Una flor que no feia primavera
El 2 de maig del 1971, fa cinquanta anys, es van celebrar els primers Jocs Florals de Barcelona autoritzats després de la fi de la guerra, un gest que pretenia netejar la imatge del règim
-
Una imatge del Consell de Cent el 2 de maig de 1971 PÉREZ DE ROZAS / LA VANGUARDIA. -
Alguns dels promotors dels Jocs Florals al Monestir de Montserrat, amb Victor Balaguer al mig. -
Portada del llibre dels Jocs Florals del 1971 BIBLIOTECA DE CATALUNYA. -
El cartell que va dissenyar Ramon Casas per commemorar el primer cinquantenari dels Jocs Florals de Barcelona el 1908.
RENTAT D’IMATGE
Les autoritats van voler recuperar els Jocs Florals per desactivar els que se celebraven a l’exterior i netejar la seva imatge LA PRIMERA SANCIÓ El 1972, el jurat dels Jocs Florals de la Llengua Catalana va rebre una sanció per part de les autoritats espanyolesDurant molts anys, els Jocs Florals es van convertir en una flama de la resistència. L’historiador Joan Samsó, que va dedicar dos volums a resseguir la repressió contra la cultura catalana durant la primera dècada del franquisme, destacava que es va tractar de “la primera manifestació cultural de resistència”, una resistència que es va exercir des de l’exili, però també a l’interior.
Durant anys, les autoritats es van negar a autoritzar l’acte, però a principis dels anys setanta, quan el franquisme cercava projectar una cara més amable, hom va voler recuperar-lo. I no només això. També van voler participar-hi de manera ostentosa, talment com si res hagués succeït d’ençà del 1939 i com si la repressió cap a la cultura catalana hagués estat un parèntesi anecdòtic. La crònica de l’acte va aparèixer amb profusió a la premsa de l’època. A La Vanguardia Española, per donar-ne exemple, el tema monopolitzava la portada, amb tres enormes fotografies de Pérez de Rozas i un titular ben explícit: “Una altra vegada els Jocs Florals.”
L’acte va seguir l’esquema habitual. En el seu parlament, el president del jurat, amb un discurs extremadament calculat, va remarcar que la celebració dels Jocs suposava tancar “un parèntesi de silenci” i lloava “l’entusiasme” de l’Ajuntament de Barcelona, que s’havia “exaltat en exaltar la cultura”, una raspallada amb redundància inclosa. Com que resultava impossible eludir que els Jocs s’havien seguit convocant des de l’exili, Dolç va reconèixer que s’havia produït “un desfasament, atès que s’han anat celebrant aquestes justes poètiques en altres llocs i no a Barcelona”. I, seguint amb el devessall d’elogis cap a les autoritats, remarcava que l’alcalde havia estat “sensible al requeriment que havien formulat al seu dia Josep Maria de Segarra i Joan Oller Rabassa”, per la qual cosa es mostrava convençut que a partir d’aquell dia “el nom de Josep Maria de Porcioles restarà unit a la història d’aquesta gran festa literària catalana”. El guanyador d’aquella edició va ser Lluís Gassó Carbonell, i el discurs d’agraïment va anar a càrrec de l’historiador Jesús Pabón, biògraf de Francesc Cambó. En la seva intervenció, es va felicitar que aquell dia era “una fita històrica en els annals de la llengua catalana, atès que s’ha produït un miracle que semblava impossible”. I, en un català correcte, va afirmar que “la millor ofrena d’un poble és la seva llengua”. Finalment, va afegir: “Gràcies per aquesta llengua perquè la pluralitat de llengües és l’arrel de la unitat plural.”
Les autoritats esperaven que aquella recuperació dels Jocs Florals “oficials” posés fi als que se celebraven a l’estranger. En una crònica publicada al diari ABC el 28 de març del 1971, pocs dies després de la trobada de Brussel·les, el periodista Manuel Tarín afirmava: “És molt possible que aquests Jocs Florals de la Llengua Catalana [...] siguin els darrers que tinguin la seva ubicació en un lloc fora de l’àmbit de Catalunya”. I afegia que hi havia el “decidit propòsit que, a partir del 1972, novament, vinguin a Barcelona en el marc de l’històric i bonic Saló de Cent del Palau Municipal”.
