COM TOCAVA CASALS?

Malgrat haver pogut parlar privadament amb el mestre Pau Casals un parell de vegades, tot passejant per la platja d’Isla Verde de l’illa de Puerto Rico, mai vaig aconseguir el goig de sentir-lo tocar al natural. Ni tan sols entre els anys 1970 i 1973, quan el Mestre va fer quatre viatges a l’estat de Jalisco, on he viscut gairebé sempre. Anys després, però, vaig tenir notícia d’un fet esdevingut durant la seva darrera estada directament de viva veu d’un actor principal de l’escena: el governador de Jalisco entre el 1971 i el 1977, Alberto Orozco Romero, potser el darrer amb cara i ulls que ha tingut aquesta part de la terra mexicana.

Va ser durant la darrera estada de Casals a Jalisco, el mes d’abril del 1973, que va durar un xic més de dues setmanes, sense més feina que la de reposar amb tranquil·litat, precisament a una esplèndida casa que hipotèticament li havia obsequiat un grup d’empresaris per tal promoure el desenvolupament d’una urbanització semirural en un magnífic bosc a la rodalia de Guadalajara. Es deia que els arquitectes la van fer inspirant-se en el seu famós Pessebre. Per cert que, en morir el Mestre, precisament el 22 d’octubre d’aquell mateix any, la vídua es va trobar que l’obsequi no era tal...

Una de les esplèndides tardes d’aquella primavera el governador, amb qui Casals ja s’havia trobat diverses vegades, va decidir sobtadament anar a saludar-lo i, quan va arribar, es va trobar que el Mestre estava a l’esplèndida terrassa acompanyat només per un infermer a una certa distància i tocava El cant dels ocells amb el seu famós instrument. L’home, doncs, es va quedar dempeus a una distància prudent per no interrompre’l...

Com se sap, el Mestre tocava amb els ulls tancats i no el va veure. Diuen les males llengües que era una hàbit adquirit a Mèxic l’any 1919, per tal de que no el pertorbés veure tantes butaques buides en els concerts que hi va fer...

No trigà a acabar i aleshores el governador s’apropà, però també es van adonar ambdós que la noieta que havia anat a obrir la porta també s’havia quedat parada i plorava a dojo.

Orozco, que tenia una manera de ser molt paternal, li va eixugar la cara amb el seu mocador i, tot apropant-se per saludar el Mestre, li preguntà a la noia què li passava. La resposta de la mossa va deixar de moment els dos homes mirant-se sense saber què dir: “Es que el señor toca su tololoche muy sabe cómo.”

Casals va ser el primer a reaccionar mig incorporant-se i fent un petó a la quasi nena, abans fins i tot de saludar el seu distingit visitant. Aquest es va avançar dient-li tot somrient que ja havia sentit el veredicte del poble mexicà. “Mai de la vida m’havien dit res tan afalagador de la meva música,” va respondre el Mestre, mentre assenyalava al visitant una butqueta de cuir (equipal) al seu costat, perquè s’hi assegués. Però com que la noieta va veure que Casals també tenia els ulls humits, els hi va eixugar amb el seu paliacate i també li va fer un petó.