Tricicle en repòs

Les actu­a­ci­ons de Tri­ci­cle ja són història. O no. Perquè Car­les Sans deia al FAQS del dis­sabte 8 de maig que els havia que­dat l’espina de fer el comiat defi­ni­tiu, amb unes gales amb con­vi­dats. La pandèmia els va atu­rar en sec la pre­visió, molt pocs dies abans de repre­sen­tar-les al Coli­seum de Bar­ce­lona. Paco Mir, dilluns pas­sat en l’entrega dels Pre­mis de la Crítica, amb una iro­nia marca de la casa, també agraïa el guardó Gon­zalo Pérez de Ola­guer, però afe­gia que se’ls con­ce­dia just l’any en què gai­rebé no havien actuat: “És com aquell gag de Groucho Marx en què pre­gunta a un music del car­rer: «Quant costa que toquis?» «Cinc dòlars.» «I quant costa que no toquis?» «Deu dòlars.» Això de gua­nyar el nos­tre pri­mer premi de la crítica l’any que no hem actuat ens crea una certa con­fusió!” Tri­ci­cle s’ha aco­mi­a­dat dels esce­na­ris amb l’espec­ta­cle Hits. En rea­li­tat, s’han estat aco­mi­a­dant des del 2016, però ara que han vist que el sec­tor fa cos­tat al públic s’atre­vi­ran a fer tea­tre “tot seriós” en clau de tite­lles, drama o musi­cal, insis­tia càustic Mir. Volen ser nomi­nats més enllà del fet d’haver aguan­tat qua­tre dècades a l’escena vol­tant per vint països d’arreu del món, com si això no sig­ni­fiqués res de res. Aquest comiat de Tri­ci­cle coin­ci­deix amb la con­cessió del Premi Naci­o­nal del Depar­ta­ment de Cul­tura i també amb un retrat prou com­plet a l’expo­sició que s’ha inau­gu­rat al Palau Robert. Comis­sa­ri­ada per Juli Cape­lla, demos­tra que el trio d’actors va anar cons­truint el seu llen­guatge a mesura que reforçaven la relació amb els espec­ta­dors, que mai els van fallar. Joan Gràcia, Car­les Sans i Paco Mir són més família que amb els seus pro­pis ger­mans de sang. Cadascú seguirà tre­ba­llant en el camp artístic i de cara a la gale­ria dels espec­ta­dors o lec­tors. Com que Tri­ci­cle té una certa dosi de dina­mita (com aquell pro­grama de tele­visió, entre el 2000 i el 2004, que van lide­rar amb molt menys pres­su­post que el Tres estre­lles del 1987) ningú pot des­car­tar que hi tor­nin. Per això en el títol d’aquest arti­cle ja insi­nuem que Tri­ci­cle està en repòs, al garatge del Palau Robert. Si agafa una nova embran­zida a l’esce­nari o no, serà decisió de l’impre­vi­si­ble trio.

L’expo­sició del Palau Robert arrenca amb el vídeo del pro­grama 1, 2, 3 de TVE (1983). S’hi exposa una de les cami­ses mítiques del ves­tu­ari (avui aque­lla dis­fressa pas­sa­ria per una camisa moderna a l’up de la Dia­go­nal, pos­si­ble­ment). La història de Tri­ci­cle és la d’un coet que comença de casu­a­li­tat, amb tres mem­bres que no són els actu­als i que juga­ven a pro­var-se com a mims al Llan­tiol i a la I Set­mana de Mim de Bar­ce­lona, una con­vo­catòria pro­pi­ci­ada per l’Ins­ti­tut del Tea­tre. El 1981, Joan de Sagarra escri­via a La Van­guar­dia que Tri­ci­cle, tot i tenir molt bon domini del mim ja podia ple­gar. No ente­nia per què el públic havia aplau­dit tant. En canvi, Sagarra llo­ava la feina de Vol-ras, una com­pa­nyia que va néixer el 1980 i que es va des­fer el 2016, també amb el mim com a volta de clau, però sem­pre cons­truint una trama que evo­lu­ci­o­nava, que, en certa manera, nar­rava. Tri­ci­cle estava for­mat des del 1979 fins al 1981 per Gràcia, Sans i Miquel Rim­bau. De fet, aquest últim va deci­dir ple­gar just abans de l’actu­ació a la Set­mana de Mim, extrem que va obli­gar Sans i Gràcia a bus­car un subs­ti­tut. Van tru­car a un col·lega però no era a casa. Van tru­car al segon, Paco Mir, que va aga­far el telèfon i els va donar el sí, pro­ba­ble­ment sense intuir què com­por­tava aque­lla subs­ti­tució. Aquell va ser l’inici d’un trium­vi­rat que ha durat qua­tre dècades, fins avui.

