MANERES D’INTEGRAR EL PATIMENT

Editorial Les Hores presenta una segona novel·la de Nina Bouraoui, Ostatges després d’haver publicat la seva primera nouvelle, Mirada prohibida, que havia estat guanyadora de l’Inter. La seva trajectòria de tretze novel·les ha estat fulgurant: l’any 2005, va guanyar el prestigiós Premi Renaudot amb Mes mauvaises pensées; el 2018, va ser finalista del Premi Médicis i del Premi Femina amb Tous les hommes désirent naturellement savoir, i amb Ostatges ha estat guardonada amb el Premi Anaïs Nin 2020.

Nascuda a Rennes, a la Bretanya, el 1967, va passar la infantesa tant a França com a Algèria. Durant l’adolescència, va viure amb la seva família a Suïssa i als Emirats Àrabs Units. Va estudiar al Liceu Francès i es va traslladar a París per estudiar-hi dret i filosofia. Els crítics l’han volgut comparar amb figures de referència de la literatura francesa, com ara Marguerite Duras, Violette Leduc, Hervé Guibert i Annie Ernaux, però Bouraoui té un toc més personal, més algerià, un xic més violent que els esmentats. Les seves històries sempre mantenen el conflicte com a punt cardinal. Per exemple, a Ostatges utilitza la protagonista, Sylvie Meyer, dins una espiral de maltractaments, des de primeres experiències adolescents traumàtiques amb els homes fins a un matrimoni fracassat i un empresari que la vol sumar a la submissió i fer-la còmplice de l’explotació quan els negocis de cautxú entren aparentment en crisi. La Sylvie és una dona de 50 anys que ha perdut el desig i manté els esquemes de la vida convencional amb el seu marit –a qui sempre anomena així– i dos fills que només surten esmentats en el monòleg que la narradora ens proposa. Ambientada a la zona del Perigús, la narració ens porta a allò que dos cops anomena “integrar el patiment”. I ho fa tan bé, sap reprimir-se tant, que la pressió ho fa esclatar tot sense que ni ella mateixa sigui capaç d’assumir-ho. Sap que l’empresari és un negrer, que pretén utilitzar-la com a delatora responsable per fer la tria del personal descartat. Enmig del marasme a què el capitalisme ha sotmès el món, una història així podria passar desapercebuda si no fos per l’irracional, que actua de manera contundent.

Plena d’encerts, amb descripcions mínimes i gairebé sense diàlegs, Ostatges és una bomba de rellotgeria, el plànol de l’explotació i les seves conseqüències. Hi ha un moment en què la Sylvie es qüestiona “la paret que separa el bé del mal” o que hi reflexiona: “El més greu és que em vas fer agafar gust pel poder, per l’autèntic poder.” El desenllaç es mou imperceptiblement cap a l’abisme, cap a la superació de la vulnerabilitat femenina, que la narradora planteja en diverses ocasions. En el capítol final, després d’haver trenat la trama a la perfecció, ens diu: “He arribat al final d’alguna cosa i no espero el començament de res.” Som en el punt ideal per prémer el gallet.