Teatre

Tricicle en repòs

Una exposició al Palau Robert repassa els quaranta anys de trajectòria de la companyia, que dilluns va rebre el guardó Gonzalo Pérez de Olaguer dels Premis de la Crítica

JOCS OLÍMPICS
‘Slàstic’ va saber fer humor amb l’esport coincidint amb el nomenament de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics
LONGEVITAT
Un dels mèrits indiscutibles de la companyia ha estat aguantar en forma
i en bona entesa
el repartiment d’intèrprets durant quatre dècades
ALTRES CAMPS
Tricicle s’ha interessat per ser exhibidor amb 3xtr3s i per formar nous actors a través de l’Eòlia, a més de tastar, puntualment, la televisió
SALUDAR EL PÚBLIC
Tricicle convida a un humor fresc, que reuneix generacions en el mateix esclat. Surten a saludar el públic cada cop amb un somriure de pam

Les actu­a­ci­ons de Tri­ci­cle ja són història. O no. Perquè Car­les Sans deia al FAQS del dis­sabte 8 de maig que els havia que­dat l’espina de fer el comiat defi­ni­tiu, amb unes gales amb con­vi­dats. La pandèmia els va atu­rar en sec la pre­visió, molt pocs dies abans de repre­sen­tar-les al Coli­seum de Bar­ce­lona. Paco Mir, dilluns pas­sat en l’entrega dels Pre­mis de la Crítica, amb una iro­nia marca de la casa, també agraïa el guardó Gon­zalo Pérez de Ola­guer, però afe­gia que se’ls con­ce­dia just l’any en què gai­rebé no havien actuat: “És com aquell gag de Groucho Marx en què pre­gunta a un music del car­rer: «Quant costa que toquis?» «Cinc dòlars.» «I quant costa que no toquis?» «Deu dòlars.» Això de gua­nyar el nos­tre pri­mer premi de la crítica l’any que no hem actuat ens crea una certa con­fusió!” Tri­ci­cle s’ha aco­mi­a­dat dels esce­na­ris amb l’espec­ta­cle Hits. En rea­li­tat, s’han estat aco­mi­a­dant des del 2016, però ara que han vist que el sec­tor fa cos­tat al públic s’atre­vi­ran a fer tea­tre “tot seriós” en clau de tite­lles, drama o musi­cal, insis­tia càustic Mir. Volen ser nomi­nats més enllà del fet d’haver aguan­tat qua­tre dècades a l’escena vol­tant per vint països d’arreu del món, com si això no sig­ni­fiqués res de res. Aquest comiat de Tri­ci­cle coin­ci­deix amb la con­cessió del Premi Naci­o­nal del Depar­ta­ment de Cul­tura i també amb un retrat prou com­plet a l’expo­sició que s’ha inau­gu­rat al Palau Robert. Comis­sa­ri­ada per Juli Cape­lla, demos­tra que el trio d’actors va anar cons­truint el seu llen­guatge a mesura que reforçaven la relació amb els espec­ta­dors, que mai els van fallar. Joan Gràcia, Car­les Sans i Paco Mir són més família que amb els seus pro­pis ger­mans de sang. Cadascú seguirà tre­ba­llant en el camp artístic i de cara a la gale­ria dels espec­ta­dors o lec­tors. Com que Tri­ci­cle té una certa dosi de dina­mita (com aquell pro­grama de tele­visió, entre el 2000 i el 2004, que van lide­rar amb molt menys pres­su­post que el Tres estre­lles del 1987) ningú pot des­car­tar que hi tor­nin. Per això en el títol d’aquest arti­cle ja insi­nuem que Tri­ci­cle està en repòs, al garatge del Palau Robert. Si agafa una nova embran­zida a l’esce­nari o no, serà decisió de l’impre­vi­si­ble trio.

L’expo­sició del Palau Robert arrenca amb el vídeo del pro­grama 1, 2, 3 de TVE (1983). S’hi exposa una de les cami­ses mítiques del ves­tu­ari (avui aque­lla dis­fressa pas­sa­ria per una camisa moderna a l’up de la Dia­go­nal, pos­si­ble­ment). La història de Tri­ci­cle és la d’un coet que comença de casu­a­li­tat, amb tres mem­bres que no són els actu­als i que juga­ven a pro­var-se com a mims al Llan­tiol i a la I Set­mana de Mim de Bar­ce­lona, una con­vo­catòria pro­pi­ci­ada per l’Ins­ti­tut del Tea­tre. El 1981, Joan de Sagarra escri­via a La Van­guar­dia que Tri­ci­cle, tot i tenir molt bon domini del mim ja podia ple­gar. No ente­nia per què el públic havia aplau­dit tant. En canvi, Sagarra llo­ava la feina de Vol-ras, una com­pa­nyia que va néixer el 1980 i que es va des­fer el 2016, també amb el mim com a volta de clau, però sem­pre cons­truint una trama que evo­lu­ci­o­nava, que, en certa manera, nar­rava. Tri­ci­cle estava for­mat des del 1979 fins al 1981 per Gràcia, Sans i Miquel Rim­bau. De fet, aquest últim va deci­dir ple­gar just abans de l’actu­ació a la Set­mana de Mim, extrem que va obli­gar Sans i Gràcia a bus­car un subs­ti­tut. Van tru­car a un col·lega però no era a casa. Van tru­car al segon, Paco Mir, que va aga­far el telèfon i els va donar el sí, pro­ba­ble­ment sense intuir què com­por­tava aque­lla subs­ti­tució. Aquell va ser l’inici d’un trium­vi­rat que ha durat qua­tre dècades, fins avui.

