ANUL·LARÀ LA MORT TAMBÉ LES LLÀGRIMES

En l’ima­gi­nari de la Gran Guerra, els poe­mes del sol­dat Wil­fred Owen s’han con­ver­tit en un emblema anti­bel·licista. Ho són per les des­crip­ci­ons, i també l’acti­tud després d’entrar en con­tacte amb un altre heroi díscol, Sieg­fried Sas­soon. Owen i Sas­soon van mos­trar la cara més amarga del patri­o­tisme: l’assas­si­nat. Owen seria eva­cuat del front el 1916, tot i que hi va tor­nar per coman­dar una com­pa­nyia i rebre la Creu Mili­tar al Valor l’1 d’octu­bre del 1918. Mori­ria en com­bat el 4 de novem­bre, men­tre inten­tava tra­ves­sar el canal del Sam­bre. Tenia 25 anys.

Va ser pre­ci­sa­ment Sas­soon –a qui va conèixer a l’hos­pi­tal psi­quiàtric, on Owen havia ingres­sat per xoc post­traumàtic, i Sas­soon direc­ta­ment per dis­sidència– qui el va ani­mar a polir l’estil. Li aca­ba­ria publi­cant els poe­mes pòstu­ma­ment. En el pre­faci de l’edició –ens arriba de la mà de Jordi Fité, que pre­senta un pròleg molt interes­sant–, Owen adver­teix: “Aquest lli­bre no tracta d’herois. La poe­sia anglesa encara no està pre­pa­rada per par­lar-ne. Ni tam­poc tracta de pro­e­ses o de pàtries, ni de res que tin­gui a veure amb la glòria, l’honor, la força, la majes­tat, el domini o el poder, sinó de la guerra.” De manera ben adi­ent remarca que “la poe­sia es troba en la pena”. I és aquesta pena immensa la que solca del pri­mer a l’últim dels poe­mes que apa­rei­xen en aquesta breu i magna obra. Sas­soon ens diu que l’admi­rava com a poeta i l’esti­mava com a amic perquè es trac­tava “d’un home d’una inte­gri­tat de pen­sa­ment abso­luta”. Superba és l’afir­mació de Fité quan ens diu que la cru­el­tat de les imat­ges, la duresa de les parau­les, la veri­tat d’un hor­ror que s’imposa davant dels ulls, tan joves d’una ànima tan sen­si­ble, l’absur­di­tat del mal­ba­ra­ta­ment de cen­te­nars de vides, són els recur­sos que Owen uti­litza per qüesti­o­nar l’opció bel·licista com a solució als con­flic­tes i cri­ti­car els poders que mani­pu­len i s’apro­fi­ten de la guerra. El jove Wil­fred Owen per­ta­nyia, jun­ta­ment amb Sieg­fried Sas­soon, Robert Gra­ves i Rupert Bro­oke, al nucli prin­ci­pal del grup de poe­tes cone­gut com The War Poets. De Bro­oke, mort el 1915 d’una sep­ticèmia quan era tras­lla­dat per par­ti­ci­par en una altra car­nis­se­ria a Gal·lípoli, tenim una edició dels seus poe­mes, també excel·lent, amb tra­ducció de Marià Manent i pròleg de Car­les Riba, a Ade­si­ara. Els poe­mes d’Owen són plens d’encerts, llam­pecs que se’t gra­ven men­tre des­criu l’hor­ror: “Va ser com si escapés de la bata­lla / per un túnel pro­fund, fet fa molt temps / en roques per­fo­ra­des per les guer­res.” O quan implora que “bus­cava sense fre la gran bellesa que hi ha en aquest món”. L’espec­ta­cle de la bata­lla, els malalts men­tals del sana­tori, Déu en el fang, la metra­lla al cos dels sol­dats o la mirada cap als sol­dats ale­manys i austríacs con­for­men uns poe­mes d’una gran bellesa inte­rior i exte­rior. Imat­ges, com ell mateix diu en un dels ver­sos, de qui “cele­bra un gol”.