“No m’he tallat les ales, és el disc més obert que he fet”

No fal­tava gaire perquè tragués nou disc. No m’havia plan­te­jat quan, però em deia a mi mateixa que no havia de tar­dar gaire. I lla­vors va arri­bar el con­fi­na­ment.

La nos­tra feina té una part molt pública de viat­ges i esce­na­ris i una altra part de silenci, reco­lli­ment i cre­ació. Com que la pri­mera part va que­dar supri­mida, em vaig cen­trar en la segona, però sense saber on em por­ta­ria, perquè en una situ­ació així de com­plexa, de tanta incer­tesa i desànim quan et poses a crear pot ser que et surti, pot ser que no. Però les muses em van trac­tar bé i ha sor­tit un tre­ball que, tot i haver-lo creat tan­cada, és molt lliure i molt obert.

Defi­nir-se a un mateix sem­pre és difícil, però en tot cas dis­crepo que no sigui ale­gre, crec que sí que ho és.

D’acord amb el matís entre ale­gre i opti­mista. En tot cas és el disc amb què en l’aspecte cre­a­tiu, tant amb les lle­tres com amb la música, m’he sorprès més a mi mateixa, lla­vors pot­ser per això tinc aquesta per­cepció d’ale­gria. No m’he tallat les ales amb res. De vega­des, com que tens un estil més o menys creat, quan et surt segons quina lle­tra o segons quin estil de música tu mateixa t’auto­cen­su­res dient això no va amb mi. Aquesta vegada no ho he fet. Tot el que ha sor­tit, ha sor­tit.

És el disc més dolç, per exem­ple, en què hi ha més ten­dresa. Hi ha una part meva molt cone­guda, de lluita, rei­vin­di­ca­tiva. Això també hi és, hi ha tres o qua­tre cançons rei­vin­di­ca­ti­ves, però la part meva més ten­dra i més dolça també ha sor­git, tant pel que fa a les lle­tres com a estils musi­cals, per això trobo el disc més ale­gre, més obert. M’he permès sor­tir una mica de la zona de con­fort, sense per­dre l’essència, que ningú pugui dir “un altre disc igual”, però que tam­poc diguin “aquest disc no sem­bla d’ella”.

I tant que ho sem­bla! És el que busco, que hi hagi la meva empremta, però que la gent hi trobi coses dife­rents, cançons més romànti­ques que no havia fet fins ara, i el duet amb en Lluís Llach n’és l’exem­ple. Sons d’estil hava­nera, jazz, tango, no ho havia fet mai. M’hi sento ale­gre, però accepto opti­mista com a alter­na­tiva. Ale­gre no vol dir que com que soc de l’Ebre hagi de sor­tir jotero! Soc molt eclèctica. L’Ebre es nota, espe­ci­al­ment en la parla.

La paraula Ebre no surt en cap cançó, però no pas perquè no hagi vol­gut, sim­ple­ment no ha sor­tit. Però és clar, porto qua­tre dis­cos on sem­pre poc o molt hi ha apa­re­gut lo riu. Tenia ganes de pro­var coses noves.

Rei­vin­dico un sis­tema de vida més digne. Memòria històrica. La natura. No hi ha l’Ebre però hi ha natura. Hi ha una cançó que es diu Carta de la terra als humans. Sem­pre havia mirat la natura d’una manera més bucòlica i ara el que faig és can­viar la mirada, perquè estic una mica enfa­dada i lla­vors trans­meto aquest enuig fent com si la terra ens escrivís aquesta carta per dir-nos què esteu fent amb el pla­neta. És el disc en què m’he permès més par­lar d’emo­ci­ons, de sen­ti­ments, d’històries quo­ti­di­a­nes, d’amor, de desa­mor. La salicòrnia té pro­pi­e­tats gua­ri­do­res, però perquè curin han de poder trans­me­tre. Lla­vors miro que sigui autèntic i que trans­meti el meu opti­misme de caràcter.

Hi ha uns estils en què indub­ta­ble­ment soc jo, però a l’hora de fer els arran­ja­ments, deia als músics: “Obli­deu-vos que la cançó és meua. Com l’arran­jaríeu, quina mirada li donaríeu si fos d’una artista que no sabéssiu qui és?”

Les dues coses van lli­ga­des. L’home­natge al seu com­promís i tra­jectòria, que sem­pre he admi­rat, i perquè acaba de fer 80 anys, que ves-li al dar­rere, i perquè em va con­vi­dar a fer un duet amb ella en els dos con­certs que va fer aquí, a Sit­ges i a Sant Feliu de Guíxols. No van ser només els tres minuts d’esce­nari, van ser tres dies inten­sos, de came­ri­nos, sopars, viat­ges, vam anar jun­tes a veure la Carme For­ca­dell a la presó. Això va gene­rar un vin­cle i ara man­te­nim el con­tacte en la distància. I la cançó és un agraïment i un home­natge.

Per mitjà d’un músic que és amic comú. Ella té el cos­tum de con­vi­dar a actuar gent del país on actua. Suposo que aquest meu punt de cançó rei­vin­di­ca­tiva que tinc li va arri­bar per aquesta via. La qüestió és que em van tru­car i jo ini­ci­al­ment vaig dir “on és la càmera oculta?”

El duet amb Lluís Llach el veig com una evo­lució natu­ral de l’amis­tat que tenim. El con­cepte de fer un duet només perquè té un nom i el meu mànager truca al seu i s’ente­nen i tu gra­ves a casa teva i ell a casa seva i un tècnic o ajunta, em sem­bla­ria molt bé, però el tro­ba­ria fred, sim­ple­ment un efecte comer­cial. Amb ell fa anys que com­par­tim amis­tat, llui­tes, rei­vin­di­ca­ci­ons, reu­ni­ons i, lla­vors, de la mateixa manera que a un amic el con­vi­des a sopar, jo l’he con­vi­dat al disc. I ell és un home generós. Però també és cert que més enllà de l’amis­tat cal agrair-li que hagi con­fiat en la pro­posta. Ell té la fama feta i no tin­dria per què expo­sar el seu nom en un tre­ball en què no cregués. Amb el duet apa­drina d’alguna manera el pro­jecte i a banda de l’aspecte per­so­nal és impor­tant en l’àmbit pro­fes­si­o­nal.

La idea és que sí, però amb el tema de la covid no podem con­cre­tar exac­ta­ment. De moment, sabem que ho volem fer i veu­rem quan.

La gira va començar dins del Bar­na­sants, amb un con­cert al País Valencià i un altre a Bar­ce­lona. Vaig a Figue­res, a Mallorca i la resta de la gira, que abans pla­ne­ja­ves amb molt de temps, ara va de quinze dies en quinze dies. Tenim coses al juny, sé que haig d’anar a Lla­gos­tera, l’Hos­pi­ta­let de l’Infant, Ascó, Roque­tes. Hi ha dates tan­ca­des de juny i juliol. A l’abril i al maig també, però la gent espera fins a última hora per veure què ens deixa fer el Pro­ci­cat.

Depèn del lloc. Si ha audi­tori i pres­su­post, hi anem tres músics i jo. Si no, for­mat duet, o fins i tot sola. Depèn del pres­su­post i del tipus d’esde­ve­ni­ment. A Bar­ce­lona hi he anat amb pia­nista. En alguns altres llocs posem el Lluís en una pan­ta­lla can­tant la seva part i jo en directe. Inten­tem adap­tar el for­mat a les cir­cumstàncies.