A COP D’ANTOLOGIA

Tot i que s’esdevé de manera periòdica, el fenomen no deixa de sorprendre’m: un crític literari, un comentarista polític, un totòleg, el que sigui, en comptes de criticar, analitzar o comentar un llibre o una tendència, es dedica a dictar als escriptors el que han de fer. Va succeir fa més de mig segle, quan Joaquim Molas demanava als escriptors que abracessin la causa del “realisme històric”, i encara passa avui dia quan algun observador (mai més ben dit) lamenta que la novel·la catalana no abordi la crisi econòmica, el procés o el tema que sigui, que sol coincidir amb el que l’observador considera més rellevant del moment. El primer que em ve al cap en aquests casos és aquella consigna dels setanta: do it yourself, man.

L’any 1966, Pere Calders va publicar a la revista Serra d’Or una sèrie d’articles en què defensava la llibertat de l’escriptor per escriure el que li abellís i, també, si arribava el cas, per enfilar-se a la torre d’ivori i quedar-s’hi una temporada. Recordem que Calders havia participat en la guerra i havia viscut més de vint anys a l’exili: no era precisament un intel·lectual dels que no prenen partit.

Doncs bé, el seu argumentari es manté vigent. Comença preguntant-se “si el fet de no enfonsar els peus a terra és, en l’art, una cosa reprovable”. A continuació, afirma que “el realisme és una rara protesta contra la realitat”, i acaba establint un paral·lelisme que qualsevol observador pot entendre: “La fotografia ha alliberat la pintura de l’obligació de registrar i d’informar. El periodisme ha ocasionat una descàrrega semblant pel que fa a la literatura.”

El que era veritat durant el franquisme ho és també avui dia. La sàtira, l’humor, l’absurd i les ficcions aparentment fantàstiques com les que han escrit Franz Kafka o Margaret Atwood han contribuït tant o més a la comprensió del món actual que el realisme, que a vegades cau en la tautologia de descriure el que tothom coneix. Si es tracta de reflexionar, disposem d’un gènere ad hoc, que es diu assaig, i si es tracta de denunciar, el millor que podem fer és adreçar-nos a la comissaria més pròxima.

Pere Calders és un dels autors que apareixen a l’antologia Bromistes, tramposos i mentiders, al costat de Salvador Espriu, Carles Sindreu, Ramon Vinyes, Àngel Ferran i altres outsiders. Seleccionada per Ramon Mas, editor de Males Herbes, aquest recull de contes del “realisme màgic” català qüestiona aquell realisme obligatori que exigien Molas i els seus adlàters. Males Herbes ha publicat també antologies com ara Savis, bojos i difunts, dedicada al decadentisme català, i Deu relats ecofuturistes, d’una actualitat rabiosa. És amb llibres com aquests, de manera lenta però segura, que es produeix la renovació del cànon català, llastat pels mandarins d’abans i pels tertulians d’ara.