles, mirar-se-les i, segurament, fer broma amb altres homes que manen en un altra subsecció de la fàbrica. La colònia tèxtil li permet retrocedir fins als temps d’una feina molt menys mecanitzada. I fins a una banda sonora del NO-DO i la sintonia feliç (i que camufla un capitalisme incipient) Tres cosas (salud, dinero y amor) dels anys setanta. Certament, les fàbriques tèxtils deixarien de funcionar moltes dècades abans. La música nostàlgica li permet, però, assentar un precedent i poder qüestionar l’actualitat. El masclisme del passat(queda evident per les repassades que fa als maniquins), ara se’l combat obertament. Però les bases del progrés de les classes més humils (l’accés al consumisme universal), en realitat, han abocat el planeta al límit per la contaminació. Avui el progrés ha estat mal entès i no ha sabut sumar els èxits de la tecnologia (eliminació de feines manuals per la major eficiència de les màquines) per repartir la responsabilitat del treball i ampliar la riquesa cultural de la comunitat. La Trinca ja ho cantava amb el seu Anna Maria. Terrible constatació. Dues dècades després de la cançó de Cristina y Los Stop, resulta que tot penja d’un fil. I Àngel Duran sap servir aquesta vulnerabilitat amb un moviment acurat, que transforma en argument i personatge i que constata el punt de partida d’un debat que va sent hora que s’assumeixi obertament. Ball polític, sí, sens cap mena de dubte. De fet, pot considerar-se una crítica al relat masculí però sense la contundència d’altres peces com ara Hey, hermana, Fem (la llista de Lourdes) i La volta al món en 80 ties..

Juan Carlos Lérida s’atreveix amb tot. En aquest Máquinas sagradas que ha recuperat per a la Quinzena, el bailaor balla acompanyat d’un cantaor i d’un cotxe. El vehicle, aparentment silenciós, escup so tot repicant amb les claus angleses, un cop aixecat el capó. Ni tan sols utilitza la ràdio (com a Vinc d’esdevenir, de Quim Bigas, al TNT 2020). Ara, Lérida remet la seva investigació de flamenc empíric a un taller mecànic. Els seus companys (de manera similar als treballadors de la fàbrica familiar de Joan Català en el muntatge) van quedar astorats de la vida brillant que podia rebotar sota la grua hidràulica que aixeca el vehicle. O zapateando sobre els fragments de matrícules. Hi ha una força bestial que s’enfronta amb el vehicle silenciós i amatent a l’embranzida flamenca. A l’interior de la nau, el cantaor es va desplaçar a una altura que el convertia quasi en una mena d’àngel queixant-se ressonant per les voltes de la nau. La força concentrada esdevé un reclam sorprenent i un contrast notable amb el vehicle. La bèstia del flamenc i la bellesa intensa d’aquest art que atrapa i commou.

Està molt bé que la BecaDespertaLAB doni l’oportunitat a Bitch, de la Fundación Mis Bragas. Tenen tantes coses a dir, a preguntar obertament al públic, que s’estaven actuant a sobre des de feia mesos (quan la pandèmia va aturar-ho tot). Ara s’ha pogut veure aquesta peça entre concert i espectacle en què el relat sobrepassa els límits i es va completant entre l’acció, la música i el text projectat al fons. La línia que va desenvolupant Bitch, amb més claredat, és la de voler desaparèixer, de voler passar desapercebuda. Es pot vincular al moment de la primera menstruació, la sensació que el cos ha canviat i que no se sap com reaccionar. El fil de la regla és llarg perquè permet fer un qüestionari a les noies, però també als seus companys o veïns de pis i a la canalla. The Feliuettes ja va fer tota una cançó, una mena d’oda, al sagnat lliure a Akelarre , desdramatitzant una situació fisiològica. També Sandra Jiménez relata les quatre fases de la menstruació en la seva primera coreografia, amb un llenguatge molt més abstracte i íntim a Luaº. En el segon filó que es desprèn d’aquest “voler desaparèixer” hi apareix l’anorèxia. En realitat, en aquest crit silenciós hi ha la necessitat de sentir-se persona amb veu, ser escoltada. En un dolor i uns canvis que no se saben identificar i que deformen el mirall i la realitat de l’entorn. En el seu món de descoberta les crispetes semblen ser metàfora de la superficialitat, d’allò que tapa les raons i les reivindicacions més urgents. Les dues actrius (Andrea Marinel·lo i Gaia Bautista) busquen la connexió amb el públic (el citen pel nom de pila, si troben amics a platea) i el conviden a participar en una mena d’enquesta espontània. La forma va del buit a l’excés. D’exposar tot allò que els empipa i de sentir-se lliures a l’escena. Per vestir-se com els sembli, per cantar allò que senten, per compartir intimitats. La Fundación Mis Bragas s’estrena com a companyia. I com a primera oportunitat han esquitxat tot el que necessitaven, el que els venia al pap, sense preocupar-se per l’ordre o pel ritme. La forma, en part, és el seu propi discurs. En la incertesa dels creuaments de camins, es tasta de tot una mica. I es continua vivint i contagiant entusiasme dalt de l’escena. Ara que he aconseguit el micro, exploto amb unes veus afinades, uns bons acompanyaments musicals d’Albert Martí i la intensitat de les que es volen rebel·lar als statu quo i que necessiten experimentar i sentir-se elles mateixes per descobrir-se i per fer-se conèixer amb urgència. S’han guanyat la veu, i les ganes de no desaparèixer.

Com a 1984, de George Orwell, un home ha de sobreviure a un sistema autoritari aparentment democràtic, d’una societat malalta d’un futur imaginat. El poder ha establert que, als 50 anys, cal demostrar que s’és útil per a la societat. Si no, se’ls convida a desaparèixer. Pep Pla i Albert Boronat en van fer una dolorosa i íntima versió a Zero. Ara, Miquel Sitjar dialoga ell sol amb les màquines, una mena de Siri que el tenalla, que l’arracona perquè es deixi vèncer. Aquest home sol, en realitat, rep una trucada anterior, que li dona la clau per aixecar una crisi inesperada. El sistema s’ha tornat tan pervers que s’ha convertit en una mena de reality televisiu. La seva denúncia, agosarada, desesperada, provoca un col·lapse que mai se sabrà si pot trencar el sistema. O bé tot forma part d’un engany, d’una il·lusió, perquè delati possibles conspiradors. Com més audiència, més capacitat de pressionar un raonament que, en realitat, manlleva la possibilitat de pensar. Potser com a demostració d’esperit crític (adormit en la seva feina d’adulador per garantir els suports del líder), l’home sol emmagatzema llibres. Fahrenheit 451 vibra sota aquesta amenaça. I el foc de la raó sembla que es pot encendre gràcies al paper que guarda impreses pàgines senceres de novel·la amb les quals empatitzar amb els protagonistes dels llibres i reaprendre a qüestionar ordres. Tot i la por, tot i la mort, tot i el final. Muriel Villanueva i Jordi Cadellans han escrit una peça que sap mantenir el ritme, que dona prou eines a l’actor per mantenir la tensió amb l’espectador. I que sap jugar amb l’ambigüitat i la vulnerabilitat del protagonista per convertir-lo en un heroi mític a ulls de l’espectador. En la seva caiguda del cavall hi ha la fortalesa de la dignitat humana. L’actor Jordi Cadellans, que ha codirigit amb Raül Tortosa el muntatge, ja es va estrenar recentment com a dramaturg amb Here comes your man, un treball per a només dos actors que també servia la trama als intèrprets amb prous girs i un diàleg fluid carregat de controvèrsia que capturava l’espectador.