DISSENYANT VIDEOJOCS

Una de les sorpreses de l’any passat en el panorama de les sèries va ser la comèdia d’Apple TV Mythic Quest: Raven’s Banquet una sitcom ambientada en el món dels videojocs. Estrenada just abans de la pandèmia, es va convertir en una bona escapatòria durant els moments del confinament més dur –de fet, es va fer un emotiu capítol especial sobre la quarantena–, amb bons resultats i millors crítiques. En conseqüència, es va aprovar una segona temporada, que s’estrenarà oficialment el 7 de maig, tot i que ja se n’ha emès un episodi especial. A Apple li està costant competir amb Netflix i HBO, però aquesta sèrie que es mira amb ironia la indústria gamer és un gran pas per aconseguir-ho. La trama segueix els creadors d’un famós videojoc, el Mythic Quest del títol, un entreteniment en línia multijugador en mons de fantasia a l’estil de World of Warcraft. Si no sabeu què és això no passa res, només cal tenir present que els jocs en línia als quals estan enganxats milions de nens, joves i adults de tot el món mouen quantitats estratosfèriques de diners. En el primer capítol veiem com a l’estudi que ha desenvolupat aquest videojoc tothom està esverat pel llançament de Raven’s Banquet, l’última gran expansió –és a dir nous mons, escenaris i armes per jugar– que ha de fer guanyar encara més adeptes. L’ideòleg de Mythic Quest és Ian Grimm, un infantil, cregut i egoista director creatiu, que es considera el geni responsable del gran èxit de l’empresa. Aquest hilarant personatge està interpretat per Rob McElhenney, que també és un dels creadors de la sèrie (McElhenney té una llarga trajectòria en el món de la comèdia: és un dels responsables de la sitcom més longeva de la televisió nord-americana, Colgados en Filadelfia, que ja encadena quinze temporades). En contraposició a l’egocèntric i manipulador Grimm hi ha la cap d’enginyeria, la jove Poppy Li, acabada de sortir del MIT, que està farta de ser només una programadora, vol tenir més capacitat de decisió i lluita per poder imposar les seves idees creatives, encara que siguin tan simples com afegir una anodina pala a l’arsenal dels jugadors. La resta dels directius de l’estudi són un productor insegur i amb poca traça per fer valdre la seva autoritat sobre la resta de treballadors, especialment sobre la seva ajudant, que només sospira per poder treballar amb el seu idolatrat Ian; un cap de finances sense escrúpols que només es preocupa per poder continuar monetitzant al màxim tots els aspectes dels joc, i finalment, un reconegut escriptor, de nom C.W. Longbottom, que ha de crear la narrativa del joc i que es passeja per l’estudi amb el seu Premi Nebula. Aquests personatges són, evidentment, una paròdia exagerada que dona peu a tota mena de deliris esbojarrats. A tots ells se’ls afegeixen dues joves que tenen com a feina jugar i detectar errors, i que també creuen que poden aportar més idees per enriquir el joc. En els vuit episodis de la primera temporada es repassen temes clau com la presència de dones en un món clarament masculí, l’absurda importància que tenen els youtubers, els estereotips de raça i gènere en el desenvolupament dels personatges o l’ús de la violència. Tot plegat, però, amb un cert regust d’homenatge a aquest entreteniment de masses.