CARAVAGGIO I ELS HISTORIADORS DE L’ART

El 7 d’abril es va fer pública una notícia que va sacsejar la història de l’art a escala mundial. Una casa de subhastes de Madrid, Ansorena, treia a subhasta, sense saber-ho, una suposada pintura inèdita de Caravaggio, un eccehomo. Apareixia com a obra del cercle de Josep de Ribera i el seu preu de sortida era de 1.500 euros. L’error de catalogació i el preu irrisori van mobilitzar antiquaris d’arreu del món, que ja es fregaven les mans. Tanmateix, davant el gran interès suscitat, la casa de subhastes va retirar la pintura de la subhasta per tal d’estudiar-la millor.

Un cop el portal italià Dagospia va fer pública la notícia, els esdeveniments es van desencadenar i van entrar en escena els historiadors de l’art. Mitjans italians van començar a treure notícies sobre el tema, en les quals s’esmentava que es podia tractar d’un eccehomo –desaparegut i només conegut per un document– que Caravaggio va vendre al cardenal Massimi cap al 1605. Les opinions dels experts italians s’acumulaven a la premsa, la majoria confirmant que era un Caravaggio autèntic i, molt probablement, el de Massimi. Un parell de dies després, l’historiador de l’art Iván Marcos García-Diego donava a conèixer a Ars Magazine que l’obra apareguda a Madrid podia procedir de la col·lecció de García de Avellaneda y Haro, II comte de Castrillo i virrei de Nàpols  entre el 1653 i el 1659, gràcies a un inventari del 1657 publicat el 1994 per una altra historiadora de l’art, Belén Bartolomé . Era sabut, a més, que l’eccehomo de Massimi havia viatjat a Espanya, amb la qual cosa tot lligava.

Va ser clau que la premsa donés a conèixer el nom de la família que havia portat l’obra a subhastar, els Pérez de Castro, ja que això va permetre a una altra historiadora de l’art, Itziar Arana , associar l’eccehomo amb una dada que ella mateixa havia publicat fa pocs anys, un intercanvi de quadres efectuat el 1823 entre Evaristo Pérez de Castro, un important col·leccionista de Madrid, i la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. El primer va lliurar un Alonso Cano a l’acadèmia i, a canvi, va rebre el Caravaggio, que en aquell moment encara es trobava catalogat com a tal. Tot lligava i es tancava el cercle.

Quina és la conclusió de tot plegat? Que en pocs dies els historiadors de l’art han jugat un paper cabdal en la reconstrucció de la traçabilitat de l’obra. Encara hi ha coses que no sabem, però des de l’esclat del tema, aquella pintura de la qual ho ignoràvem gairebé tot, en poc més de quinze dies va recuperar part de la seva història esborrada durant dos-cents anys. Què falta ara? Toca esperar, ja que cal certificar i confirmar de manera definitiva si es tracta, com tot sembla indicar, d’una obra de Caravaggio.