REMULLAR ELS DITS EN L’AIGUA FUGISSERA

Quan una embòlia pulmonar va acabar amb la vida de Françoise Sagan el 2004, abans d’escriure l’obituari per al diari em van venir tants records que vaig tenir la sensació d’haver estat amic seu. Ens passa amb els escriptors que ens impacten: acabes identificant-t’hi i els seus sentiments s’arrapen als teus en una barreja del moment de la lectura i el pòsit que t’han deixat quan ja no recordes ni l’argument. La força de la lectura de Françoise Sagan només la puc comparar amb la d’una altra francesa inigualable: Marguerite Duras. Serien com el negre i el blanc d’un temps convuls. Mentre veig Duras com un clàssic, percebo Sagan com una confident, algú a qui pots trucar un diumenge a la tarda.

Dins d’una nova col·lecció magnífica, plena de títols encertats, Viena publica T’agrada Brahms?, amb traducció de Josep Maria Pinto, el mateix de Proust. Amb el record també de la pel·lícula mítica, en què el triangle amorós està protagonitzat per Ingrid Bergman, Yves Montand i Anthony Perkins, la novel·la es podria incloure dins l’eix de narracions de joventut de Sagan, quan la fama de la cèlebre Bon dia, tristesa la va convertir en una de les escriptores més llegides del món, un referent dels canvis que s’estaven produint en la postguerra després del desastre, i abans de l’esclat que va significar la revolució beatleriana.

Els dubtes de la Paule davant de dos pretendents i la invitació a un concert són els eixos temàtics d’una obra que sacseja perquè, un altre cop, Sagan ens situa en les incerteses de la seva protagonista, amb aquestes descripcions d’estats d’ànim, gairebé en l’aforisme de bellesa aclaparadora: “I tot d’una s’havia sentit envaïda per la felicitat, acceptant-ho tot de la seva vida, acceptant el món, comprenent en un instant que tot anava bé. I per amagar la cara, s’havia abocat per la borda mirant de remullar els dits en l’aigua fugissera.” Més enllà de l’habilitat que té l’escriptora per forçar trames i fer-les creïbles, l’autènticament revelador és la capacitat d’introduir-nos en un territori sensorial en què la teva pell és la seva pell, en què olores o veus com la protagonista, tot i un punt de vista en tercera persona, que en teoria ens podria distanciar de les situacions. Els cigarrets constants ens fan penetrar la nicotina dels Gauloises o el passeig que es confon amb el desig o la facilitat d’unes vides que trenquen la monotonia i la banalitat. Aquí la superficialitat és una característica més d’un ambient lleu, on els detalls adquireixen la mateixa dimensió que en Proust. La bellesa són les converses en què els joves confessen els seus anhels i ambicions infantils. Una delícia.