Crítica
LA BLANCA BOIRA QUE ES REFUGIA
La primera vegada que vaig llegir Attilio Bertolucci va ser gràcies a una antologia argentina d’Horacio Armani per a Ediciones Librerías Fausto. Em va sobtar descobrir que el poeta era el pare del realitzador de Novecento i L’últim tango a París, pel·lícules de culte i, alhora, grans èxits de taquilla. La seva poesia melangiosa i crepuscular destacava enmig de l’antologia. La lectura va provocar el mateix impacte que la d’alguns dels seus contemporanis com Quasimodo, Pavese, Bassani i Pasolini, amb el paisatge, això sí, de Pàdua, que el diferencia dels altres. Attilio era poesia destil·lada, lluny dels rimaires que tant molestaven, aleshores i ara.
Gràcies als bons oficis de Maria Vilardaga i del gran poeta valencià Josep Porcar m’arriba Porta’m amb tu, una bella edició bilingüe de Salze. Només per l’edició el llibre ja val la pena, tot i que el contingut és el bombó dins d’una capsa preciosa. Tens la sensació que olores els camps quan llegeixes la descripció desbordant de sentits: “Cremen gram / als camps, / una alegre flama atien / i un fum malhumorat. / La blanca boira es refugia / entre les acàcies, / però el fum lent s’atansa / no la deixa romandre. // Els nens corren al voltant / del foc / agafats de les mans, /embadocats, / com si haguessin begut / vi. / Molt de temps recordaran / amb joia / els focs encesos al novembre / al terme del camp.”
Els traductors l’encerten quan al pròleg ens diuen que la poesia d’Attilio no té porta principal. Diríem que és el camp mateix de l’Emília-Romanya el que s’introdueix als nostres sentits fins a assolir les paraules amb què Pier Paolo Pasolini la va definir: “Ha aconseguit expressar –amb una punyent lleugeresa– l’inexpressable.” També ens recorden que el cognom avui cèlebre gràcies als dos fills cineastes, Bernardo i Giuseppe, no ha entaforat la figura del pare, el poeta Attilio Bertolucci (San Lazzaro, Parma, 1911 - Roma, 2000), un dels més singulars de la poesia italiana del segle XX, protagonista central de la seva vida cultural (traductor, crític literari i d’art, investigador, conseller editorial, director de revistes, guionista de ràdio, televisió i cinema) i, en canvi, malauradament, un poeta desconegut fins ara a casa nostra. Les epifanies que ens proposa són com un cant concentrat en una poesia fora de tendències, que va aspirar la vida i ens l’encomana dins d’un humanisme en plenitud. El cel, el vent, la pluja tèbia, els viatges en tren de retorn a Parma o una seqüència familiar conformen aquesta obra tan moderna, tan de cor, sublim i etèria. Bertolucci ens ofereix plànols d’un instant en fuga, la fotografia que apareix en el líquid fixador de la memòria fins a la simple totalitat.
Mitjançant el jazz clàssic, McBride porta la modernitat
Quan el contrabaixista de Filadèlfia Chistian McBride va arribar a Nova York fa més de trenta anys com a estudiant de Juilliard, ningú es pensava que seria un renovador del jazz clàssic i que el duria a la modernitat. No tan sols gràcies als onze àlbums d’estudi, excel·lents, que ha publicat sinó també per haver esdevingut el “senyor de les freqüències baixes ” i per ser un heroi de la seva generació que ha portat els seus grups a col·laborar amb llegendes com ara James Brown, Pat Metheny, Chick Corea i Wynton Marsalis o estrelles pop com Sting, The Roots, Bruce Hornsby i el beatle Paul McCartney. El seu nou disc és una lliçó d’homenatge als esmentats al títol Jimmy Smith, Wes Montgomery i Oliver Nelson, tot i que la versió que fan del Milestones de Davis diuen que ha despertat al mateix trompetista per sentir-la. El disc és extraordinari i la big band està magnífica. A més, les incorporacions de Joey DeFrancesco i Mark Whitfield incrementen el valor d’un treball de fons, que és per escoltar fins a l’avorriment. Els deu temes estan tocats amb perfecció pels solistes, amb una secció rítmica liderada per un nou geni. Qui diu que el jazz és mort?
