ANUL·LARÀ LA MORT TAMBÉ LES LLÀGRIMES

En l’imaginari de la Gran Guerra, els poemes del soldat Wilfred Owen s’han convertit en un emblema antibel·licista. Ho són per les descripcions, i també l’actitud després d’entrar en contacte amb un altre heroi díscol, Siegfried Sassoon. Owen i Sassoon van mostrar la cara més amarga del patriotisme: l’assassinat. Owen seria evacuat del front el 1916, tot i que hi va tornar per comandar una companyia i rebre la Creu Militar al Valor l’1 d’octubre del 1918. Moriria en combat el 4 de novembre, mentre intentava travessar el canal del Sambre. Tenia 25 anys.

Va ser precisament Sassoon –a qui va conèixer a l’hospital psiquiàtric, on Owen havia ingressat per xoc posttraumàtic, i Sassoon directament per dissidència– qui el va animar a polir l’estil. Li acabaria publicant els poemes pòstumament. En el prefaci de l’edició –ens arriba de la mà de Jordi Fité, que presenta un pròleg molt interessant–, Owen adverteix: “Aquest llibre no tracta d’herois. La poesia anglesa encara no està preparada per parlar-ne. Ni tampoc tracta de proeses o de pàtries, ni de res que tingui a veure amb la glòria, l’honor, la força, la majestat, el domini o el poder, sinó de la guerra.” De manera ben adient remarca que “la poesia es troba en la pena”. I és aquesta pena immensa la que solca del primer a l’últim dels poemes que apareixen en aquesta breu i magna obra. Sassoon ens diu que l’admirava com a poeta i l’estimava com a amic perquè es tractava “d’un home d’una integritat de pensament absoluta”. Superba és l’afirmació de Fité quan ens diu que la crueltat de les imatges, la duresa de les paraules, la veritat d’un horror que s’imposa davant dels ulls, tan joves d’una ànima tan sensible, l’absurditat del malbaratament de centenars de vides, són els recursos que Owen utilitza per qüestionar l’opció bel·licista com a solució als conflictes i criticar els poders que manipulen i s’aprofiten de la guerra. El jove Wilfred Owen pertanyia, juntament amb Siegfried Sassoon, Robert Graves i Rupert Brooke, al nucli principal del grup de poetes conegut com The War Poets. De Brooke, mort el 1915 d’una septicèmia quan era traslladat per participar en una altra carnisseria a Gal·lípoli, tenim una edició dels seus poemes, també excel·lent, amb traducció de Marià Manent i pròleg de Carles Riba, a Adesiara. Els poemes d’Owen són plens d’encerts, llampecs que se’t graven mentre descriu l’horror: “Va ser com si escapés de la batalla / per un túnel profund, fet fa molt temps / en roques perforades per les guerres.” O quan implora que “buscava sense fre la gran bellesa que hi ha en aquest món”. L’espectacle de la batalla, els malalts mentals del sanatori, Déu en el fang, la metralla al cos dels soldats o la mirada cap als soldats alemanys i austríacs conformen uns poemes d’una gran bellesa interior i exterior. Imatges, com ell mateix diu en un dels versos, de qui “celebra un gol”.