Tot i el rela­tiu èxit en el seu debut en el paper imprès van seguir tre­ba­llant al Llan­tiol, on s’atre­vien a fer de tot impro­vi­sant. Fins que va sor­gir la pos­si­bi­li­tat de fer qua­tre actu­a­ci­ons comp­ta­des a La Villar­roel. Van estre­nar Manicòmic (en rea­li­tat, havien enga­nyat el pro­gra­ma­dor dient que l’obra ja estava pre­pa­rada i la van crear en temps rècord). El públic va riure molt durant l’hora i mitja de funció. Un altre cop, els espec­ta­dors reac­ci­o­na­ven per sobre de les seves pos­si­bi­li­tats. I es van veure amb cor de con­vi­dar tres empre­sa­ris perquè s’interes­sin per la seva feina. El passi es va fer en buit, sense públic ni il·lumi­nació, i quan es va aca­bar, no sabien on havien anat a parar els empre­sa­ris, “havien fugit”, deia dilluns Mir, incrèdul. Pocs dies després, en van anar a tro­bar un a la Cúpula Venus i només li van arren­car com a comen­tari “hi ha coses...”, però van intuir que l’empre­sari s’havia avor­rit. I aquí va ser quan a Tri­ci­cle –com als gals d’Astèrix– els va caure el cel al cap.

Una de les difi­cul­tats de Tri­ci­cle (el 1996 van deci­dir eli­mi­nar l’arti­cle del seu nom, fins lla­vors es conei­xien com a El Tri­ci­cle) era defi­nir el seu llen­guatge, sem­pre fora de les eti­que­tes. Tenien clar que es volien apar­tar del con­cepte de mim més clàssic, molt depu­rat (tot i la seva admi­ració per Mar­cel Mar­ceau, a qui van con­vi­dar a fer actu­a­ci­ons al Tea­tre Victòria, ja com a empre­sa­ris amb la colla del 3xtr3s), per això van voler posar clown de cognom al seu llen­guatge. Però els pallas­sos, en gene­ral, se’n dis­tan­ci­a­ven, perquè cap dels seus per­so­nat­ges res­po­nia a l’arque­tip de l’august, el cara­blanca, els excèntrics... El 1984, amb l’estrena d’Èxit, van can­viar la seva defi­nició: es feien dir “tea­tre de gest” i “tea­tre d’acció”, perquè les diver­ses situ­a­ci­ons des­en­ca­de­na­ven unes acci­ons sur­re­a­lis­tes que aixe­ca­ven l’ànim i la ima­gi­nació del públic. Aquest últim, tea­tre d’acció, va ser el que va figu­rar a la seva tar­geta de pre­sen­tació a par­tir de l’espec­ta­cle del 1986, Slàstic. Més tard, vin­drien Terrífic (1991), Entre­tres (1996), Tri­ci­cle 20 (2000), Tri­ci­cle 25 (2005), Sit (2005), Gar­rick (2007), Bits (2012) i, final­ment, Hits (2016). Més enllà de les eti­que­tes, però, el que va cons­truir la clau per tan­car espec­ta­cles amb una certa coherència va ser tro­bar un nexe que els rela­cionés. Manicòmic era una peça a par­tir de gags inde­pen­dents i amb un pre­sen­ta­dor que els anava donant peu. En els seus pri­mers viat­ges, van començar a reco­llir anècdo­tes, i van veure que l’aero­port podia ser un punt de tro­bada de tots els gags. Ja no van aban­do­nar aquest for­mat. Ni tam­poc la veu en off que aju­dava a situar el gag (que ells defi­nei­xen com la uni­tat mínima d’humor) o la situ­ació còmica. Slàstic el van rela­ci­o­nar amb el món de l’esport (ja es flai­ra­ven els Jocs Olímpics a Bar­ce­lona). El 1991, es van ins­pi­rar en les cases de ter­ror (entra­ven a la casa de Freddy Kru­e­ger del Tibi­dabo i pre­nien notes) per crear Terrífic. Volien fer una peça en què tota l’esce­no­gra­fia cabés a la cami­o­neta d’Exit. I sí que van omplir la cami­o­neta, però.... també un camió de gran tonatge. L’esce­no­gra­fia era tan immensa que, per poder atra­par el públic, exi­gia una ener­gia extra dels intèrprets. I per això tots tres van tenir clar que seria l’obra que mai repo­sa­rien. L’única peça cons­truïda a par­tir d’uns per­so­nat­ges, com el que podria ser la trama d’una sit­com, va ser Entre­tres. Segons con­fes­sen a l’expo­sició del Palau Robert (oberta fins a prin­ci­pis d’octu­bre i amb entrada lliure), aquesta és la pre­fe­rida dels tres. Tant és així que es van atre­vir a entrar a l’Off-Bro­adway amb aquest títol. El públic dels Estats Units ja els havia aplau­dit amb una breu gira d’Exit. Ara es volien implan­tar en una de les pla­ces mítiques del tea­tre mun­dial. Van aten­dre les peti­ci­ons dels pro­duc­tors ame­ri­cans i hi van estre­nar. La veri­tat és que una crítica demo­li­dora, aquest cop sí, va refre­dar el públic. I van aban­do­nar el seu somni ame­ricà (sovint diuen que han pen­jat aque­lla crítica al lavabo de l’ofi­cina, com a broma pesada dels mem­bres de Tri­ci­cle). És un extrem que mai ens hem atre­vit a com­pro­var, per pudor.

