COM BEURE LA VIDA

De tant en tant, arriba a les pantalles, i en moltes ocasions des del cinema europeu, alguna producció que ens remou després de viure un procés divertit, extrem, enginyós i dramàtic. Rius, plores i penses, tot a la vegada, per acabar sortint de la sala en un estat d’embriaguesa emocional. I mai millor dit si ens referim a Otra ronda (titulada Druk en la versió original danesa), en què l’alcohol és el nexe conductor per explicar les frustracions, els somnis i els dubtes que aguaiten i assolen, irremeiablement, la condició humana.

Aquest excel·lent film danès treballa aquest concepte i molts més a partir d’una premissa que gairebé comença, en un institut, com un joc. Quatre veterans professors volen contrastar la teoria del psiquiatra Finn Skarderud, que assegura que un contingut de 0,05% d’alcohol en sang et fa més creatiu. Sense tallar-se un pèl, el quartet protagonista ho posa en pràctica davant els seus alumnes i també com a teràpia personal per afrontar els seus problemes familiars. Els resultats inicials són sorprenentment positius, però no tot seran somriures a mesura que aprofundeixen en el curiós experiment, que no deixa de ser una excusa per reorientar les seves dinàmiques personals. No hi falten el drama ni les contradiccions, en aquesta obra coral i rodona dirigida per Thomas Vinterberg, que li ha valgut amb justícia l’Oscar a millor pel·lícula estrangera fa pocs dies. Mads Mikkelsen escenifica a la perfecció aquesta crisi entre els 40 i 50 que ens arriba a tots quan veiem que moltes de les fites proposades durant la joventut s’han quedat en l’oblit o a mig camí. L’alcohol, com era d’esperar, dona a Mikkelsen i companyia aquest grau de seguretat i relaxament per tornar a enfocar les seves vides, però no sempre amb èxit. Tot i els mals tràngols que Otra ronda també ens fa passar, no deixa de ser un cant a la vida, agredolç i real. Vinteberg, que també ha col·laborat en el magnífic guió, ens recorda els efectes suposadament positius i els evidentment negatius de l’abús de l’alcohol, la seva cultura i repercussió social, i sembla que avisi els joves a l’inici i al final del metratge del que es poden trobar. El resultat és meravellós. No és fàcil conjugar un film entretingut amb un missatge sense caure en tòpics, qüestió difícil tractant-se d’aquesta tema. El desplegament interpretatiu i narratiu dels quatre madurs protagonistes, en la seva particular recerca de la felicitat, ens recorda en alguns moments Full Monty. I la història en si mateixa i el to, també. No deixen de ser més o menys uns perdedors, que per un motiu diferent, volen canviar el seu destí amb un mètode estrafolari. Mikkelsen, molt allunyat dels papers de Hollywood de mascle dur i segur (El rey Arturo, Casino Royale, Lluita de titans, Polar), recupera la sensibilitat de Rogue One i Arctic i mostra tota la vulnerabilitat d’un pare senzill, que s’ha allunyat molt de l’home que va ser anys enrere. I el pitjor és que se n’adona tard. Aquest patiment queda ben palès gràcies al seu gran treball, amb un final èpic, magnífic. El seu carisma, el seu rostre i la seva mirada penetrant fan la resta. En resum, una delícia indispensable per remoure la nostra pròpia consciència mentre fem després unes copes. O no.