Joan Triadú i les conviccions que encara avui cal defensar

Un Centenari de plena actualitat

En el cas de Joan Triadú això és ben evident perquè, per desgràcia, molts dels valors pels quals ell va lluitar al llarg de la seva vida (i que potser en algun moment podia semblar que estaven en el camí de la recuperació), d’un temps ençà tornen a necessitar que algú els impulsi i els defensi sense defallir. En citaré uns quants. En primer lloc, la consideració del català com a llengua nacional; és a dir, com la llengua pròpia de Catalunya. Això vol dir que la resposta als que arrufen el nas perquè diuen que aquí “es vol imposar el català” ha de ser que cap llengua del món s’imposa al territori que li és propi i que, en tot cas, són les altres les que volen usurpar un espai preeminent que no els correspon. I una extensió d’aquesta primera consideració és la defensa, que també Triadú va exercir i que cal mantenir, d’una escola plenament catalana, tant en llengua com en continguts.

Seguint el mestratge de Carles Riba, Joan Triadú va defensar al llarg de la seva vida valors com l’exigència, el rigor i la cerca constant de l’excel·lència. Per això havia escrit en repetides ocasions que estava d’acord amb el lema entre tots ho farem tot, però sense perdre de vista que, en el fons, l’important és que allò que fem –tot, o el que puguem– ho fem bé, i a desgrat de les dificultats i complicacions de cada moment, que mai poden esdevenir excuses per a la contemporització. Per això a Llegir com viure, llibre publicat el 1963, tot parlant dels esforços carregats de mèrit i de bona voluntat que molts feien durant la postguerra per reprendre la creació en català diu: “Per molt nobles i significades que siguin les intencions d’una obra, el que cal primordialment és que sigui ben feta.”

Triadú, home optimista –però no pas d’un optimisme ingenu o bufanúvols, sinó carregat d’esperança– no va dubtar gens a l’hora de titular el llibre que aplegava els records de la seva vida Memòries d’un segle d’or (publicat el 2008 per Edicions Proa i recentment reeditat a Pòrtic). Un títol que ell justificava així: “En cap segle dels temps moderns tantes vides s’havien dedicat amb un esforç tan enorme al nostre redreçament cultural i social” i, per si a algú li quedava algun dubte tancava el paràgraf amb una afirmació inequívoca i contundent que fora bo que no perdéssim de vista: “Som una cultura i una llengua independents.”

Aquesta actitud positivista ell la demostrava quan afirmava que la nostra cultura no s’ha de sentir subordinada a res, ni ha de demanar permís a ningú per existir i manifestar-se amb la màxima plenitud de què siguem capaços. Una posició que, per tant, se situa lluny d’actituds dissortadament tan freqüents entre nosaltres com l’autocomplaença adormidora, el cosmopolitisme tifa, les falses equidistàncies (que sempre acabem ensenyant el llautó) i, sobretot, aquests lamentables esports nacionals que són l’autoodi, el foc amic i el tret al peu.

Només per posar en marxa aquest inventari de conceptes pels quals una vegada més ens cal lluitar, té tot el sentit l’existència de l’Any Joan Triadú, el suport institucional que té al darrere i l’ampli programa d’activitats que el grup promotor del centenari ha preparat des de fa uns quants mesos.

Una vida escrita

La primera notícia pública que tenim de Joan Triadú es remunta al 1938, quan encara no ha fet els 17 anys i és destinat com a mestre a l’escola Ferrer i Guàrdia de Granollers. Allí, fent classe a minyons quatre o cinc anys més joves que ell, s’adona que la seva vocació de mestre és sòlida perquè quan és a l’escola treballant a dins de la classe... és feliç! I així mateix, amb aquesta barreja d’entusiasme i d’ingenuïtat pròpia de la seva edat, ho escriu a les pàgines d’un dietari que trigarà més de seixanta anys a veure la llum (Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent. Proa, 2001).

Vuit anys després, en plena postguerra, publicarà a la revista Ariel –que ell mateix havia creat amb Josep Palau i Fabre, Xavier Romeu, Miquel Tarradell i Frederic-Pau Verrié– el seu primer article de crítica literària. Partint d’aquests inicis, una setantena d’anys d’experiències pedagògiques i literàries que es tradueixen en uns quants milers d’articles –l’últim el publicaria al diari Avui quinze dies després del seu traspàs– a diversos mitjans, una bibliografia que depassa la trentena de títols i una extensíssima llista de conferències, pròlegs, participacions en jurats, correspondència, etc. que permeten afirmar sense cap exageració que la vida de Joan Triadú és, per damunt de tot, una vida escrita. I sortosament, molt ben documentada, gràcies a la seva constància i a la de persones que col·laboraven amb ell, que ens ha permès de tenir a l’abast una enorme quantitat de material recopilat i catalogat en el fons que va llegar a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Triadú és l’home que, afectat per una tuberculosi que l’obliga a retirar-se els anys 1943 i 1944 al poble de Cantonigròs a la recerca d’aires vivificants per als seus pulmons i que conjuntament amb Jordi Parcerisas, un altre company de malaltia, posa en marxa el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, que es convocarà de manera ininterrompuda vint-icinc anys seguits, fins al 1968, i que es perllongarà, amb un altre format, vint-i-cinc anys més a través de les Festes Fabra que entre el 1969 i el 1993 van recórrer tots els indrets de l’espai lingüístic català.

