Llengua catalana al centre de Barcelona

Jo vinc d’una casa d’editors i distribuïdors. El meu pare va fer de tot en uns moments molt difícils. Ningú volia vendre llibre en català. Jo anava a estudiar a una escola que estava al costat de l’Ona, però no volia estudiar, volia pintar. El meu pare em va dir que treballés. I ja em vaig enamorar de l’Ona i no en vaig voler sortir mai més. La meva vocació neix d’enamorar-me del meu país, de defensar-ne la llengua... Era una llibreria molt polititzada i havies de posicionar-te, una mica com ara amb el procés. A la de Gràcia he estat perseguida, m’han trencat llibres, han entrat paramilitars amenaçant-me... Hi ha gent que s’enfada i m’insulta perquè només tenim llibres en català. No passo desapercebuda i mai m’he amagat.

Jo em vaig formar a l’Ona, i l’Ona és una escola de llibreria. No té res a veure amb els altres llibreters. Ni millor ni pitjor. La meva formació va ser amb l’Ona i amb els autors de la meva literatura i cultura. Vam néixer en una època molt complicada, durant la dictadura franquista i després amb la Transició. Jo vaig anar a una escola de la dictadura franquista. Entrar a l’Ona, per a mi, va suposar un gran ressorgiment i tot un descobriment. No m’havien explicat res de Pedrolo, Capmany, Roig... i tots aquests autors estaven a l’Ona.

Totes les llibreries tenen un camí diferent i són un món. Es bifurquen, però al final hi ha un nexe d’unió que és l’atenció al client. Cada client tria aquest món diferent. L’Ona de Gran Via era una manera de treballar, d’aprendre, de tractar el client... molt diferent del que existia llavors. Érem de la vella escola, en què el més important era l’atenció al client. Després s’ha mecanitzat tot i potser s’ha perdut una mica aquesta atenció personalitzada. L’ordinador va molt bé per a una sèrie de coses de documentació, però potser no tant per a unes altres. Informatitzar la llibreria suposa molta feina, i de vegades potser l’atenció es torna més freda. Nosaltres teníem una fórmula per col·locar els llibres, diferent a la d’altres llibreries. Insisteixo, però, ni millor ni pitjor. I el nostre concepte era en català.

Quan va tancar Ona vaig treballar en altres llibreries i el concepte era el contrari: el 90% era llibre en castellà. Només hi havia un tant per cent petit en català. Jo no em considero bilingüe. La meva llengua és el català, no n’hi ha un altra. La segona llengua que he après potser ha estat el castellà, com la tercera podria haver estat l’italià. Penso, sento i somio en català. Les altres llengües les hem après per imposició. I quan vaig a altres llibreries veig aquesta mancança de protegir la nostra llengua. És cert que hi ha més novetats en castellà, i potser per això és la prioritat i el català queda en segon pla. Em diuen que com he pogut viure sense la literatura castellana... i jo dic, com heu pogut viure vosaltres sense la literatura catalana? No és que no m’interessi, la llengua castellana, en tinc molts llibres, a casa. Però tinc molt a oferir en català. Si hem de ser una llibreria especialitzada en català, ho hem de fer bé. Sempre estem en construcció, perquè mai es pot tenir tot. Hi ha molts autors a qui els falta un espai i, a poc a poc potser podran anar guanyant aquest espai. A mi no m’interessa donar la prioritat al castellà. De fet, ja tinc poc espai per a tot el català que s’edita.

Totalment. Era una de les condicions. El que sí que hem pogut fer gràcies al Tatxo, que és molt complicat per un tema econòmic, és tenir un bon espai de literatura catalana traduïda a moltes llengües. Era una mancança al país. Tenim autors com Rodoreda, Cabré... Tenim llibres traduïts a l’italià, l’anglès, l’alemany, l’hongarès, el serbi, l’eslovè, el noruec... Això és una demanda que ens havia fet molta gent. Som molt rics en la nostra literatura, no ens hem de menysprear. És una secció estrangera que a l’altra Ona no vaig poder fer per falta d’espai i de diners. I m’ha fet molta il·lusió. És difícil. Has de comprar a diferents proveïdors. No els pots tornar i els has de comprar en ferm.

Jo no considero que sigui una qüestió de valentia. És una qüestió de sobreviure i d’anar entomant els problemes que tenim a la vida, que està plena d’obstacles. Fem un creixement personal. No ens havíem imaginat mai que passaria això. L’estructura del personal i de tot estava pensada sense pandèmia. Era inimaginable. El que hem de fer és conviure amb això. I sort en tinc, del Tatxo, perquè això econòmicament és un titànic. No ens enganyem. Només aixecar la persiana, tot són despeses. Malauradament, a la gent li costa comprar llibres. Potser hi ha hagut un rebrot, però seguim amb campanyes de muntanya russa. Es ven molt per Nadal i Sant Jordi, i després vivim una agonia. El nostre sector sempre ha anat per campanyes. La gent s’espera, quan penso que un llibre hauria de ser la prioritat de moltes cases. De vegades no és un problema econòmic. Abans entrar un llibre a casa suposava prestigi. És un tema cultural. Una realitat del país.

Ha estat complicat. Van començar molt forts, perquè acumulàvem tres mesos tancats. La gent tenia ganes de sortir de casa. Va ser una alegria i una il·lusió. Però ara costa. Literatura, narrativa, és el que més hem venut. L’assaig costa més. També hem venut molt llibre infantil. I la música, que és l’ànima de la vida. Tenim tres mil CD.

El Tatxo Benet és client meu, mestre, tot... L’adoro. Era client a Gran Via i quan es va adonar que obria la de Gràcia també va venir. Va ser una alegria. A partir d’aquesta relació, es va quedar després la llibreria de Gràcia, però la veia massa petita. A ell li feia il·lusió recuperar-ne una de gran al centre, com ho havia estat la de la Gran Via. I va sorgir aquest projecte.