¿Tri­ci­cle és la com­pa­nyia més lon­geva de la car­te­llera con­tem­porània cata­lana? En rea­li­tat grups com Els Joglars (1962), Come­di­ants (1971), Dagoll Dagom (1974) i pro­jec­tes com el Tea­tre Lliure (1976) van aparèixer abans que el trio còmic. Amb La Fura dels Baus (1979) coin­ci­dei­xen en l’any de nai­xe­ment. El mèrit, amb raó, que han rei­vin­di­cat sem­pre els de Tri­ci­cle és que són els únics que han man­tin­gut la for­mació d’intèrprets esta­ble des del 1981, amb algu­nes excep­ci­ons: Paco Mir es va tren­car un peu el 1983 (el va subs­ti­tuir Toni Albà) i l’altre el 1989 (el va cobrir Ramon Tetas). Tri­ci­cle tam­poc arri­bava a totes les deman­des dels tea­tres i va crear una com­pa­nyia paral·lela per cobrir aquesta segona gira. El 1998, el grup va pren­dre nom propi, Clow­nic, i fins i tot va aca­bar fent algun espec­ta­cle seu a par­tir del llen­guatge de Tri­ci­cle.

Els espec­ta­cles de la com­pa­nyia s’han anat esti­rant en el calen­dari, a par­tir que va anar aug­men­tant la demanda de fer llar­gues tem­po­ra­des. Amb la garan­tia que el públic no els ha fallat mai, es van atre­vir a aban­do­nar la car­re­tera als estius (perquè se’ls acu­mu­la­ven les fes­tes majors i els viat­ges esgo­ta­dors i també les dates de Nadal). És un petit pri­vi­legi que van gua­nyar amb el temps. D’altra banda, també van seguir tre­ba­llant indi­vi­du­al­ment o en grup en altres pro­jec­tes pro­fes­si­o­nals. Per exem­ple, el 1998, van diri­gir con­jun­ta­ment una pro­ducció d’El bar­ber de Sevi­lla al Tea­tre Victòria. O es van atre­vir a diri­gir tota una icona dels seus ado­rats Monty Pyt­hon, Spa­ma­lot (2009), a la mateixa sala del Paral·lel. Poste­ri­or­ment, van repe­tir aven­tura amb Fore­ver young, al Poli­o­rama (2012). Joan Gràcia diri­geix espec­ta­cles en una dis­co­teca de Palma (també va ser el res­pon­sa­ble del pro­jecte des­a­pa­re­gut al Tea­tre Prin­ci­pal de Bar­ce­lona, pro­cu­rant imi­tar el somni del Res­tau­rant de sopar espec­ta­cle de l’Scala de la Bar­ce­lona de finals dels anys setanta

Una PARELLA DE TRES

Carles Sans té clar que les parelles serien més estables si fossin de tres membres. A ells els ha anat molt bé. Comptar amb tres veus que decideixen i que creen, obliga a ser molt tolerant amb l’altre i a no desaprofitar gaire el que proposen els altres dos, perquè, per fer un espectacle cal un consens, i això implica que tot

el que apareix en escena els diverteix a tots tres. Un repte complicat, però que el grup ha portat fins a l’extrem. I els ha anat prou bé. Certament, tots tres han tingut l’oportunitat de compensar aquelles idees que no reeixien dins. Han permès, quasi promogut, la promiscuïtat artística.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor