QUI SÓN ELS MONSTRES?
He assistit a debats intensos al llarg de la meva vida, però us puc assegurar que mai, ni discutint sobre futbol o política, amb el grau de tensió que genera entre fans del gènere parlar sobre els morts vivents. Per als profans al tema us en faig cinc cèntims a grans trets. Davant d’un purista, mai se us ocorri dir zombis als infectats, podríeu morir en l’intent. I com a introducció bàsica al manual de supervivència dividirem els zombis en dues grans categories: lents i ràpids. Els primers, els que en diríem “els de Romero”, ressusciten després d’una febrada letal, s’aixequen ranquejant i tenen molta gana; bé, ganes de menjar-se humans. Els segons, muten, són ràpids i moren (o no) per alguna ferida mortal que els provoca una infecció instantània, i més que fam el que tenen són convulsions nervioses que només sacien infectant altres éssers vius.
Bé, i si no us heu perdut pel camí, us diré que n’hi ha que no són ni una cosa ni l’altra. I és que en els últims anys, arran de la popularitat dels no morts, la cosa ha sortit de mare. En ple acarnissament contra Ejército de los muertos, l’última aportació del gènere a càrrec de Zack Snyder, autor de la gens menyspreable Amanecer de los muertos (remake del clàssic homònim aquí titulat Zombi), i fart de guerres fratricides, sempre em ve de gust tornar al clàssic d’entre els clàssics, la pel·lícula que va marcar el camí, La nit dels morts vivents, amb la qual George A. Romero va renovar de dalt a baix el cinema de terror en els anys setanta, liquidant definitivament el terror gòtic.
Ho va fer creant un nou monstre. Si més no, un de més modern donant-li la forma definitiva a partir d’elements anteriors: des dels homes sense ànima de la mitologia al voltant del vudú fins als vampirs/zombis de la fundacional novel·la de Richard Matheson Soc llegenda. El concepte era el mateix: el del monstre com a versió pervertida del que va ser en vida. Buits per dins, sense cap mena de turment com els antecessors monstres gòtics (afectats pel rebuig o la soledat), van esdevenir una metàfora de la despersonalització de la societat, amb infinites lectures (anticomunisme, anticapitalisme, anticonsumisme, antiracisme...). Que el seu protagonista fos un actor negre i l’epíleg, una crítica a la guerra del Vietnam, ja va tota una declaració de principis.
Des del mateix fascinant pròleg, el film t’atrapa. Rodat en un contrastat blanc i negre (en realitat, per abaratir-ne el cost), arrenca amb una parella de germans que visiten la tomba d’un familiar en un cementiri rural i són atacats per un home amb aparença de rodamon. Ella aconsegueix escapar i es refugia en una casa. Allà descobrirà que no és l’única que ha estat violentada i serà tot un grup de supervivents el que es veurà assetjat per una amenaça exterior representada per una horda de morts vivents que, sense cap raó aparent, s’han despertat amb un únic desig: carn humana.
En un creixent clima malsà, de la por al canibalisme passarem a una por més intensa quan descobrim que encara és més aterridor veure’ns al mirall, no ja dels morts sinó dels vius, depredadors de la nostra pròpia espècie quan a la casa uns i altres es comencen a matar. Allò que a la romeriana sèrie The walking dead es fa patent: nosaltres som els morts i no cal sortir de la tomba per guanyar-se el títol.
No se’ls anomenarà zombis fins a la seqüela, l’esmentada El despertar dels zombis, realitzada pel mateix autor. Allà, els morts vivents deambularan per un centre comercial (sàtira del consumisme), posant tota la carn a la graella, sent més explícit a còpia de sang i vísceres. Encara em faig mal a les mans de tant aplaudir quan la miro. Però ni de bon tros al nivell de la meva ànima cinèfila bessona, que va agafar un bitllet i es va plantar al mall de Pittsburgh on es va rodar el film. Si us el trobeu, no li pregunteu si és més de zombis o infectats, ni de lents o ràpids. És perillós!
