NO-LLOCS DE COMARQUES

En els anys vui­tanta era habi­tual veure al metro i al tren estu­di­ants (i no només de lle­tres) lle­gint novel·les de “La cua de palla”. Lla­vors els subgèneres eren més clars: d’una banda, hi havia la novel·la negra clàssica (Chand­ler, Ham­met, McDo­nald), amb uns límits clars pel que fa a sexe i violència; de l’altra, hi havia modes fes­ti­ves com la lite­ra­tura eròtica o la ciència-ficció, i final­ment teníem les novel·les rurals de tota la vida, en gene­ral ambi­en­ta­des al Pallars, que incor­po­ra­ven com­po­nents tràgics i antro­pològics. Lla­vors no exis­tia res sem­blant al pulp català, sinó que als lli­bres hi domi­nava el “bon gust” ver­bal i temàtic, si bé és cert que Fer­ran Tor­rent hi incloïa més pros­ti­tu­tes i dro­go­ad­dic­tes que Jaume Fus­ter, com si en aquest gènere existís també aque­lla dis­tinció que es feia en el còmic entre la “línia xunga” d’El Víbora i la “línia clara” de Cairo.

Avui dia, són escas­sos els estu­di­ants (ni que siguin de lle­tres) que lle­gei­xen lli­bres al trans­port públic. “La cua de palla” no exis­teix, però ha apa­re­gut Lli­bres del Delicte, que també uti­litza el groc i el negre a les cober­tes i que afirma que publica “novel·la negra”, si bé aquest con­cepte ha per­dut (pot­ser per sort) la puresa que tènia dècades enrere. Ho dic perquè acabo de lle­gir dues novel·les d’aquesta edi­to­rial, i hi he tro­bat bar­re­jats els subgèneres que esmen­tava al començament: novel·la negra, rural, eròtica i pulp. Em refe­reixo a Els cadàvers del can­di­dat, de Miquel Aguirre, i De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà.

Aguirre ha escrit una gam­ber­rada diver­tidíssima sobre un can­di­dat muni­ci­pal i el seu cap de cam­pa­nya, un psicòpata poli­ad­dicte que té més ram­pells vio­lents que els drugs de La taronja mecànica. Dausà ha donat vida a un grup de fre­aks que viuen en una mun­ta­nya i que fugen d’un incendi en una fur­go­neta que mime­titza la de la sèrie Sco­oby-Doo. Els dos autors situen els fets en espais inters­ti­ci­als, en no-llocs de comar­ques: el pro­ta­go­nista d’Els cadàvers del can­di­dat mal­viu en un pàrquing de rulots, men­tre que el de De sobte pensa en mi fa vida en un xalet semiil·legal d’una urba­nit­zació aban­do­nada. A les dues novel·les, en uns espais situ­ats en indrets inde­ter­mi­nats de la Girona pro­funda, hi pul·lula una extensa gamma de des­fer­res huma­nes: alcohòlics mati­nals, roda­mons armats, empre­ne­dors de nego­cis tèrbols, pro­xe­ne­tes eslaus, assi­dus de raves rurals, i con­re­a­dors de plan­ta­ci­ons de mari­hu­ana que fan pen­sar en els que apa­rei­xen a l’última novel·la de Fran­cesc Serés.

Al cos­tat de les des­crip­ci­ons deta­lla­des de cataus i podri­me­ners, hi sura l’orgull de dis­po­sar d’un espai propi per fer-ne lite­ra­tura. Com diu el nar­ra­dor de Dausà, “el menys­preu que la ciu­tat té cap al medi rural és d’un abast indis­cu­ti­ble, i fins i tot els que hi van a raure ho fan de manera irònica, amb un sen­ti­ment irre­fre­na­ble de pro­vi­si­o­na­li­tat”.