Tot i el rela­tiu èxit en el seu debut en el paper imprès van seguir tre­ba­llant al Llan­tiol, on s’atre­vien a fer de tot impro­vi­sant. Fins que va sor­gir la pos­si­bi­li­tat de fer qua­tre actu­a­ci­ons comp­ta­des a La Villar­roel. Van estre­nar Manicòmic (en rea­li­tat, havien enga­nyat el pro­gra­ma­dor dient que l’obra ja estava pre­pa­rada i la van crear en temps rècord). El públic va riure molt durant l’hora i mitja de funció. Un altre cop, els espec­ta­dors reac­ci­o­na­ven per sobre de les seves pos­si­bi­li­tats. I es van veure amb cor de con­vi­dar tres empre­sa­ris perquè s’interes­sin per la seva feina. El passi es va fer en buit, sense públic ni il·lumi­nació, i quan es va aca­bar, no sabien on havien anat a parar els empre­sa­ris, “havien fugit”, deia dilluns Mir, incrèdul. Pocs dies després, en van anar a tro­bar un a la Cúpula Venus i només li van arren­car com a comen­tari “hi ha coses...”, però van intuir que l’empre­sari s’havia avor­rit. I aquí va ser quan a Tri­ci­cle –com als gals d’Astèrix– els va caure el cel al cap.

Una de les difi­cul­tats de Tri­ci­cle (el 1996 van deci­dir eli­mi­nar l’arti­cle del seu nom, fins lla­vors es conei­xien com a El Tri­ci­cle) era defi­nir el seu llen­guatge, sem­pre fora de les eti­que­tes. Tenien clar que es volien apar­tar del con­cepte de mim més clàssic, molt depu­rat (tot i la seva admi­ració per Mar­cel Mar­ceau, a qui van con­vi­dar a fer actu­a­ci­ons al Tea­tre Victòria, ja com a empre­sa­ris amb la colla del 3xtr3s), per això van voler posar clown de cognom al seu llen­guatge. Però els pallas­sos, en gene­ral, se’n dis­tan­ci­a­ven, perquè cap dels seus per­so­nat­ges res­po­nia a l’arque­tip de l’august, el cara­blanca, els excèntrics... El 1984, amb l’estrena d’Èxit, van can­viar la seva defi­nició: es feien dir “tea­tre de gest” i “tea­tre d’acció”, perquè les diver­ses situ­a­ci­ons des­en­ca­de­na­ven unes acci­ons sur­re­a­lis­tes que aixe­ca­ven l’ànim i la ima­gi­nació del públic. Aquest últim, tea­tre d’acció, va ser el que va figu­rar a la seva tar­geta de pre­sen­tació a par­tir de l’espec­ta­cle del 1986, Slàstic. Més tard, vin­drien Terrífic (1991), Entre­tres (1996), Tri­ci­cle 20 (2000), Tri­ci­cle 25 (2005), Sit (2005), Gar­rick (2007), Bits (2012) i, final­ment, Hits (2016). Més enllà de les eti­que­tes, però, el que va cons­truir la clau per tan­car espec­ta­cles amb una certa coherència va ser tro­bar un nexe que els rela­cionés. Manicòmic era una peça a par­tir de gags inde­pen­dents i amb un pre­sen­ta­dor que els anava donant peu. En els seus pri­mers viat­ges, van començar a reco­llir anècdo­tes, i van veure que l’aero­port podia ser un punt de tro­bada de tots els gags. Ja no van aban­do­nar aquest for­mat. Ni tam­poc la veu en off que aju­dava a situar el gag (que ells defi­nei­xen com la uni­tat mínima d’humor) o la situ­ació còmica. Slàstic el van rela­ci­o­nar amb el món de l’esport (ja es flai­ra­ven els Jocs Olímpics a Bar­ce­lona). El 1991, es van ins­pi­rar en les cases de ter­ror (entra­ven a la casa de Freddy Kru­e­ger del Tibi­dabo i pre­nien notes) per crear Terrífic. Volien fer una peça en què tota l’esce­no­gra­fia cabés a la cami­o­neta d’Exit. I sí que van omplir la cami­o­neta, però.... també un camió de gran tonatge. L’esce­no­gra­fia era tan immensa que, per poder atra­par el públic, exi­gia una ener­gia extra dels intèrprets. I per això tots tres van tenir clar que seria l’obra que mai repo­sa­rien. L’única peça cons­truïda a par­tir d’uns per­so­nat­ges, com el que podria ser la trama d’una sit­com, va ser Entre­tres. Segons con­fes­sen a l’expo­sició del Palau Robert (oberta fins a prin­ci­pis d’octu­bre i amb entrada lliure), aquesta és la pre­fe­rida dels tres. Tant és així que es van atre­vir a entrar a l’Off-Bro­adway amb aquest títol. El públic dels Estats Units ja els havia aplau­dit amb una breu gira d’Exit. Ara es volien implan­tar en una de les pla­ces mítiques del tea­tre mun­dial. Van aten­dre les peti­ci­ons dels pro­duc­tors ame­ri­cans i hi van estre­nar. La veri­tat és que una crítica demo­li­dora, aquest cop sí, va refre­dar el públic. I van aban­do­nar el seu somni ame­ricà (sovint diuen que han pen­jat aque­lla crítica al lavabo de l’ofi­cina, com a broma pesada dels mem­bres de Tri­ci­cle). És un extrem que mai ens hem atre­vit a com­pro­var, per pudor.

