HUMANISTA, ANTIBÀRBAR, MEDIADOR, PUSIL·LÀNIME

Aquest llibre, un retrat magnífic signat per l’autor d’El món d’ahir: memòries d’un europeu, es podria haver titulat Erasme contra Luter. I és que, de fet, fins que el segon no hi fa acte de presència, la semblança del gran humanista i reformador de l’Església resulta amable, admirativa. Erasme és el cap de brot d’una “república de savis” que fa renéixer “una cultura europea comuna”. Antifanàtic convençut –però no gens un revolucionari!–, el de Rotterdam està preocupat per la humanitat sencera. Sempre gelós de la seva independència personal, prendrà distància respecte de qualsevol facció: “Erasme no es vol lligar a res ni a ningú.” Zweig, un narrador tan competent, ens pinta un home interessat en tot allò que és humà, també en els afalacs del món: “El capellà maldestre i esquerp esdevé una mena d’abat que porta la sotana com un vestit d’etiqueta” (quin detall portentós!). Erasme és un personatge disciplinat i caut, que sap nedar i guardar la roba, com se sol dir.

L’autor insisteix molt en una idea que, segons ell, defineix el tarannà intel·lectual del protagonista del seu llibre: “L’amplitud l’atreia, la profunditat no.” Així mateix, “tot misticisme embrollat, tota metafísica pretensiosa el repel·lien físicament”. Fins que no hi surt Luter, rai! Quant a l’aparença física: també en això, els dos homes són ben diferents. Erasme és prim i menut, té “el nas afilat com un canó de ploma [...]; un rostre d’ocell”; és amant de la parla reposada, de la concòrdia. Luter, en canvi, és força gras, sanguini, bel·licós i baladrer. Zweig analitza els Adagis erasmians, l’Elogi de la follia (“dels pamflets més eficaços que s’han escrit mai”). El retrat va seguint el curs de la vida de l’eminent humanista. Erasme “procura d’alliberar el cristianisme d’allò purament eclesiàstic posant-lo en relació amb l’universal humà” (quin sant propòsit!). I és que “hi havia un home a Europa que jutjava les coses de l’esperit i de la religió purament des del punt de vista humà”. Luter encara no li havia enviat la missiva que havia de canviar el rumb de la vida de tots dos!

L’autor es refereix a dues idees que Erasme, sempre contrari a la guerra, abraça abans que ningú: l’internacionalisme i el pacifisme. Analitza els errors dels promotors de l’humanisme: “L’home culte i civilitzat –vet aquí la conclusió errònia a la qual arriben– és incapaç d’emprar la força bruta” (ho afirma qui, quatre segles més tard, fou víctima del nazisme). Fins que arribem al capítol titulat “El gran adversari”, en què Zweig enfronta aquests dos homes de tarannà tan diferent, i, de retruc, les seves idees: “Tot l’erasmisme tendeix a la tranquil·litat i a la pau d’esperit, tot el que és luterà a commoure i exaltar les passions.” Una mica més endavant: “Per a Luter l’esfera divina és el més important damunt la terra; per a Erasme, ho és la humana.” Aquest darrer es mostra temorec, fins i tot pusil·lànime. Els teòlegs catòlics, malgrat que Erasme no es mulla mai, li retreuen que ell “va pondre els ous que Luter ha covat”. Luter, despietat, es mostra rancuniós amb el seu mestre. El capítol és esplèndid, i diu molt sobre l’esperit alemany.

Al final, sembla que l’exemple d’Erasme fracassi. Quan aquest home d’esperit agonitza, Maquiavel tot just publica El Príncep. El que defensa el florentí és ben bé als antípodes del que ha sostingut Erasme tota la vida: “Tan sols en els reptes que transcendeixen el que és personal i semblen gairebé irrealitzables reconeixen els homes i els pobles la seva veritable sagrada mesura.” Per tant, l’obra erasmiana acaba sent un exemple perenne.