A QUI TRUCARÀS?
El 1984 d’aquells nostres meravellosos anys va ser prolífic en bon cinema. Si més no d’aquell que, com una queixalada vampírica, se t’inoculava a la sang per esdevenir un cinèfil etern. Recordo com amb el meu fidel i bon amic Enric no ens podíem resistir, diumenge sí, diumenge també, al poder evocador de la cartellera i quèiem subjugats a la seva poderosa atracció. No ens en perdíem ni una, tot i que allò de quedar-nos a la butaca per repetir la mateixa pel·lícula en la sessió següent ho vam fer en comptades ocasions. No obstant això, si la memòria no em falla, recordo que aquell any, amb poc temps de diferència ho vam fer amb Terminator i Els caçafantasmes. Doncs sí, perquè encara que érem joves preadolescents amb les hormones disparades i l’acne com a repel·lent érem capaços de disfrutar com beneits tant amb el nostre estimat Schwarzenegger com amb les desventures d’una colla de nerds vestits d’astronautes i perseguint fantasmes. I és que al film d’Ivan Reitman, malgrat el seu bizarrisme, ningú li discuteix l’etiqueta de clàssic.
El primer que ens ve tot recordant-la és aquella tonada en anglès de la cançó de Ray Parker Jr., potenciada per la banda sonora d’Elmer Bernstein: “Si hi ha quelcom estrany / al teu veïnat / a qui trucaràs? Ghostbusters!” Tan enganxosa com el moc verd que atrapen primer, va esdevenir tota una icona de l’època. Com també ho van ser el cotxe Ecto-1 amb què la colla de científics friquis deambulava per la ciutat a la recerca d’ectoplasmes o aquell reeixit anagrama de prohibit els fantasmes que es manté com un logo a l’altura d’altres marques registrades gràcies a l’eco que n’han fet seqüel·les (la majoria infumables) o, encara millor, homenatges com els de Stranger Things vestint els protagonistes de caçafantasmes per carnaval o la col·lecció de Playmobil que tot membre de la Generació X nostàlgic desitja.
Tanmateix, no tot van ser flors i violes per a la pel·lícula, que va recaptar més de 295 milions a tot el món i es va convertir en la comèdia més taquillera del seu temps. Gran aficionat als temes paranormals, Dan Aykroyd, després de perpetrar Els Blues Brothers, barrinava fer una pel·lícula sobre caçadors de fantasmes amb el seu camarada John Belushi. Però com ja sabem, ell malauradament sí que va portar més enllà del límit allò de canalla a tot ritme, i van ser Ivan Reitman i Harold Ramis els que el van ajudar a concebre el guió d’aquell esbojarrat projecte que van vendre a Columbia Pictures, que necessitava omplir un forat l’estiu del 84. Tanta devia ser la urgència que a l’estudi no li va importar que el final no estigués resolt ni que la producció estigués marcada per les improvisacions (per sort, la majoria acabarien sent afortunades).
La culpa no va ser del txa-txa-txa, sinó de l’inclassificable Bill Murray, que es va acabar inventant quasi totes les seves línies. I això que el paper del cínic i caradura Peter Venkman no només l’havia d’encarnar Belushi, sinó abans que Murray, Chevy Chase o Michael Keaton. Amb un repartiment inspirat, deixant-se endur per les improvisacions de Murray, a més de la seva química amb la sexi Sigourney Weaver, i l’esmentada banda sonora, només calien uns efectes especials a l’altura del Marshmallow Man gegant perquè els espectadors ens deixéssim endur per una pel·lícula que combinava a la perfecció humor i terror. I ja sabem que per riure i per passar por (plorar, també, a banda) és pel que paguem per anar al cinema.
Tres dècades i mitja després, sembla mentida, la cosa continua funcionant, molt més que les maleïdes seqüeles (l’última, un reboot femení sense mojo, com diria Austin Powers). Ara es diu que se’n farà una tercera, de la qual només sabem que la dirigirà Jason Reitman, el fill del realitzador de les dues primeres entregues. Em sembla perfecte, però jo abans estalviaré els diners i em demanaré per Reis el cotxe dels clicks, perquè quan el vegi a la lleixa del despatx em vingui al cap “a qui trucaràs?” I jo cridaré ben alt: als Ghostbusters!