Una fusió impossible
Els desitjos, però, no es van complir, i els Jocs Florals es van seguir celebrant a l’exili. Els incidents que es van produir l’any següent, en l’edició que es va fer a Ginebra, van posar de manifest la impossibilitat de fusionar com si res els Jocs Florals que s’havien recuperat a Barcelona i els que se seguien celebrant a l’estranger i, al mateix temps, posaven al descobert les veritables intencions dels dirigents franquistes a l’hora de reprendre la celebració a Barcelona.
La festa de Ginebra va trobar ressò a la premsa catalana, com ara al Diario de Barcelona, El Correo Catalán i la revista Destino, però els mitjans més incisius van ser, lògicament, els del país amfitrió. La crònica que va aparèixer al diari La Suisse, per donar-ne exemple, titulava d’aquesta manera: “La gran festa de la llengua catalana a Ginebra. Ningú l’impedirà cantar”, una referència als obstacles que les autoritats franquistes havien posat al cantautor Raimon, que havia de fer un recital a la sala de Faubourg com a prèvia de la celebració dels Jocs. La informació va provocar la protesta del cònsol espanyol, però el diari suís no es va arronsar i encara va posar més llenya al foc. En una crònica publicada sis dies després, responia amb una “rectificació” plena d’ironia: “I ningú impedirà que els catalans cantin, però és difícil ser poeta.” I, just en la part final de la informació, afegia: “[...] si la poesia catalana es pot expressar lliurement, que ens diguin per què després dels Jocs Florals de Ginebra, sis dels membres del jurat del concurs [...] així com el cantautor Raimon [...] van ser cridats per la policia i van retenir els seus passaports.” El problema no era només la retenció dels passaports, sinó sobretot el fet que tots els membres del jurat, llevat d’un d’ells que vivia a Suïssa, van ser multats amb 200.000 pessetes cada un, una quantitat que va ser assumida amb diners d’Òmnium Cultural, de la venda d’alguns quadres d’Antoni Tàpies i d’algunes col·lectes.
Era la primera vegada que el jurat dels Jocs Florals rebia una sanció, una circumstància que cal vincular al desig de venjança de les autoritats espanyoles. La concessió de l’Ajuntament de Barcelona implicava la fi dels Jocs que se celebraven a l’exterior. De fet, en el sopar tradicional que es va celebrar després de la convocatòria de Suïssa, els organitzadors van plantejar la necessitat de mantenir-los fins que els de Barcelona no es poguessin celebrar en un marc de plena llibertat. En tot cas, a banda de la sanció, la primera conseqüència d’aquella reacció va ser la decisió de celebrar l’edició següent, la del 1973, a l’altre extrem de l’Atlàntic, concretament a Mèxic, i de disposar d’un jurat exclusivament americà, que no s’exposés a cap represàlia. A les seves memòries, una de les ànimes dels Jocs Florals a l’exili, Miquel Guinart, reconeix: “No podíem pas constituir un altre jurat a Barcelona, sabent que l’exposàvem al càstig d’una multa més forta... o d’un empresonament.”
La darrera celebració a l’exili es va fer a Munic el 23 d’octubre del 1977. No es tractava d’una data qualsevol. El mateix dia, a quilòmetres de distància d’allí, el president Josep Tarradellas retornava de l’exili. En el discurs que va pronunciar a Alemanya, Ramon Aramon destacava: “Els canvis esdevinguts darrerament al nostre país ens permeten esguardar l’avenir amb més seguretat i amb més confiança.” L’any següent, finalment, la flama dels Jocs Florals, que s’havia mantingut encesa des de l’exili o l’interior i la que s’havia organitzat des del 1971, es van fondre en una de sola.
