Opinió
NO-LLOCS DE COMARQUES
En els anys vuitanta era habitual veure al metro i al tren estudiants (i no només de lletres) llegint novel·les de “La cua de palla”. Llavors els subgèneres eren més clars: d’una banda, hi havia la novel·la negra clàssica (Chandler, Hammet, McDonald), amb uns límits clars pel que fa a sexe i violència; de l’altra, hi havia modes festives com la literatura eròtica o la ciència-ficció, i finalment teníem les novel·les rurals de tota la vida, en general ambientades al Pallars, que incorporaven components tràgics i antropològics. Llavors no existia res semblant al pulp català, sinó que als llibres hi dominava el “bon gust” verbal i temàtic, si bé és cert que Ferran Torrent hi incloïa més prostitutes i drogoaddictes que Jaume Fuster, com si en aquest gènere existís també aquella distinció que es feia en el còmic entre la “línia xunga” d’El Víbora i la “línia clara” de Cairo.
Avui dia, són escassos els estudiants (ni que siguin de lletres) que llegeixen llibres al transport públic. “La cua de palla” no existeix, però ha aparegut Llibres del Delicte, que també utilitza el groc i el negre a les cobertes i que afirma que publica “novel·la negra”, si bé aquest concepte ha perdut (potser per sort) la puresa que tènia dècades enrere. Ho dic perquè acabo de llegir dues novel·les d’aquesta editorial, i hi he trobat barrejats els subgèneres que esmentava al començament: novel·la negra, rural, eròtica i pulp. Em refereixo a Els cadàvers del candidat, de Miquel Aguirre, i De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà.
Aguirre ha escrit una gamberrada divertidíssima sobre un candidat municipal i el seu cap de campanya, un psicòpata poliaddicte que té més rampells violents que els drugs de La taronja mecànica. Dausà ha donat vida a un grup de freaks que viuen en una muntanya i que fugen d’un incendi en una furgoneta que mimetitza la de la sèrie Scooby-Doo. Els dos autors situen els fets en espais intersticials, en no-llocs de comarques: el protagonista d’Els cadàvers del candidat malviu en un pàrquing de rulots, mentre que el de De sobte pensa en mi fa vida en un xalet semiil·legal d’una urbanització abandonada. A les dues novel·les, en uns espais situats en indrets indeterminats de la Girona profunda, hi pul·lula una extensa gamma de desferres humanes: alcohòlics matinals, rodamons armats, emprenedors de negocis tèrbols, proxenetes eslaus, assidus de raves rurals, i conreadors de plantacions de marihuana que fan pensar en els que apareixen a l’última novel·la de Francesc Serés.
Al costat de les descripcions detallades de cataus i podrimeners, hi sura l’orgull de disposar d’un espai propi per fer-ne literatura. Com diu el narrador de Dausà, “el menyspreu que la ciutat té cap al medi rural és d’un abast indiscutible, i fins i tot els que hi van a raure ho fan de manera irònica, amb un sentiment irrefrenable de provisionalitat”.