L’AMOR COM A FORMA DE REVELACIÓ

Seguint la política d’autor, que caracteritza les col·leccions de LaBreu, ens arriba un nou llibre d’Anaïs Nin, Les quatre cambres del cor. Ja havien publicat altres títols de l’autora, com ara Una espia a la casa de l’amor, La seducció del Minotaure i Dins d’una campana de vidre. La nova, amb les dues primeres citades, conforma la pentalogia de la cèlebre escriptora. Ens arriba de nou amb una bona traducció de Ferran Ràfols, que manté l’aura de les vivències mítiques, de l’erotisme suggeridor i de barreja entre reflexió i poesia que singularitzava Nin al costat del seu estimat amic i interlocutor Henry Miller.

Tots dos van ser apàtrides de les nacions en plena destrucció i també d’una moral putrefacta. Com se sap, l’Anaïs era filla del pianista i compositor cubà d’origen català Joaquim Nin i germana del guitarrista Joaquim Nin-Culmell. La seva vida va ser un errar constant per continents i personatges, als quals va saber omplir de vida, com si tot hagués format part d’un biografia novel·lada amb el gran objectiu de ser amena, de ser llegida, de tenir públic, fins i tot quan amb Miller venien els seus relats eròtics per 1 dòlar. A Les quatre cambres del cor, Nin ens introdueix en un escenari parisenc –millor impossible–, dels anys trenta, entre la misèria i l’opulència creativa, i amb personatges artistes, com ara el guitarrista Rango, a qui descriu des de les primeres línies d’una manera atraient: “La guitarra destil·lava la seva música. En Rango la tocava amb el coure càlid de la seva pell, amb el carbó de la pupil·la als ulls, amb l’espessor arbustiva de les celles, abocava en aquella capsa color de mel els gustos del camí obert on vivia la seva vida gitana...” El retrat enganxa des del començament, tot i que l’amor de la protagonista es trobarà esculls. En Rango és casat amb una ballarina malalta i el joc de les atraccions es troba immers en les contradiccions, on Anaïs jugava còmoda perquè relatava les seves experiències. O potser ho semblava perquè, a diferència d’altres autors que van ser moda durant una època determinada i han quedat antiquats, Nin és una escriptora que creix perquè era de mentalitat avançada.

El seu amor romàntic resulta incandescent, creïble, com una pintura de Nonell o dels expressionistes que recreaven els baixos fons i la vida bohèmia. L’amor, l’amistat, el desig i les incomprensions formen part de la vida de l’emblemàtica Djuna, com de la Sabina o la Lillian, altres protagonistes de Nin. En una de les seves sentències, Nin va escriure: “La realitat no m’impressiona. Només crec en la intoxicació, en l’èxtasi, i, quan la vida ordinària m’encadena, m’escapo d’una manera o altra. No més murs.”