Ferran Soldevila
Història d’un país normal
Es compleixen cinquanta anys de la mort de Ferran Soldevila, intel·lectual polifacètic i un dels principals historiadors catalans, amb una obra caracteritzada pel rigor acadèmic i la voluntat de divulgar la història del país
El 6 de novembre del 1935, poques setmanes després de l’aparició del darrer volum de la Història de Catalunya escrita per Ferran Soldevila, el periodista Manuel Brunet s’aventurava a afirmar: “[Aquesta obra] marcarà una fita tan important com en la nostra literatura l’aparició del Diccionari d’en Fabra.” El redactor de La Veu de Catalunya, un intel·lectual de prestigi, era plenament conscient de la necessitat de disposar d’una “bona història de Catalunya, una història que, com les bones històries, fos ben estructurada i ben escrita”. No es tractava d’una exageració. Aquella Història, que apareixia en un moment especialment transcendental, amb la consecució de la fita autonòmica (malgrat el parèntesi posterior al 6 d’octubre del 1934) i el nou marc del llibertats del període republicà, va permetre situar la historiografia del país en el mapa europeu i va contribuir a normalitzar-la i a augmentar-ne el prestigi. I, sobretot, a popularitzar-la, a convertir-la en un instrument útil per al país.
Tot i que Soldevila ja havia publicat algunes síntesis, com la que va escriure per a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, aquella Història de Catalunya representava un repte majúscul, i no només per la falta de referents, sinó també pels buits de recerca. Malgrat tot, Soldevila va assumir l’encàrrec i va aconseguir reconstruir un relat plenament coherent, amb un rigor documental notable i una redacció impecable, a l’altura de qualsevol obra literària. De fet, un dels trets més remarcables de la producció de Ferran Soldevila és la seva prosa acurada, pensada per captivar el lector des del primer instant. Una prosa en què en algunes ocasions pren un perfil marcadament periodístic i en d’altres assumeix un to de dramaturg. En el prefaci de la seva Història de Catalunya, per donar-ne exemple, assegurava: “No s’ha volgut amagar dins els plecs de les nostres glòries més denses, cap de les misèries que les han rosegades o malmeses. Sols així podia cobrar tot el seu admirable sentit la tragèdia de la nostra història.”
La Història de Catalunya de Ferran Soldevila va tenir un èxit impressionant. I no només de crítica. Durant els anys de la República es va convertir en un autèntic best-seller, encapçalant la llista de llibres més venuts a les diades de Sant Jordi. I durant diverses generacions, les seves interpretacions van quedar impregnades en l’imaginari col·lectiu.
A banda de les seves síntesis, que li van donar popularitat, Soldevila també va destacar com un especialista en l’època medieval, sobretot en l’etapa que abasta els dos grans reis del segle XIII, Jaume I el Conqueridor i Pere el Gran. La seva activitat com a arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, durant la guerra i del 1955 al 1964, li van facilitar el contacte amb la documentació de l’època. D’aquell període destaca la monografia de Pere el Gran, que va deixar inacabada, i la publicació de les quatre grans cròniques medievals, a les quals va incorporar una abundant anotació històrica i que va aparèixer en un volum el mateix any de la seva mort.
Un ciutadà compromès
Ferran Soldevila també va ser un ciutadà compromès amb el seu país. I no només per la seva contribució a descobrir i a explicar el passat, sinó també perquè va mantenir “una fidelitat irreductible a les seves idees”, tal com va destacar la historiadora Eva Serra. I aquesta fidelitat és la que explica “l’elevat grau de compromís amb la societat”.
Malgrat la seva vinculació política, inicialment a Acció Catalana –una escissió de la Lliga Regionalista– i, posteriorment, a Esquerra Republicana, Soldevila no va ser mai un home de partit i més aviat va destacar per defensar una política de “concòrdia interna” a partir de la reivindicació del màxim autogovern i de la defensa d’una llengua i d’una cultura pròpies; sense oblidar la seva concepció plena de la nació (els Països Catalans), que va aplicar sense complexos en tota la seva producció historiogràfica.
A partir del 1923, es va comprometre en la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i va viure el període de la República amb una notable passió. La seva crònica sobre la jornada del 14 d’abril del 1931, apareguda a les pàgines de la Revista de Girona, és, encara avui, un dels millors testimonis d’aquella fita i un exercici ple d’atreviment, en què converteix el present en història i assumeix sense problemes el doble paper d’historiador i periodista.
Arran de la derrota republicana, Soldevila va haver d’emprendre el camí de l’exili. Quan va retornar, a partir del 1943, la seva activitat no es va limitar a la resistència cultural, a través de l’Institut d’Estudis Catalans i dels Estudis Universitaris Catalans. També es va atrevir a contestar, com a historiador, la visió uniformitzadora del passat espanyol i va redactar una voluminosa Història d’Espanya (1952-1959) que va representar, malgrat els impediments de les autoritats franquistes, una alenada de frescor, una resistència cultural exercida des d’on millor podia fer-la, com a historiador.
