ABUSOS I MENTIDES

Una nena de 14 d’anys presenta una redacció a l’escola en què explica un episodi de violència domèstica. Immediatament, s’activen les alarmes i des del centre s’avisen els serveis socials. Així comença la minisèrie danesa Que viene el lobo (Cry Wolf), vuit episodis que endinsen l’espectador en un drama familiar explicat amb una certa fredor nòrdica però no per això menys punyent.

La seva creadora és Maja Jul Larsen, escriptora i guionista reconeguda sobretot per la sèrie Borgen, que ara també ha guanyat un quants premis més per aquesta aproximació a la complexitat del treball dels serveis socials en els casos de maltractaments en l’àmbit de la família. La gran protagonista de la sèrie és Holly, la nena, que juntament amb el seu germà petit, Theo, seran traslladats a una casa d’acollida mentre s’investiga el cas. Holly reconeix davant d’un veterà assistent social, Lars, que el seu padrastre Simon la pega, però no vol donar més detalls.

Lars assumeix que la noia està terroritzada i decideix la seva extracció familiar d’urgència, tenint en compte que el padrastre té antecedents previs per agressions. Però més enllà de la versió de la Holly no hi ha cap prova concreta ni cap testimoni que li doni veracitat. Ni tan sols la seva mare, Dea, es posa de part seva. En els primers capítols, la sèrie juga amb l’ambigüitat i veurem com s’escampa la sospita que Holly s’estigui inventat les acusacions contra Simon per cridar l’atenció o com una venjança contra la seva mare. Mentrestant, Dea i Simon fan tot el que els demanen els serveis socials. La parella assegura que no entén les acusacions de Holly, atribuint-les a un arravatament propi de l’adolescència. Advocats, policies, psicòlegs infantils, treballadors socials... tot de professionals es mobilitzaran per intentar buscar la solució que els sembli millor per garantir el benestar dels dos germans, en una trama que es va embolicant.

Mentre veiem Holly cada cop més angoixada –no se sap si perquè està realment traumatitzada o perquè està mentint i s’adona del drama que ha desencadenat– els superiors de Lars comencen a dubtar del seu bon criteri a l’hora de creure’s la versió de la criatura. Lars arrossega un gran sentiment de culpa perquè en una ocasió anterior no va preveure els efectes de la violència en una família en què el pare va acabar matant la seva dona i els fills. Això fa que en algun moment ell també tingui dubtes, i que finalment sigui apartat del cas, que farà un gir inesperat en els últims capítols.

La sèrie allarga una mica massa la intriga sobre el que de debò passa a la família de Holly. També explica la història de manera asèptica i sense grans escarafalls, però precisament aquesta fórmula la fa molt realista i impactant. I aquest és precisament un dels seus ganxos, que ens creiem i desconfiem dels personatges a parts iguals. Destaca sobretot la interpretació de Flora Ofelia Hofman Lindahl, que amb només 14 anys –els mateixos que el seu personatge, Holly– aconsegueix encongir el cor de l’espectador amb una simple mirada. En un mateix episodi podem pensar que realment és la víctima i dues escenes després estar convençuts que s’ho ha inventat tot.