“No m’he tallat les ales, és el disc més obert que he fet”

No faltava gaire perquè tragués nou disc. No m’havia plantejat quan, però em deia a mi mateixa que no havia de tardar gaire. I llavors va arribar el confinament.

La nostra feina té una part molt pública de viatges i escenaris i una altra part de silenci, recolliment i creació. Com que la primera part va quedar suprimida, em vaig centrar en la segona, però sense saber on em portaria, perquè en una situació així de complexa, de tanta incertesa i desànim quan et poses a crear pot ser que et surti, pot ser que no. Però les muses em van tractar bé i ha sortit un treball que, tot i haver-lo creat tancada, és molt lliure i molt obert.

Definir-se a un mateix sempre és difícil, però en tot cas discrepo que no sigui alegre, crec que sí que ho és.

D’acord amb el matís entre alegre i optimista. En tot cas és el disc amb què en l’aspecte creatiu, tant amb les lletres com amb la música, m’he sorprès més a mi mateixa, llavors potser per això tinc aquesta percepció d’alegria. No m’he tallat les ales amb res. De vegades, com que tens un estil més o menys creat, quan et surt segons quina lletra o segons quin estil de música tu mateixa t’autocensures dient això no va amb mi. Aquesta vegada no ho he fet. Tot el que ha sortit, ha sortit.

És el disc més dolç, per exemple, en què hi ha més tendresa. Hi ha una part meva molt coneguda, de lluita, reivindicativa. Això també hi és, hi ha tres o quatre cançons reivindicatives, però la part meva més tendra i més dolça també ha sorgit, tant pel que fa a les lletres com a estils musicals, per això trobo el disc més alegre, més obert. M’he permès sortir una mica de la zona de confort, sense perdre l’essència, que ningú pugui dir “un altre disc igual”, però que tampoc diguin “aquest disc no sembla d’ella”.

I tant que ho sembla! És el que busco, que hi hagi la meva empremta, però que la gent hi trobi coses diferents, cançons més romàntiques que no havia fet fins ara, i el duet amb en Lluís Llach n’és l’exemple. Sons d’estil havanera, jazz, tango, no ho havia fet mai. M’hi sento alegre, però accepto optimista com a alternativa. Alegre no vol dir que com que soc de l’Ebre hagi de sortir jotero! Soc molt eclèctica. L’Ebre es nota, especialment en la parla.

La paraula Ebre no surt en cap cançó, però no pas perquè no hagi volgut, simplement no ha sortit. Però és clar, porto quatre discos on sempre poc o molt hi ha aparegut lo riu. Tenia ganes de provar coses noves.

Reivindico un sistema de vida més digne. Memòria històrica. La natura. No hi ha l’Ebre però hi ha natura. Hi ha una cançó que es diu Carta de la terra als humans. Sempre havia mirat la natura d’una manera més bucòlica i ara el que faig és canviar la mirada, perquè estic una mica enfadada i llavors transmeto aquest enuig fent com si la terra ens escrivís aquesta carta per dir-nos què esteu fent amb el planeta. És el disc en què m’he permès més parlar d’emocions, de sentiments, d’històries quotidianes, d’amor, de desamor. La salicòrnia té propietats guaridores, però perquè curin han de poder transmetre. Llavors miro que sigui autèntic i que transmeti el meu optimisme de caràcter.

Hi ha uns estils en què indubtablement soc jo, però a l’hora de fer els arranjaments, deia als músics: “Oblideu-vos que la cançó és meua. Com l’arranjaríeu, quina mirada li donaríeu si fos d’una artista que no sabéssiu qui és?”

Les dues coses van lligades. L’homenatge al seu compromís i trajectòria, que sempre he admirat, i perquè acaba de fer 80 anys, que ves-li al darrere, i perquè em va convidar a fer un duet amb ella en els dos concerts que va fer aquí, a Sitges i a Sant Feliu de Guíxols. No van ser només els tres minuts d’escenari, van ser tres dies intensos, de camerinos, sopars, viatges, vam anar juntes a veure la Carme Forcadell a la presó. Això va generar un vincle i ara mantenim el contacte en la distància. I la cançó és un agraïment i un homenatge.

Per mitjà d’un músic que és amic comú. Ella té el costum de convidar a actuar gent del país on actua. Suposo que aquest meu punt de cançó reivindicativa que tinc li va arribar per aquesta via. La qüestió és que em van trucar i jo inicialment vaig dir “on és la càmera oculta?”

El duet amb Lluís Llach el veig com una evolució natural de l’amistat que tenim. El concepte de fer un duet només perquè té un nom i el meu mànager truca al seu i s’entenen i tu graves a casa teva i ell a casa seva i un tècnic o ajunta, em semblaria molt bé, però el trobaria fred, simplement un efecte comercial. Amb ell fa anys que compartim amistat, lluites, reivindicacions, reunions i, llavors, de la mateixa manera que a un amic el convides a sopar, jo l’he convidat al disc. I ell és un home generós. Però també és cert que més enllà de l’amistat cal agrair-li que hagi confiat en la proposta. Ell té la fama feta i no tindria per què exposar el seu nom en un treball en què no cregués. Amb el duet apadrina d’alguna manera el projecte i a banda de l’aspecte personal és important en l’àmbit professional.

La idea és que sí, però amb el tema de la covid no podem concretar exactament. De moment, sabem que ho volem fer i veurem quan.

La gira va començar dins del Barnasants, amb un concert al País Valencià i un altre a Barcelona. Vaig a Figueres, a Mallorca i la resta de la gira, que abans planejaves amb molt de temps, ara va de quinze dies en quinze dies. Tenim coses al juny, sé que haig d’anar a Llagostera, l’Hospitalet de l’Infant, Ascó, Roquetes. Hi ha dates tancades de juny i juliol. A l’abril i al maig també, però la gent espera fins a última hora per veure què ens deixa fer el Procicat.

Depèn del lloc. Si ha auditori i pressupost, hi anem tres músics i jo. Si no, format duet, o fins i tot sola. Depèn del pressupost i del tipus d’esdeveniment. A Barcelona hi he anat amb pianista. En alguns altres llocs posem el Lluís en una pantalla cantant la seva part i jo en directe. Intentem adaptar el format a les circumstàncies.