¿Tri­ci­cle és la com­pa­nyia més lon­geva de la car­te­llera con­tem­porània cata­lana? En rea­li­tat grups com Els Joglars (1962), Come­di­ants (1971), Dagoll Dagom (1974) i pro­jec­tes com el Tea­tre Lliure (1976) van aparèixer abans que el trio còmic. Amb La Fura dels Baus (1979) coin­ci­dei­xen en l’any de nai­xe­ment. El mèrit, amb raó, que han rei­vin­di­cat sem­pre els de Tri­ci­cle és que són els únics que han man­tin­gut la for­mació d’intèrprets esta­ble des del 1981, amb algu­nes excep­ci­ons: Paco Mir es va tren­car un peu el 1983 (el va subs­ti­tuir Toni Albà) i l’altre el 1989 (el va cobrir Ramon Tetas). Tri­ci­cle tam­poc arri­bava a totes les deman­des dels tea­tres i va crear una com­pa­nyia paral·lela per cobrir aquesta segona gira. El 1998, el grup va pren­dre nom propi, Clow­nic, i fins i tot va aca­bar fent algun espec­ta­cle seu a par­tir del llen­guatge de Tri­ci­cle.

Els espec­ta­cles de la com­pa­nyia s’han anat esti­rant en el calen­dari, a par­tir que va anar aug­men­tant la demanda de fer llar­gues tem­po­ra­des. Amb la garan­tia que el públic no els ha fallat mai, es van atre­vir a aban­do­nar la car­re­tera als estius (perquè se’ls acu­mu­la­ven les fes­tes majors i els viat­ges esgo­ta­dors i també les dates de Nadal). És un petit pri­vi­legi que van gua­nyar amb el temps. D’altra banda, també van seguir tre­ba­llant indi­vi­du­al­ment o en grup en altres pro­jec­tes pro­fes­si­o­nals. Per exem­ple, el 1998, van diri­gir con­jun­ta­ment una pro­ducció d’El bar­ber de Sevi­lla al Tea­tre Victòria. O es van atre­vir a diri­gir tota una icona dels seus ado­rats Monty Pyt­hon, Spa­ma­lot (2009), a la mateixa sala del Paral·lel. Poste­ri­or­ment, van repe­tir aven­tura amb Fore­ver young, al Poli­o­rama (2012). Joan Gràcia diri­geix espec­ta­cles en una dis­co­teca de Palma (també va ser el res­pon­sa­ble del pro­jecte des­a­pa­re­gut al Tea­tre Prin­ci­pal de Bar­ce­lona, pro­cu­rant imi­tar el somni del Res­tau­rant de sopar espec­ta­cle de l’Scala de la Bar­ce­lona de finals dels anys setanta