TOTA POESIA ÉS UNA TRADUCCIÓ

En la introducció d’aquest esplèndid volum, ofrena de l’excel·lència de Miquel Desclot com a traductor de poesia, l’autor defensa el terme interpretació per a la seva feina d’adaptació, un terme que manlleva a Marià Manent: “Tota traducció –i molt en particular, tota traducció poètica– no és res més que una interpretació personal, una variació sobre un tema d’altri que només es pot reconèixer com a variació i no pas com a cap mena de substitució del tema original [...]. Tota poesia és, en el fons, una traducció.” Ara fa disset anys, ell mateix ja va publicar un volum de característiques similars pel que fa no sols a l’escrúpol màxim en la interpretació i edició de les poesies, sinó també a la tossa que feia el llibre: De tots els vents (Angle Editorial). En aquell cas, però, com apuntava el títol, les tradicions aplegades –les llengües traduïdes, doncs– eren diverses. Aquí, en canvi, Desclot s’ha centrat en la llengua anglesa i les seves diverses tradicions, bé que no és gaire difícil de detectar-hi unes preferències que podríem arrenglerar en les que W. H. Auden revela en la peça Agraïments: Hardy, Frost, Thomas, Yeats, Graves. Són noms, certament, capitals, que senyoregen la poesia angloamericana moderna i que exemplifiquen aquesta manera de fer que és la predilecta de l’autor. Abans d’aquests, però, hi ha altres noms, en el llibre: noms lògics, com el de Wordsworth i, fins a cert punt, el de Dickinson; i altres de no tant, com els de Blake o Whitman. I hi ha, encara més, tot un seguit de noms contemporanis, que arriben fins als nostres dies: noms tan esplendents, tot i que mal coneguts en català, com els de Richard Wilbur, Geoffrey Hill o John Burnside, entre altres.

L’obra comença amb un parell d’anònims escocesos dels segles XVIII i XIX, el segon dels quals –Els dos corbs–, reportat per Walter Scott, és un goig de cançó. Els dos funestos alats conversen sobre la troballa del cos mort d’un cavaller: “Tu me li piques l’os del pit / i jo els dos ulls de blau polit. / Li agafem blens del cabell ros / i ens fem el niu més agradós.” A partir d’aquí, el volum –que deu el títol a una poesia de John Keats– avança, segles a través, fins a arribar als versos demolidors d’Amor, de l’anglesa Jean Sprackland, que ja coneixíem de la recopilació del 2004: “Ell en pensa si fa no fa / el que els altres pensem de la merda de gos [...]. La pitjor cosa de l’amor / és aquesta: que mai / no t’alliberes del tot de la flaire.” Els punts de vista morals representats són diversos: Wordsworth reconeix que “soc un amador dels boscos, de les prades, / dels cims”, mentre que l’insaciable Whitman, cent cinquanta anys després, afirmava, en un vers cèlebre, que “soc vast, continc multituds”.

Aquestes interpretacions no pretenen ser un resum del bo i millor de la poesia angloamericana, però és un fet que el llibre inclou composicions d’un ressò canònic, que Desclot ens ha anostrat bellament. I així, una delicada Cançó de Chistina Rossetti conviu amb les peces antològiques de Thomas Hardy, entre les quals voldria destacar la lluminosa La tauleta vella: magnífic correlat objectiu per referir-se a un amor passat (el grinyol del petit moble convoca el lament del record). En l’edifici desclotià, dos poetes de la Primera Gran Guerra (Siegfried Sassoon i Wilfred Owen) són veïns de Robert Frost, de qui l’intèrpret tria algunes poesies memorables: la de la pila de llenya abandonada, tan ben construïda, i la del noi que perd la mà fent anar una serra mecànica (i, darrere la mà, la vida sencera). El final d’aquesta, tan recordable, pot dur al pensament la lliçó de la no menys coneguda Musée des Beaux-Arts, d’Auden: “I ells, com que ells no són / el mort, se’n tornen a les seves coses.”