La flama persistent
P. BOSCH CUENCA
En la crònica que va aparèixer a la premsa pocs dies després de la celebració dels Jocs Florals de Barcelona es remarcava que es tractava “dels primers després d’una interrupció de trenta-quatre anys”, però ni hi havia hagut una “interrupció”, ni aquesta havia estat anecdòtica, sinó el resultat directe de la repressió franquista. Malgrat les prohibicions oficials, però, ja des del 1940 un grup reduït de persones es van aplegar en domicilis particulars o espais anònims amb la idea de mantenir viva la flama. La primera edició es va celebrar a la sala de juntes de l’Orfeó Català, que havia estat clausurat i, més endavant, es van reunir al monestir de Montserrat o en una finca de Fèlix Millet a l’Ametlla del Vallès. Des d’aleshores, cada primer diumenge de maig es van celebrar els Jocs i una norantena d’escriptors hi van aportar els seus treballs, amb alguns noms il·lustres de les lletres catalanes.
Si a l’interior del país es van convertir en una activitat de resistència cultural, a l’exterior els Jocs Florals de la Llengua Catalana, tal com van passar a anomenar-se, van esdevenir un espai de trobada dels exiliats. I, al mateix temps, van contribuir a internacionalitzar la causa catalana i la lluita contra el franquisme. Els Jocs es van celebrar, gairebé ininterrompudament, entre el 1941 i el 1977 en ciutats d’un costat i l’altre de l’Atlàntic. Unes celebracions que, tal com explicava l’historiador Josep Faulí, no sempre es van desenvolupar en perfecta harmonia, sinó que es van convertir en un escenari més de les tensions entre els exiliats, amb algun intent de control per part del president Tarradellas.
Paradoxalment, la situació política es va convertir en un esperó per als Jocs, que des de feia anys es trobaven en crisi. Un dels mantenidors del 1966, Granier, va deixar escrit: “Ha calgut l’aparent i momentània derrota del 1939, amb tota la seva horrible tragèdia, perquè tots plegats enarboréssim un altre cop, a través del planeta, com a símbol perdurable, el vell estendard dels Jocs.”
Una tradició centenària
Malgrat que els orígens dels Jocs Florals es remunten a l’època medieval, va ser a partir del 1859 quan es va instaurar la seva versió “moderna”, una iniciativa que va anar a càrrec Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull. Les bones relacions que aquest darrer mantenia amb l’alcalde de Barcelona, Josep Santa Maria, i amb alguns dels regidors, van fer possible obtenir el suport oficial. Des del primer moment, a proposta dels mantenidors es va crear la figura de la reina de la festa i es va decidir que la llengua exclusiva dels Jocs Florals seria el català. Antoni de Bofarull, en el discurs dels primers Jocs, va afirmar: “Tant com nos sobren els poetes com espanyols, com catalans nos falten; i així los Jocs Florals de Barcelona, en lo antic centre de l’antiga corona d’Aragó, o havien de fer-se en català o no fer-se.” La decisió va permetre consolidar el català com a llengua literària, tal com va deixar escrit Josep Maria de Segarra el 1954: “Sense els Jocs Florals, amb la seva fórmula de gran espectacle social, estic segur que la producció literària que va de Milà i Rubió i Ors fins a la meva generació, i si volen a generacions posteriors a la meva, no s’hauria produït amb la riquesa, la continuïtat i l’eficàcia que s’ha produït.”
Els Jocs Florals van partir diverses prohibicions ja des d’abans del 1939. La primera es va produir el 1902. Just a l’inici de l’acte, es va presentar un delegat governatiu i va exigir que es posés la bandera espanyola. L’alcalde, que era present a l’acte, es va oferir per fer de mitjancer amb el capità general, però aquest es va negar a cedir. Al final, els Jocs es van acabar celebrant a Perpinyà. Amb la dictadura de Primo de Rivera, les prohibicions van tornar. En l’edició del 1924, el governador civil i militar de Barcelona va manifestar que no permetria “un certamen fet en català en què es premiaven obres catalanistes”.