És l’home que després d’impartir dos cursos a la universitat de Liverpool torna a Catalunya el 1950 amb dos llibres sota el braç que provocaran, ara fa justament setanta anys, la primera gran controvèrsia literària i cultural de la postguerra amb la publicació de les dues antologies –la de contistes 1850-1950 i la de poesia 1900-1950– que van aixecar una enorme polseguera, aquí i a l’exili, i li van atribuir la fama de triar dur.

I és també l’home pràctic que sap aprofitar en cada moment les circumstàncies que li toca de viure i extreure’n el màxim rendiment. Em refereixo a les classes de català que comença a impartir durant els anys cinquanta i que orienta des del primer dia a formar formadors, és a dir, a imprimir un efecte multiplicatiu a la seva feina. És, doncs, el temps –anys 1958 i 1959– de les classes clandestines al menjador de casa seva, dotat d’un escó perimetral que permetia un millor contacte amb els alumnes, de començar –des de l’endemà de la creació d’Òmnium Cultural, el 1961– a posar en marxa la JAEC (Junta Assessora per als Estudis de Català) que uns anys després es va convertir en la DEC (Delegació d’Ensenyament de Català), un trajecte que es va tancar amb la creació –el 1981, ja amb la Generalitat restaurada– de la Junta Permanent de Català. Tot un seguit d’iniciatives que aquí es descriuen de manera molt esquemàtica –més unes quantes més que he d’ometre per falta d’espai– i que van permetre una cosa tan important com que l’endemà mateix que la Generalitat de Catalunya entomés les competències plenes en matèria d’Ensenyament ja existís una base de mestres amb formació en llengua catalana suficient per posar-se a la feina immediatament.

Un Any Triadú ple d’activitats

Amb aquests precedents, el grup promotor de la commemoració del Centenari de Joan Triadú va començar a elaborar el juny del 2020, en plena pandèmia, un programa d’activitats ampli, atès el perfil multidisciplinari de l’homenatjat, amb la intenció d’arribar al màxim nombre possible de persones. Així doncs, a part de conferències, taules rodones, espais de debat, presència en festivals literaris o activitats acadèmiques, l’Any Joan Triadú presenta tres espectacles adreçats al públic familiar, es desplega per les xarxes socials i disposa d’un lloc web –anyjoantriadu.cat– en què no només s’informa dia a dia de les activitats previstes a l’agenda de l’Any, sinó que també ofereix un conjunt de materials sobre Joan Triadú que seran d’interès per a les persones i els professionals que vulguin aprofundir en la seva vida i obra.

També val la pena de remarcar les tres exposicions que es posen en marxa. La primera, inaugurada l’abril passat a la biblioteca Joan Triadú de Vic, es titula Joan Triadú a la ciutat dels llibres i se centra en el seu vessant literari. És una exposició de petit format pensada perquè circuli per la xarxa de biblioteques que, en principi, seria el seu hàbitat natural. La segona exposició es titula ...a dins de classe soc feliç i se centra en la dimensió de Triadú com a pedagog. S’inaugurarà el proper 1 de juliol al pati central de l’IEC i s’exhibirà per espais educatius com centres de recursos, institucions universitàries, escoles i altres indrets del món educatiu al llarg del curs 2021/22.

La tercera exposició està encara en fase de preparació i no s’inaugurarà fins al darrer trimestre d’enguany. Està dedicada al Triadú activista cultural i defensor de la llengua i presentarà material provinent del seu fons documental que, com s’ha dit més amunt, està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

A part de la reedició, ja esmentada, de les Memòries d’un segle d’or, està prevista la publicació de dos llibres nous. El primer serà una recopilació de mig centenar d’entrevistes fetes a Joan Triadú al llarg de la seva vida. Sortirà el mes de setembre editat per EUMO i n’ha tingut cura Susanna Àlvarez i Rodolès, estreta col·laboradora del mestre en els últims anys de la seva vida. El segon serà una recopilació d’articles d’elogi i defensa de la llengua catalana a cura de l’historiador Josep Maria Figueres, amb el patrocini de la Direcció General de Política Lingüística.

Tot plegat un seguit d’iniciatives encaminades a posar en valor el llegat d’un home fonamental en la reconstrucció del país i que des de la senzillesa i la claredat d’idees ens deia coses que, tot i ser expressades fa trenta anys, encara avui tenen plena actualitat, com ara: “Escriure, per a mi, és llegir, compartir, rumiar i opinar. També és, per damunt de tot, escriure en català. Perquè només amb la llengua ens sobreviurem.”

*Joan Josep Isern és escriptor, crític literari i comissari de l’Any Joan Triadú. L’any 2013 també va ser comissari, juntament amb Susanna Àlvarez, de l’exposició Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú 1921-2010 que va circular arreu del país fins a quedar dipositada definitivament a la biblioteca de Ribes de Freser.