Un nus a la gola impedeix parlar: frena la capacitat d’expressar-se i pot suposar una situació de desigualtat entre qui ha lligat algú i qui està lligat. Aquesta situació de desequilibri és traumàtica i cal corregir-la: el teatre pot ser l’eina de transformació que desfaci la situació de privilegi i accedeixi a uns espais de transversalitat, constructius i que no siguin degradants per a ningú. Cal desfer els nusos i garantir una comunicació horitzontal. Aquest és, de fet, el repte principal de la Cooperativa Nus, que acaba de rebre la distinció María José Ragué, que concedeix els Premis de la Crítica (aquest dilluns, a La Villarroel). Aquest guardó es va instituir l’any passat com a homenatge a Ragué, col·lega de professió dels crítics i cofundadora del partit feminista a l’Estat espanyol. Aquesta nova categoria especial, d’assignació directa, vol visibilitzar el treball en femení. Les primeres guanyadores d’aquest guardó van ser les impulsores del Projecte Vaca, un col·lectiu amb més de dues dècades de reivindicació de la creació de les vaques, quant a dramaturgues, directores i intèrprets.

Nus es va fundar el febrer del 2017. Hi havia un equip ampli d’intèrprets que hi estaven vinculades. Es va oferir a tothom formar-ne part com a cooperativistes, demanant que aquell fos el seu projecte titular. Van acabar formant-ne part quatre noies, i avui continuen defensant el projecte Rocío Manzano, Magalí Permanyer de Swert i Eli Rius. Elles són les que plantegen les apostes estratègiques de l’entitat, però cada projecte es comenta amb l’equip que hi treballarà, sigui un espectacle o un projecte de formació o d’educació. Tothom va ser lliure de sumar-s’hi com a cooperativista i, ara, ajuda a posicionar el compromís que cadascú aporta a Nus. Les tres cooperativistes actuals, per exemple, són conscients que la dedicació a Nus les limita a l’hora de fer compatible aquest projecte amb d’altres.

L’entitat treballa per visibilitzar situacions com la violència de gènere o el bullying a les escoles a través del teatre. En els últims anys, s’han anat ampliant els camps de treball per oferir també tallers a mestres i membres d’ONG o per assessorar companyies a l’hora de corregir possibles situacions de vulnerabilitat d’algú del col·lectiu. No es tracta de fer teatre políticament correcte, diu Magalí Permanyer, perquè això “limitaria la creació”. Avui, des de Nus, fan assessoraments dramatúrgics, en tot cas, per aclarir que el missatge que es vol transmetre, en una obra de teatre social sigui realment el que es projecta. “De vegades, apareixen missatges fruit de la sociabilització patriarcal i els reproduïm”, comenta la membre de Nus, que va fer un màster en intervencions socials i educatives. Sigui en forma de trama, o de relació dels personatges, o de vestuari... Tot és possible en el camp de la creació, però és convenient saber quins missatges s’estan propiciant. El grup té sis obres de teatre en repertori (dues de les quals s’han portat al format en línia, a causa de la pandèmia) i ha sumat unes 320 actuacions en tots aquests anys.

Avui, la reflexió sobre el gènere i l’abús està al centre del debat. Des de Nus, per exemple, han iniciat un taller a la Sala Beckett (dins del cicle #jotambé). El conflicte de gènere i el masclisme es reprodueixen en les arts escèniques com a tot arreu. La dificultat d’identificar-lo és més difícil en el camp escènic, perquè es treballa des del cos, i la mateixa pràctica (amb la predisposició bohèmia i la mirada externa de direcció) el posa en risc. Avui, s’ha vist que hi havia moltes incomoditats (nusos no justificats en una escena, per exemple). Permanyer admet que identificar-se com a feministes al web fa un parell d’anys hauria estat delicat i ara, en canvi, és plenament acceptat i celebrat.

Arrenquen de la fórmula del teatre de l’oprimit, però entenen que aquest útil dispositiu dels camperols sense terra dels anys seixanta al Brasil necessita una revisió a la Catalunya del segle XXI. Augusto Boal va dissenyar fa sis dècades unes accions teatrals molt esquemàtiques en què hi havia una víctima, un botxí i un observador: havia superat el teatre que ensenya i proposava un teatre que convidava a una reflexió compartida, per aprendre’n junts. Després de plantejar una acció d’abús es convidava el públic a intervenir perquè la situació respectés tots els personatges. No es tracta tant d’impedir que el botxí abusi, com que la víctima trobi eines per demanar ajuda i per fer-se forta davant de l’amenaça. El paper de l’observador, en aquesta revisió del teatre de l’oprimit en el segle XXI, és cada cop més determinant. Perquè, avui, es pot entendre que la societat permet els abusos i, fins i tot, propicia que determinades persones actuïn amb violència a conseqüència de no tenir l’espai d’escolta necessària: “El botxí el fa el sistema; el món és molt més complex”, comenta Magalí Permanyer. Per exemple, a 1.000 likes (una obra en què parlen del ciberbullying escolar, van permetre que els espectadors s’afegissin a un grup de WhatsApp per opinar en directe sobre l’acció que ridiculitzava la protagonista. En la presentació que van fer a la Mostra d’Igualada, el 2017, el botxí passava a ser víctima de les pitjors acusacions per part del públic en pocs segons. El teatre de l’oprimit no vol revenja cap al botxí, sinó empatia i solidaritat amb la víctima. El públic és com l’observador de l’escena. El possible col·laborador del botxí actua per por a patir la seva violència, o per simple inseguretat.

Els Premis de la Crítica s’entregaran dilluns a La Villarroel. Enguany, les restriccions generades per la covid han obligat a restringir l’aforament al 50% i, per aquest motiu, s’està preparant l’edició en streaming (amb una petita realització en directe) perquè es pugui seguir una gala que recull les principals novetats de l’any natural anterior. El 2020, certament han estat un mesos convulsos pel que la tria dels finalistes s’ha hagut de fer amb una producció molt menor.