Els darrers reis catalans

Ernest Belenguer (València, 1946), catedràtic emèrit d’història moderna de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, dedica el seu darrer llibre al regnat dels dos darrers membres de la dinastia catalana, Joan I i Martí l’Humà, entre el 1387 i el 1410. Es tracta d’un període que ha generat un munt de recerca, però del qual disposem de molt poques síntesis i, encara menys, actualitzades. L’autor, un excel·lent coneixedor de la història medieval i moderna, amb algunes obres de referència, com ara Jaume I i el seu regnat (2008) i Els Trastàmara (2019), ens ofereix una síntesi del període intermedi, en què incorpora i dialoga amb les darreres aportacions historiogràfiques. I ho fa amb un estil assequible, destinat a arribar a un públic “interessat, òbviament, per la història, però que no sigui molt especialista en aquell període”, tal com especifica en el pròleg.

En el llibre es ressegueix el vessant institucional, des de l’activitat als parlaments i les diputacions fins a la cort, però també el marc econòmic i l’estructura social, la política exterior i els conflictes bèl·lics. Tot plegat, sense oblidar alguns temes controvertits, com ara l’aixecament remença o els pogroms contra els jueus del 1391 en el cas de Joan I, o l’increment dels bàndols i el conflicte amb Gènova en el de Martí l’Humà. També s’inclou una breu semblança de cada monarca, en el cas de Joan I centrada en el seu “pretès humanisme”, mentre que en el de Martí l’Humà en un esbós de la seva personalitat. Al final, hom pot copsar perfectament les diferències entre els dos regnats, si bé aquestes van quedar en segon terme davant un problema definitiu: la mort de Martí l’Humà sense successor. El Compromís de Casp, que ha generat un munt de bibliografia, entre la qual hi ha un breu estudi del mateix Belenguer, clou un llibre molt recomanable per entendre un punt i a part decisiu de la nostra història.