EL MALSON AMERICÀ

L’esperada i premiada Nomadland assoleix un dels reptes i finalitats que hem de demanar a una obra de cinema superior. Ha d’emocionar. I amb la pel·lícula de la xinesa Chloé Zhao l’espectador s’emociona, pateix, viu, somia, reflexiona... Com se sol dir, no deixa indiferent, en aquest cas, ja no tan sols pel contingut, sinó per tot el significat existencial que projecta. Amb el col·lapse econòmic del 2008 com a rerefons i sota la premissa del viatge d’una dona que ho ha perdut tot (casa i poble inclòs) per l’oest americà més crepuscular, neix Nomadland. Basada en el llibre de Jessica Bruder País Nòmada, aquesta road movie documental ens relata el dramàtic procés de supervivència de la vídua Fern (Frances McDormand) fent feines precàries (la directora no vol fer sang amb Amazon) amb cruesa i autenticitat, però sense caure en exageracions per no forçar ni carregar la història. No cal. La narració està tan aconseguida i amb tal subtilesa, sensibilitat i a la vegada força, que no calen additius a la recerca de cap llàgrima gratuïta. La nostàlgia, la tristor i la melancolia flueixen amb naturalitat en un projecte auster i ple de lírica. I sota la poètica mirada contemplativa de Chloé Zhao, que concentra el relat en la situació límit de gent sense recursos, obviant com han arribat a aquest extrem.

McDormand (inoblidable a Crema Mississippi) serveix com a mirall per contemplar tota la gent d’avançada edat que el sistema va deixar caure pel camí i que ha hagut de convertir la seva camioneta en la seva llar. Són els nòmades del nostre temps. Gens convencionals, més o menys marginats... supervivents, dignes, íntegres i orgullosos a la carretera. I solidaris. Curiosament, de la portentosa interpretació de McDormand destaca com sempre escolta més que parla, atenta al nou univers de calamitats que li ha tocat viure. El que semblava inicialment una crítica directa i voraç al capitalisme i les seves delirants conseqüències esdevé a mesura que avança la història un viatge interior a través de l’abisme exterior que contemplem, un western d’enorme bellesa. Amb una fotografia espectacular, la natura va manant i traient el millor dels personatges i dels seus sentiments. Vides ja trencades i en el seu ocàs, que demanen i preguen recordar, però també viure un present digne.

Amb actors i actrius no professionals que s’interpreten a si mateixos, el realisme s’apropa a una perfecció agradable, encisadora i més que consistent, amb la qual també col·labora com a secundari el sempre sòlid David Strathairn (L’ultimàtum de Bourne, Bona nit i bona sort, Río salvaje). El resultat és un relat ple d’emotivitat, que proposa aturar-se per mirar enrere i revisar les nostres vides. I si ho fem, amb honestedat, els dubtes a l’hora de prendre noves decisions no s’esvairan, com li passa a Fern. La pau interior i espiritual que descobreix com a nòmada fa que s’ho replantegi tot. Els que sí que ho van tenir clar van ser els membres dels jurats de Venècia i dels Globus d’Or, on va ser la gran triomfadora; ara, té sis nominacions als Oscars, també com a millor pel·lícula. La pel·lícula de l’any, diuen. Doncs sí.