Intel·lectual eclèctic
L’activitat com a historiador és la més coneguda de Ferran Soldevila, però es tracta d’un intel·lectual polifacètic. Va destacar com a poeta, dramaturg, periodista, professor, arxiver, traductor i dietarista. I cadascuna d’aquestes facetes es van retroalimentar fins a esdevenir indestriables. En una entrevista que l’escriptor Baltasar Porcel li va fer el 1967, Soldevila afirmava: “Em sembla que mutilaria la meva personalitat si en volgués suprimir alguna.” Malgrat tot, ha estat en els darrers anys, sobretot arran del centenari del seu naixement, quan totes aquestes activitats, que amaren de la seva producció historiogràfica, han pres personalitat pròpia.
Soldevila va ser un excel·lent periodista, amb una obra ingent, a voltes incisiva, però sempre intel·lectualment sòlida. La seva tasca com a periodista es va concretar sobretot a les pàgines de La Publicitat, però també en altres capçaleres, com ara D’Ací i d’Allà i Mirador, per posar-ne només alguns exemples. Els seus articles no només incorporaven una mirada al passat, sinó que anaven molt més enllà per participar en la crítica i el pensament polítics. La preocupació per la llengua i les seves capacitats literàries també el van convertir en un prosista de renom, amb sòlides incursions en la poesia i la dramatúrgia. Un altre dels vessants que han emergit en els darrers anys és la seva activitat com a dietarista. Soldevila va escriure pàgines i pàgines de dietaris que havien de servir de base per a les seves memòries. No les va arribar a escriure, però va deixar unes notes fresques, extretes del moment i plenes de reflexions interessants.
Soldevila era un treballador incansable, capaç de convertir el llit en el seu despatx particular i d’investigar hores i hores ininterrompudament. Però la ingent producció que va deixar, gairebé inabastable, no responia només a la seva tenacitat, sinó també a la seva autocrítica, que el va impulsar a revisar de dalt a baix diversos textos, entre ells la mateixa Història de Catalunya, que va reeditar el 1962-1963 i a la qual va incorporar els darrers estudis de Pierre Vilar, de qui admirava la capacitat per “posar de manifest l’enllaç dels fets econòmics amb els fets qualificats per la novella nomenclatura d’événementiels”. Tot plegat, sense deixar de ser fidel a la seva interpretació i a la seva metodologia. També l’impulsava la voluntat de contribuir a situar Catalunya entre la resta de països del món, amb plena igualtat. Volia, en paraules seves, contribuir a “fer de Catalunya un poble normal”.
Història de Catalunya
1934-1935
Un best-seller que va situar Soldevila com a historiador de referència. El 1962/63 se’n va publicar una segona edició, corregida i augmentada, que incorporava les principals aportacions historiogràfiques.
Història de la proclamació de la República a Catalunya
1931
Quan es va proclamar la República, Soldevila era director de la Revista de Catalunya i hi va escriure una crònica en què el periodisme esdevenia història, reeditada el 1977.
Historia de España
1952-1959
Una obra monumental que ofereix una Història d’Espanya “examinada des de la perifèria”. La va redactar en català i s’havia de traduir al castellà, l’anglès i el francès, però només va aparèixer en espanyol.
Història de Catalunya. Primeres lectures
1933
Un llibre de capçalera per a molts infants. Fins al 1937, se’n van fer quatre edicions i el 1967 es va reeditar amb el títol d’Història de Catalunya il·lustrada, amb dibuixos de Josep Granyer.
Hores angleses
1938
Soldevila es va establir a Liverpool entre el 1926 i el 1928 com a lector de literatures hispàniques. D’aquella experiència, en va sortir un llibre editat durant la guerra i reeditat el 2011 per l’editorial Adesiara.
Dietaris de l’exili i del retorn - Els dietaris retrobats
1995-2007
Més de 1.400 pàgines de dietaris que abasten el període de l’exili i el retorn, editats per Enric Pujol i publicats per Eliseu Climent.
Les quatre grans Cròniques
1971
Un aplec de les principals cròniques, amb estudis introductoris i una abundant anotació històrica de Soldevila. Va aparèixer en un volum, però l’IEC el va reeditar en cinc entre el 2007 i el 2016.
Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)
2018
Enric Pujol i Josep Clara van recuperar i anotar 470 cartes que Soldevila va escriure a diferents corresponsals durant el període comprès entre el 1912 i el 1970.
Cartes d’amor i d’exili
2009
El vessant més íntim de Ferran Soldevila. Recull més de dues-centes cartes que va intercanviar amb la poeta Rosa Leveroni, amb qui va mantenir una relació extramatrimonial.
Al llarg de la meva vida
1970
Un volum que aplega el Dietari de la República i la Guerra Civil, alguns articles dels anys vint i trenta i Hores angleses. Publicat el 1970 i editat dos anys després, en els dos casos per Edicions 62.