JOAN MARGARIT, ‘IN MEMORIAM’

Dimarts passat hi va haver al Liceu de Barcelona un acte d’homenatge a l’excel·lent poeta i estimat amic Joan Margarit, un dels indestructibles, d’aquells que els veus tan forts, tan segurs, tan carregats de confiança i disposats a repartir-la amb una generositat sense recompte, que quan moren et queda un sentiment d’absurd, d’injustícia i de falta de sentit destacables fins i tot en un món tan fet d’aquestes coses.

En l’acte de dimarts, alguns no hi anàvem a passar una estona entretinguda, sinó a evocar l’amic des de coses sabudes per la majoria, agraïdes d’escoltar en comunitat. L’acte es va iniciar amb una entrevista dialogada amb Esther Vera com a presentadora, i dos ponents: el dilecte amic García Montero, amb qui, superades les ganes de completar-li les frases que no s’acabava mai de treure de la boca, qualsevol s’hi hauria quedat per conversar-hi sobre el que queda de la dicotomia poesia-veritat després de Keats. L’altre, un senyor que es va escarxofar a la butaca com disposat a mirar un serial per la tele –només faltava que li posessin una taula al davant perquè hi fotés els peus–, va desgranar amb aires i to de bandarra de discoteca un rosari d’obvietats i collonades fins a tenir les penques de dir que alguns “amics” salvaven Joan Margarit de fer el ridícul. A la sortida em van dir que és catedràtic d’universitat. Sabia que l’alma mater està en hores baixes, però si acull individus com aquest, ja es pot donar per morta i enterrada.

Tot seguit, l’orquestra del Liceu, dirigida per Joan Ponç, va obsequiar amb una tronadíssima versió de l’adagio central del Concert Emperador de Beethoven, una peça intensament expressiva que va sonar com si Harnoncourt i Gardiner no haguessin passat pel món, exsangüe, plana, avorrida, amb un tempo soporífer. Tocava despertar-se, amb la recitació dels poemes: només Serrat, Rovira, Riera i Cuní van sobreviure a l’execució –en tots els sentits del mot– de l’adagio de Barber (un tòpic de la sentimentalitat com el d’Albinoni, o com dels casaments les marxes de Mendelssohn i Wagner), perquè tenen la veu potent o, tan sols, perquè van tenir la sort de no ser esclafats pel fortissimo orquestral, tal com els va passar a Paco Ibáñez i als altres. Una exhibició de sensibilitat i eficàcia, sens dubte.

Val més quedar-se amb el record de l’amic poeta, amb el seu gust per la vida, amb aquella vitalitat immediata, abrupta de vegades, sempre vivificant, amb la seva disposició a fotre’s del mort i de qui el vetlla. Pensar, com va assenyalar García Montero, com s’hauria fotut ell mateix d’aquest acte.