RES DE NOU SOTA L’AIGUA

Des que l’any 1975 Steven Spielberg ens va ficar la por al cos a l’hora de posar els peus a l’aigua, res ha estat igual en el gènere del terror aquàtic. Amb Tauró va obrir la llauna. Es tracta d’una de les millors pel·lícules de la història, en què el suspens hitchcockià agafa una altra dimensió enmig del mar. No han estat poques les seqüeles, imitacions, pseudoremakes i versions que se n’han fet. En l’ampli catàleg de taurons ferotges que volen esmicolar membres humans hauríem de fer diverses subseccions. Per respecte a l’original, podríem començar per les tres seqüeles: Tauró 2, la millor de les tres, amb Roy Scheider repetint; Tauró 3-D, amb un clàssic dels vuitanta, Dennis Quaid, i amb les famoses ulleres tridimensionals per veure a les sales de cinema la dentadura de la bèstia explotant a la teva cara, i la fluixa Tauró, la venjança, en què el gran Michael Caine ja exercia de mercenari pur i dur de la indústria cinematogràfica.

En un altre grup, molt ampli, podríem col·locar les més o menys serioses, amb recursos i de vegades poc encert, com ara Deep blue sea (1999), Infierno azul (2016), A 47 metres (2017), Marea letal (2012) i Tiburón 3D: la presa (2011), productes d’entreteniment amb dubtosos efectes especials, sobretot la primera, i amb bones dosis de suspens i efectiva realització, com en el cas de la segona, el film dirigit per Jaume Collet-Serra i interpretat per Blake Lively. En aquesta llista i tancant-la com a pitjor pel·lícula hi hauria, sense dubte i amb diferència, Great White, un producte australià que igual que la resta reuneix tots els típics i tòpics d’aquest subgènere, però en mode desastre. Una escapada turística en hidroavió acaba en malson per l’atac d’un tauró, que, evidentment, obliga els protagonistes a barallar-se entre ells i a arribar a la costa, si poden, en un bot salvavides. Res de nou si no fos perquè la primera mitja hora de film, amb un plantejament ridícul, esdevé la mitja hora més avorrida de la història del cinema. I la pitjor. Després, la cosa no millora, amb un guió, uns diàlegs i unes interpretacions de broma, i sense cap imaginació ni profunditat. Només se salven les espectaculars localitzacions de postal i alguns plans zenitals que fugen de les imatges subjectives del monstre de torn anant a mil per hora per la víctima.

Seguint amb el catàleg, sí que destacaríem els dos productes més dignes de successió respecte a l’obra mestra de Spielberg. Les dues pel·lícules més serioses serien L’escull (2010) i Open Water (2003). Aquí sí que els plantejaments guanyen molts punts en credibilitat, tot i que les realitzacions són més austeres, però amb resultats absolutament inquietants. Qualsevol de nosaltres es podria veure en el mateix embolic. I amb el mateix final... Tancant la llista de subseccions en l’univers dels taurons, caldria esmentar les pèssimes Sharknado (2013), Bait (2012) i tots els seus lamentables succedanis. Aquí també podríem incloure Megalodón (2018), tot i que té més embalatge, encara que sigui per la presència de la megaestrella d’acció Jason Statham, a qui van enredar de valent per ficar-se en aquest rodatge. I és que ja se sap. Si entres a l’aigua, no saps què et pots trobar...