Crítica
DIETA DE CAFÈ DOBLE I SOMNÍFERS A LA NIT
A punt de publicar una segona novel·la aquest mateix mes de maig i amb l’anunci d’un recull de contes a Angle, El meu any de repòs i relaxació ha estat una de les traduccions més destacades d’aquesta temporada. Si un s’ha sentit encomanat de tota mena de neurosis durant la pandèmia, la singular novel·la d’Otessa Moshfegh (Boston, 1981) farà que se senti com el més ximplet dels humans.
Se’n poden fer a la idea amb les dietes de la protagonista, que només surt per comprar les coses bàsiques, com si fos un fantasma: un parell de cafès amb llet per complementar-los amb una llista devastadora de somnífers, relaxants musculars i tranquil·litzants fins a entrar en un estat catatònic. Visita una botiga d’orientals, mira vídeos al receptor de televisió o veu de manera escadussera alguna amiga tan pirada com ella. El modus vivendi infernal el complementa amb escassos recursos econòmics, perquè ha estat acomiadada de la galeria d’art on treballava i ha perdut els seus pares. A l’apartament de Manhattan on resisteix, gairebé no entra ningú i tot són ginys a la follia. La descripció no entabanaria cap lector si no fos perquè la novel·la és un artefacte extraordinari. Otessa escriu com alguns dels grans neuròtics de la literatura americana contemporània. La podríem situar dins d’una tradició que inclou Bellow, Malamud, Mailer, Sontag i DeLillo fins a arribar a Foster Wallace i Chabon. Moshfegh domina l’art de la novel·la, el seu ritme i la tècnica de dibuixar la introspecció i descriure el buit vital fins a convertir en molt interessants situacions aparentment anodines, com una noia que es mata a pastilles a la recerca de ves a saber què. El meu any de repòs i relaxació no és només una obra mestra, sinó que obre l’esperança, sense exageracions, cap a una nova novel·lista americana superba.
L’obra ha estat recreada en català amb precisió i talent per la també narradora Alba Dedeu, que ha sabut captar cada cigarret, comprats sovint d’un en un, cada pel·lícula estúpida com Ghost, Dirty Danzing i Pretty Woman mentre ingereix xarop Robitussin, Orfidals i pastilles de melatonina “mastegant com una vaca que remuga”. No està malament que l’edició d’Angle estigui precedida per una col·lecció d’elogis de crítics, periodistes i altres plumífers perquè, lluny de la contrapropaganda que podrien predicar, et veus immers en l’aplaudiment continuat. Cada pàgina, malgrat resultar repetitives, té aspectes dignes d’ovació. El seu sentit de l’humor i el seu sarcasme són comparables al dels mestres esmentats, fins i tot quan la parodia la fa sobre ella mateixa, una dona patètica amb un estil de vida lamentable. La sorpresa no esperada ens portarà a un desenllaç, que no explicaré, però que corona una obra de primera.
“Restricció estètica i flux del desenvolupament de cada peça”
El conegut pianista suís Nik Bärtsch, membre de les bandes Ronin i Mobile, ens ofereix un elegant i nerviós conjunt de peces a la discogràfica ECM, de Manfred Eicher. Romàntic, conceptual o minimalista, Bärtsch es mou per un laberint de tecles destil·lant dolor, coneixement i gràcia. El mateix títol ens porta cap a l’autoanàlisi, perquè el compositor diposita la necessitat profunda que implica la concepció. Entendre és tant una manera de fer com un compendi de pensament musical, una doctrina i un temps. Diuen a la discogràfica que Entendre tracta sobre l’audició com un procés creatiu, que fa referència al desplegament de les peces polimètriques modulars de Bärtch, “amb vigilància a la dinàmica del tacte, trobant llibertat en la restricció estètica, servint el flux del desenvolupament de cada peça i alhora portant la música a nous llocs”. El resultat és un àlbum vertiginós, que es podria conformar amb les melodies sinuoses del mestre Jarrett, però que progressa en una estètica delirant i alhora també delicada. En alguns moments hi ha un excés de notes i una profusió de signes, quasi proselitisme estètic. Bärtsch escala l’Everest en aquesta ascensió.
